Carles III, un rei masover que deixa al fill qualsevol reforma de la Corona

LondresPer als crítics, el primer any de regnat de Carles III ha suposat la confirmació dels pitjors temors, ja anunciats tant pels escarafalls que va fer el dia de la seva proclamació com a nou monarca i l'espectacle que va oferir durant la seva primera visita a Irlanda del Nord, una setmana després de la mort de la seva mare. Per als entusiastes de la monarquia britànica, la temuda transició oberta el 8 de setembre del 2022, amb el traspàs d'Elisabet II, ha confirmat que no n'hi havia per a tant, i que els fonaments del Palau de Buckingham continuen ben assentats sobre dècades o fins i tot segles de tradició.

Però, quan ja fa un any que va ser acomiadada "la reina del món" –com en va dir el president francès, Emmanuel Macron– i quatre mesos després que Carles III fos coronat rei en una decadent cerimònia disfressada d'austera, multicultural i ecumènica per evitar crítiques i presumptament adaptar-se als nous temps, quin és balanç se'n pot fer?

Tota avaluació, esclar, es fa en relació amb les expectatives que hi havia, i que es van anar covant al llarg dels més de setanta anys d'espera. El 1995, en la famosa entrevista emesa per la BBC en què Diana Spencer va dir que "en aquest matrimoni som tres, i per tant està una mica massa ple" –en referència a la llavors constant presència de l'amant de Carles, Camil·la Parker-Bowles–, la mare del futur rei Guillem va posar en dubte la idoneïtat de l'hereu d'Elisabet II per ocupar el seu lloc. Segons les paraules de Lady Di, Carles trobaria la feina massa "exigent" i "asfixiant".

Des de fa un mes, el bombardeig de la premsa britànica per refermar la figura del monarca ha sigut constant. Fins a tal punt que s'ha arribat a assegurar, citant sempre "amics del monarca" que mai no s'identifiquen, que "sembla molt feliç i còmode en la seva pell, cosa que no sempre ha estat així". I les mateixes fonts, o d'altres tampoc no identificades, sostenen que "cada cop treballa més i s'endú feina al despatx cada dia després de sopar".

Més enllà d'això –versemblant o només una construcció mediàtica més al voltant de la monarquia–, el cert és que aquells que veien en Carles III una figura polèmica i disruptiva, que intentaria imposar des del tron la marcada personalitat intervencionista en els afers públics que va demostrar com a príncep, s'han equivocat. I també han errat aquells que hi veien l'oportunitat per a una reforma a fons de la institució.

Des d'aquest punt de vista, Carles més aviat s'ha limitat a fer el paper de masover, i ha deixat qualsevol tasca de més envergadura i més calat per al seu fill Guillem, quan li toqui prendre el relleu. Almenys, això és el que afirma Pauline Maclaran, especialista en la família reial britànica i professora de la Universitat Royal Holloway de Londres: "Crec que la transició ha estat molt més suau del que s'esperava. En podem esperar petits canvis, però realment està preparant el camí per a Guillem, i m'imagino que serà ell l'autèntic modernitzador de la monarquia".

Però, de debò és possible modernitzar una institució com la monarquia –la britànica o qualsevol altra–, que es basa en la transmissió del tron pel llinatge i que, com va demostrar la cerimònia del 6 de maig, basa la seva legitimitat en un seguit d'actes i rituals tan arcaics?

La imatge del Carles III rei en relació amb la del príncep Carles s'ha suavitzat, s'ha reconstruït amb tons molt més amables, un fet molt evident quan s'observen les fotografies oficials que fa circular l'aparell mediàtic de Palau. Una vegada més, com es va fer per a la rehabilitació pública de l'ara reina consort, Camil·la, s'ha dissenyat una perfecta operació de relacions públiques que ha fet del rei un home una mica més humà, allunyat de les extravagàncies de les quals algunes biografies no autoritzades s'havien fet ressò: com ara que es canvia cinc vegades al dia de camisa i que les va deixant caure a terra perquè les recullin els seus ajudants. El nou cap dels Windsor ni tan sols s'ha deixat interpel·lar per les contínues aparicions en escena del seu fill petit, Enric, ni les de la seva jove, Meghan Markle, siguin en format llibre o en format documental de Netflix. Des d'aquest punt de vista, ha seguit fil per randa la política d'Elisabet II: mai no s'ha d'explicar res; mai no ha de queixar-se per res.

Escàndols arxivats per la policia

Carles continua molt per darrere en relació amb els índexs de popularitat de la mare i també en relació amb els del seu hereu, Guillem. Però la seva aprovació ha experimentat un augment significatiu des de la seva ascensió al tron. Ara, el 55% dels britànics tenen una opinió positiva del monarca; fa un any, només eren el 44%. Aprovació que no ha tingut en compte episodis més aviat foscos. Entre d'altres, la investigació, finalment arxivada per Scotland Yard, sobre la Fundació del Príncep Carles després que apareguessin evidències escrites que el trust prometia diferents honors als donants de fons per a la institució.

Que el primer discurs de Nadal adreçat als ciutadans tingués una audiència de 10,6 milions de persones és un altre símptoma positiu, si bé en aquest cas probablement respon més a la curiositat i al desig de comparar-lo amb la mare que no a un veritable interès per les seves paraules.

Carles III, en tot cas, ha aparegut com un personatge molt més accessible que no pas quan era príncep. Només així s'entén que abans de la coronació baixés del cotxe a saludar i a deixar-se tocar pels fidels que hi havia al llarg de The Mall, l'avinguda que va del Palau de Buckingham a Trafalgar Square. Saludar i acostar-se a la gent, encaixar mans i somriure ha sigut, de fet, una constant del monarca en els nombrosos viatges que ha fet per tot el Regne Unit, i també durant el que va fer a Alemanya, a finals de març. "Carles és més conscient [que sa mare] que aquestes coses s'han de fer", diu Jonathan Spangler, professor d'història a la Universitat Metropolitana de Manchester.

Per la seva banda, Anna Whitelock, historiadora de la monarquia, sosté que no hi ha hagut "cap error important", però tampoc "cap moment definitori" de l'any de regnat. "Queda, però, saber com es resoldran algunes grans preguntes: entre altres, què dirà [si en diu res] en relació amb la demanda de disculpes pel passat colonial de la Corona" o també què passa amb afers com ara les exempcions d'impostos de què es beneficia la família reial.

Aquells que temien un enfonsament de la monarquia no han de témer res. I aquells que ho volien, com ara Graham Smith, fundador i ànima del moviment Republic, s'han d'acontentar amb manifestacions de protesta, com la que tindrà lloc el 7 de novembre, amb motiu de l'obertura oficial de l'any parlamentari. Manifestacions, d'altra banda, molt reprimides per Scotland Yard i altres forces policials del país.

En declaracions a l'ARA, Smith assegura que "la monarquia està perdent ràpidament el suport públic i cada cop és més poc probable que els menors de 40 anys hi donin suport". Les seves paraules, però, són de part i no necessàriament exactes. El cert és que l'enquesta més recent sobre la Corona, de YouGov, mostra que el 62% dels britànics continuen donant suport a la monarquia davant del 26% que s'hi mostren en contra. Se'n poden fer altres lectures, aïllant algunes dades, com ara que un terç dels ciutadans tenen una visió molt negativa (16%) o força negativa (17%) de la família reial, i que això suposa un lleuger augment en relació amb l'any passat. Però tot plegat, ara i en els anys vinents, els partidaris de la república estan molt lluny d'aconseguir els seus objectius.

Un any després de la mort d'Elisabet II, la monarquia britànica gaudeix d'una mala salut de ferro, molt més que envejable. Contra tot pronòstic, el masover no només ha sigut coronat, sinó que s'ha fet gran i té cura del negoci familiar per al seu fill i el seu net. Són les generacions més joves, però, les que més allunyades estan de la Corona. Almenys mentre no es fan grans.