Teulades blanques, asfaltats clars i menys feines a l'aire lliure: com s'ha d'adaptar Europa als nous estius

BarcelonaLa crisi climàtica ha caigut a plom sobre Europa aquesta setmana. Londres ha arribat per primer cop als 40 ºC, mentre França s'ha vist assolada per focs d'una intensitat sense precedents i Itàlia ha patit la pitjor sequera en 70 anys. L'estiu passat van ser les inundacions històriques a Alemanya, i fa ja alguns estius que els incendis al Mediterrani mostren una virulència i una extensió inusitades. Han arribat abans del que molts s'esperaven, però científics i meteoròlegs ja no tenen dubtes a l'hora d'atribuir aquests episodis a l'emergència climàtica. També alerten que seran cada cop més freqüents en el futur.

Aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle és urgentíssim. Però, encara que ho féssim ja i del tot, cosa que sembla molt improbable, impactes climàtics com aquests seguiran produint-se. Per aquest motiu, Europa ha d’adaptar-se a una nova realitat climàtica. Noves tecnologies i nous materials per combatre les onades de calor a les ciutats, millors sistemes d’alerta ràpida per als esdeveniments extrems, canvis en la gestió de l’aigua, del sòl i dels boscos. La llista de tasques pendents és llarga.

"Hi ha límits a l'adaptació, com els límits biològics al nivell de calor que por suportar el cos o els nivells de sequera que poden resistir les collites, però tenim molt marge de transformació. Hi haurà canvis substancials” per adaptar Europa a la crisi climàtica, diu Tabea Lissner, cap d’adaptació i vulnerabilitat de Climate Analytics, I precisament per això, diu, “cal que aquests canvis es planifiquin de forma participativa perquè siguin acceptats per la població i perquè tinguin en compte els més vulnerables”.

El dia que Rússia envaïa Ucraïna, el 24 de febrer, la Unió Europea aprovava la seva estratègia d’adaptació climàtica, que, segons Lissner, és una “molt bona guia per als governs que aborda els diferents àmbits que caldrà adaptar”. Però és només això, una guia, perquè les polítiques d’adaptació han de ser descentralitzades, per bé que les realitats que cal adaptar són molt diferents sobre el terreny. Tenint en compte que els impactes ja són aquí i que els canvis a fer són grans, l’estratègia va tard. "Als gestors els ha agafat per sorpresa, però els científics fa vint anys que ho advertien", afegeix Lissner.

Onades de calor

Més estratègies per refrescar l'ambient

Molts habitatges de ciutats com Londres, Estocolm o Dublín no compten amb aparells d'aire condicionat: la calor moderada dels estius no ho feia necessari. Aquests dies, però, amb temperatures rècord a bona part d'Europa, corrien per les xarxes socials fotos de termòmetres de cases londinenques o de la capital sueca marcant més de 35 graus a l'interior. Un estudi de la Universitat d’Oxford preveu que en els pròxims 30 anys es venguin deu nous aires condicionats (AC) cada segon, sobretot en països del nord d'Europa, que fins ara no es plantejaven aquesta compra. Però això suposa triplicar l’energia que consumeixen els AC d’aquí al 2050. I a més té un altre impacte important: els aparells d’aire condicionat fan servir hidrofluorocarburs (HFC), uns gasos d’efecte hivernacle que són 10.000 cops més potents que el CO₂.

La bona notícia és que els governs del món (els de la Unió Europea i els Estats Units inclosos) s’han compromès a reduir els HFC un 80% per al 2047. És un acord del 2019, l’esmena Kigali al Protocol de Mont-real, que va servir per protegir la capa d’ozó. Això farà reduir els aires condicionats i obligarà a buscar alternatives. La climatització evaporativa, les bombes de calor o els sistemes de recirculació d’aire geotèrmica són tecnologies de refrigeració més sostenibles, segons els experts, però l’estudi liderat per la professora d’Oxford Radisha Khosha adverteix també que calen canvis d’hàbits i actuacions urbanístiques. Als estius mediterranis caldrà reduir el temps que la gent passa en espais exteriors, i els treballadors a l’aire lliure se’n veuran afectats.

Les ciutats, on viu el 70% de la població mundial, són avui en molts casos autèntiques illes de calor. La primera mesura és augmentar-hi les zones verdes, que proveeixen d’ombra i refresquen l’ambient. Un estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB va trobar fins a 2,5ºC de diferència entre el carrer Balmes de Barcelona, amb arbres minsos, i el d’Aribau, que té arbres frondosos. “Hem constatat també que la irrigació d’aquests espais verds és fins i tot més efectiva que augmentar l’extensió, però per tal de no malbaratar aigua cal que sigui amb aigües pluvials o reutilitzades”, diu la investigadora de l’ICTA Gara Villalba. Un altre estudi de Villalba constata que pintar els terrats de blanc a les ciutats mediterrànies redueix un 0,6ºC de mitjana i 2,2ºC de màxim la temperatura. Investigadors del MIT, als EUA, recomanen també fer carreteres amb colors clars i materials reflectants, per reduir la temperatura uns 1,4 ºC.

Incendis

Cal fer créixer l'agricultura de secà per recuperar el paisatge mosaic

La temporada d’incendis s’ha allargat; comença abans i acaba després. Els focs arriben cada cop a latituds més altes, però la Mediterrània continua sent la zona més afectada. Els bombers s’enfronten a incendis més intensos i difícils d’extingir perquè la vegetació està cada vegada més seca i perquè hi ha molt “combustible” per cremar: l’extensió de bosc a Europa ha crescut un 10% des del 1990 i avui un 40% de la superfície del continent és forestal. La major part del creixement s’ha produït a l’estat espanyol (un 66% de Catalunya és superfície forestal).

“L’equilibri entre l’agricultura i la massa forestal s’ha trencat. És imperatiu trencar el paisatge, recuperar el paisatge mosaic dels anys 60, quan l’agricultura de secà trencava la continuïtat del bosc”, remarca l’investigador emèrit de l’IRTA Robert Savé, expert en canvi climàtic i viticultura. El problema, diu Savé, és que les polítiques que arriben de la UE estan pensades des del nord, i la realitat mediterrània és una altra. “El Green Deal europeu preveu plantar 3.000 milions d’arbres. Però de vegades talar arbres és un bon mètode de gestió forestal, i també climàtica: una hectàrea d’oliveres guarda tres cops més carboni que una de pi blanc”, apunta Savé.

Recuperar el mosaic de boscos i conreus implica que l’agricultura ha de ser més extensiva. I de secà, deixant el regadiu només per a les regions on sigui realment sostenible. Serà una agricultura menys productiva i, per tant, “caldran incentius” i subvencions públiques, afegeix Savé, però està convençut que pot ser eficient. “La crisi d’Ucraïna ens ha fet adonar que no som sostenibles. Recuperar cultius de secà com els cereals i els llegums permetria també fer els canvis alimentaris que reclama la sostenibilitat”, subratlla. Més aliments de proximitat i menys macrogranges, aI al mateix temps que prevenim que un foc es propagui de forma descontrolada.

Tancar o limitar l’accés als parcs naturals seria una altra eina de combat dels focs, a més d’una regulació urbanística forta i eficaç per evitar tragèdies com la de Grècia el 2018.

Sequera

Gestió eficient de l'aigua per tractar d'evitar que calgui imposar restriccions

Una altra problemàtica específica del Mediterrani són les sequeres, que cada cop seran més freqüents. “La disponibilitat d’aigua serà el gran tema dels pròxims anys [a la regió] i arribarà a alguns límits en l’agricultura”, diu Lissner, de la Climate Analytics, que proposa actuacions que combinin l’acció sobre l’aigua i la calor “com la instal·lació de grans plaques solars que donin ombra als cultius i alhora generin electricitat per usar recursos d’aigua alternatius”. La gestió eficient dels recursos hídrics i la regulació dels usos de l’aigua –com no permetre el regadiu allà on no és sostenible, per exemple– són més urgents que mai.

Itàlia està sent aquest estiu un dels exemples del que pot venir en els propers estius. El país transalpí viu la seva pitjor sequera en 70 anys. L'escassetat de precipitacions acumulades i les altes temperatures han provocat una carestia d'aigua històrica que amenaça amb arrasar l'agricultura i posar en risc el subministrament d'aigua potable a les grans ciutats i a les centrals hidroelèctriques que produeixen energia. El riu Po, que rega aproximadament un terç de tots els cultius del país, està al seu nivell més baix des de fa gairebé un segle. El govern es va veure forçat a declarar l'estat d'emergència. Ja s'han posat en pràctica mesures per evitar el malbaratament d'aigua en algunes localitats del centre i el nord del país, les zones més afectades. En ciutats com Verona s'ha prohibit, fins al 31 d'agost, regar jardins i camps esportius i omplir piscines. En altres localitats, com Castenaso –d'uns 15.000 habitants–, s'ha prohibit fer més d'un rentat de cabells a les perruqueries.

Augment del nivell del mar

Restauració de les dunes i desurbanització de les costes, mesures polèmiques però necessàries

Les costes patiran un dels efectes que ja són irreversibles de la crisi climàtica. La professora de l’Institut de Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat de la UPC, Eli Roca, és especialista en aquestes polítiques d’adaptació, que passen per la restauració de les platges i altres “solucions basades en la natura” que reconstrueixin els “sistemes naturals de defensa” tant contra les pujades com contra les tempestes. Aquestes solucions passen també per una mesura polèmica: “desurbanitzar”. És a dir, tirar a terra algunes construccions a primera línia de mar i recuperar espai per posar-hi sistemes de dunes. “És més efectiu això que fer espigons artificials o obra dura que es veuen superats per les tempestes”, diu Roca.

Als països mediterranis hi ha més pressió urbanística (i turística) a les costes que no pas a altres regions d'Europa i això hi farà més difícil aquesta mesura que en altres com França o els Països Baixos, que, com que ja estan sota el nivell del mar, fa temps que apliquen aquestes polítiques d’adaptació de les costes basades en la natura.