Ucraïna, entre la fe i la fatiga

Enviat especial a KíivLa frase me la va dir fa una setmana una dona ucraïnesa en un soterrani de la ciutat de Pokrovsk, al fred Donbass. Era de nit i, a fora, Rússia bombardejava amb ràbia imperial. “Si sobrevivim, li prometo a Déu que deixo de fumar i beure”. 

La fe es reforça en un país en guerra. 

Gent que no era creient comença a resar als déus quan cauen míssils a prop. Soldats que mai havien anat a missa demanen al cel sobreviure a les trinxeres. Familiars de joves enviats al front omplen les cases d’estampes i altres objectes pensats per protegir-los.

La fe, en un país en guerra, pren formes inesperades.

Una empresa ucraïnesa ha començat a vendre ninots de vudú amb forma de soldats russos ferits. Les edicions bàsiques costen 67 dòlars; les limitades, 199. Es poden comprar per internet i els pots torturar amb fe des de qualsevol punt d’Europa. Els ninots estan fets amb roba real de militars de Moscou, morts al front ucraïnès. “Tots els teixits que s’utilitzen per cosir les nines es desinfecten abans”, adverteix la web que els fabrica.

La fe que més preocupa Volodímir Zelenski no és la religiosa. 

Dos anys de guerra després, i amb els fronts estancats des de fa mesos, Ucraïna comença a perdre la fe en una victòria total. El discurs oficial diu que el 2024 serà un any decisiu per al triomf final davant les tropes invasores. Però la sensació és que la fatiga s’imposa i que l’any nou arriba en un dels moments més delicats i tensos per als interessos de Kíiv.

Ucraïna és ara un país més gris que a principis de l’any passat. 

La manca de grans avenços militars durant el 2023 ha rebaixat les expectatives que molts ciutadans tenien posades en l’exèrcit ucraïnès. Al febrer, en un altre viatge al país, civils i soldats em van repetir recurrentment una frase: “Guanyarem i recuperarem fins i tot Crimea”. Segons les enquestes, la majoria d’ucraïnesos continuen confiant en la victòria, però al carrer ja no abunden proclames tan optimistes. 

El desenllaç de la contraofensiva d’estiu, que no va complir les expectatives de Kíiv i d’Occident, ha tocat la moral dels ucraïnesos i els ha fet despertar davant una realitat més difícil. L’horitzó ara és el d’una guerra estancada, llarga i mortífera, que afavoreix les tropes russes, més abundants i menys dependents. 

Les guerres són estats d’ànims, em deia el comandant Baloo mentre prenia un doble expresso en un restaurant del Donbass.

–És com una muntanya russa [havia de ser russa, esclar]. Quan les coses surten bé, ens animem. Quan surten malament, tot costa més.

–I ara com estan anant les coses?

Utilitza una cita del filòsof i psiquiatre austríac Viktor Frankl per no contestar-me la pregunta:

–Els primers a rendir-se van ser aquells que van pensar que tot això acabaria aviat. Després es van rendir aquells que no creien que tot això acabaria algun dia. Van sobreviure aquells que es van centrar a fer les seves accions, sense expectatives del que podia o no podia passar. 

Filosofia a banda, el comandant Baloo, com tot l’exèrcit ucraïnès, intenta no donar detalls d’allò que passa al camp de batalla. El secretisme és màxim, però el panorama que s’intueix és fosc: Rússia, ben fortificada, és qui porta ara la iniciativa. Els combats són salvatges, altament mortífers, i les tropes de Kíiv, cansades, comencen a estar mancades d’efectius. La por a ser cridat a files, davant les noves campanyes de reclutament de l’exèrcit, es nota entre els joves del país.

El fantasma de Trump

A Ucraïna hi ha una altra por encara més terrorífica: que els aliats occidentals perdin la fe en la victòria. Kíiv necessita armes. També diners, per mantenir una població cada cop més empobrida. La fatiga fa acte de presència a Washington i a Brussel·les. 

“Necessitem la vostra ajuda”, em deia un soldat que protegeix els cels de Kíiv després d’una nit d’intensos bombardejos contra la capital. “No només per atacar els russos, també per defensar les nostres ciutats. Tu saps quanta gent hauria mort avui a la nit si no haguéssim tingut les vostres armes?”

Als calendaris, la gent marca en vermell una data: 5 de novembre, eleccions als Estats Units, possible retorn de Donald Trump, amic de Putin, a la Casa Blanca. 

La tornada de Trump podria catapultar els ucraïnesos a un dels escenaris més temuts: que Kíiv es vegi obligat per Occident a negociar amb Moscou per posar fi a la guerra. El resultat més probable, diuen, seria partir el país en dos. Segons aquests càlculs, Rússia es quedaria amb els territoris ocupats i algunes zones més de la riba est del Dnipró. Ucraïna passaria a ser només les regions que queden a la riba oest del riu. Aquesta Ucraïna, creuen, entraria a la Unió Europea i a l’OTAN. 

La futurologia, però, és estèril en temps de guerra. Les guerres són sempre imprevisibles.

“Qui treballarà si tothom lluita?”

“Mai m'hauria pensat que tindríem una guerra així al segle XXI”, em deia un home ucraïnès de 42 anys a l’estació de trens de Przemyśl, l’última ciutat polonesa abans de la frontera amb Ucraïna. Els dos tornàvem cap a Barcelona aquesta setmana.

Ell venia de passar Nadal a Vilassar de Mar, a casa dels seus sogres. Va poder sortir del país perquè té tres fills. És una de les excepcions que permeten als homes ucraïnesos en edat militar –de 18 a 65 anys– evitar ser mobilitzats. Acabades les vacances, ell i la seva família havien de tornar a la ciutat fronterera de Lviv, on viuen i on tenen una granja de vaques. A última hora, ell s'ho va repensar i es va quedar a Polònia. La mare i els tres fills van entrar a Ucraïna.

–Vaig trucar a un contacte que tinc a l’exèrcit i em va dir: “Si entres, probablement ja no podràs tornar a sortir”.

–Per què?

–Falten soldats al front. Crec que aviat tenir tres fills ja no serà un impediment per ser cridat a l’exèrcit. 

–No vols anar a la guerra?

–No ho sé. Com a mínim, necessito pensar-m’ho. Mai m'hauria imaginat que em trobaria en aquesta situació.

–I ara, on vas?

–A casa dels meus sogres, a Vilassar de Mar. Decidirem si torno a Ucraïna o si tota la meva família surt del país i intentem començar una altra vida en un altre lloc.

–I les vaques?

–Les intentaríem vendre, suposo. Què importa? A la granja hi tenia contractats cinc joves. Tres fa temps que van ser cridats a files i lluiten al front. A un l’acaben de mobilitzar ara. Només en queda un. Així no es pot treballar. Les nostres vides d’abans ja no existeixen.

–Estàs cansat?

–Esclar. La guerra s’ho menja tot. L’economia d’un país també és important. Qui treballarà si tothom lluita?

Compartim trajecte per tornar a Barcelona: Przemyśl-Cracòvia, en tren; Cracòvia-Barcelona, en avió.

La guerra també viatja al vol low cost de WizzAir que ens porta fins a l’aeroport del Prat: l’avió va ple de dones i infants ucraïnesos que s’allunyen de les bombes.