El cap de l'Església anglicana renuncia pel més gran escàndol d'abusos de la institució

LondresCrisi profunda al si de l'Església anglicana. El seu cap, el reverend Justin Welby, l'arquebisbe de Canterbury, de 68 anys, ha renunciat aquest migdia al càrrec de primus inter pares de la Comunió Anglicana Global en conèixer-se la manca d'una acurada gestió, per desistiment de funcions, en el més gran escàndol d'abusos a menors que ha tacat mai la institució. Milers de sacerdots, també la majoria dels bisbes que formen el sínode general, fa dies que en demanaven la renúncia. Ha caigut així l'home que va enterrar Elisabet II i que va coronar Carles III. Tot un símbol de l'statu quo que fa anys gaudia d'una fama de progressista, de formar part de l'onada woke.

Finalment, després de dies d'una enorme pressió, en un comunicat, Welby ha acceptat que “havia d'assumir la responsabilitat personal i institucional” pel “llarg i doblement traumàtic” període de dolor que han hagut d'entomar les víctimes. La raó última és que el 2013 –tot i que en va tenir indicis abans, en concret el 1981– va ser informat de les extremadament greus acusacions que pesaven contra John Smyth, un advocat cristià evangèlic molt vinculat a l'anglicanisme i membre del Consell de la Reina, que va aprofitar la seva posició de director de campaments d'estiu cristians als anys 70 i 80, i també al llarg d'aquest segle, per cometre tota mena de vexacions contra almenys 130 nens i joves. Tot i saber-ho, Welby no ho va denunciar a la policia.

Ha demanat perdó. Però massa tard. Les veus més rellevants de l'Església anglicana –bisbes i arquebisbes, com ara els de Londres, York o Liverpool– han assegurat les darreres hores que la seva posició era “insostenible”. I el primer ministre, Keir Starmer, ha rebutjat en dues ocasions donar-li suport.

Aquest matí, poc abans que es fes pública la renúncia, Welby i el rei Carles III, governador Suprem de l'Església d'Anglaterra, però que deixa el lideratge espiritual i les decisions religioses del dia a dia en la figura de l'arquebisbe de Canterbury, han parlat a través d'intermediaris de les conseqüències generades per la publicació, la setmana passada, de l'Informe Makin, sobre el cas Smyth. I l'única decisió possible no ha trigat a fer-se efectiva.

Cinc dècades d'impunitat

Els abusos de Smyth es van allargar durant cinc dècades. Però podrien haver-se exposat a la llum pública el 2013, quatre anys abans que es coneguessin en detall, si l'arquebisbe l'hagués denunciat aleshores. En comptes de fer-ho, la institució va mirar cap a una altra banda i aquell mateix any Smyth es va traslladar a Zimbàbue, on va fundar un altre campament per a nens petits.

"Els oficials de l'Església sabien de l'abús i no van prendre les mesures necessàries per evitar que se'n produïssin més", diu l'informe. El 2018, Smyth va morir amb 75 anys a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, mentre era investigat per la policia. No el van portar davant la justícia.

La veritat sobre el personatge va sortir a la llum el 2017, arran d'una investigació periodística de The Daily Telegraph i Channel 4. Les víctimes han deixat testimonis esgarrifosos. Smyth els convidava a casa seva, on, a més d'abusar-ne, els fuetejava les natges nues, entre altres perversions. L'informe Makin considera que si bé "és possible que [l'arquebisbe] no sabés de l'extrema gravetat dels abusos, el més probable és que tingués algun nivell de coneixement de les preocupacions que despertava John Smyth". De fet, la setmana passada, l'arquebisbe Welby va admetre que ja el 1981 se li havia advertit que "es mantingués allunyat" de Smyth per raons sobre el seu comportament sexual que quedaven implícites en l'advertiment.

El 2017 Welby es va trobar amb Smyth quan l'advocat es va oferir com a voluntari per muntar campaments d'estiu a Zimbàbue, en els quals més tard es va demostrar que també s'havien produït abusos.

Tot i els indicis i les certeses, l'arquebisbe de Canterbury va elogiar l'advocat el mateix 2017 dient: "Segons el recordo, [Smyth] era un orador encantador, molt intel·ligent i brillant". Va afirmar, tanmateix, que "no era un amic seu, no estava en el seu cercle íntim ni en el cercle íntim de la direcció del camp, ni de bon tros".

Un 'progre' al davant de l'Església

Quan el 2013 va ser nomenat arquebisbe de Canterbury, Justin Welby era vist com el possible modernitzador de l'Església anglicana, que més enllà de les qualitats intel·lectuals i espirituals també tenia un perfil d'executiu. De fet, fins al 1989 va exercir com a alt directiu de la petroliera francesa Elf Aquitaine, en tant que responsable dels projectes a l'Àfrica Occidental i al Mar del Nord. Va abandonar la posició en sentir la crida de Déu. Amb aquests antecedents, se'l considerava capaç de gestionar qüestions molt sensibles, i financerament preocupants, com els abusos al si de l'Església, o d'altres afers com ara el matrimoni homosexual i l'ordenació de dones bisbes.

Welby cau per un afer procedimental. Paradoxalment, sota el seu mandat, l'Església d'Anglaterra va passar a ser una organització centralitzada, dirigida a través d'iniciatives verticals, les parròquies enteses com a simples avançades de la voluntat de la diòcesi i de l'equip central de l'arquebisbe. La seva singladura va començar bé. Arran del moviment Occupy, un home que havia format part de la Comissió Parlamentària de Normes Bancàries del 2012 i que sabia moure's en una sala de juntes, semblava el més adequat per als temps que s'albiraven que no pas erudit d'un altre món, com el seu predecessor, Rowan Williams.

Però l'home que va aconseguir, finalment, que les dones s'ordenessin bisbes, que s'havia educat a Eton i a Cambridge, i que després de la crisi financera i durant els anys de l'austeritat conservadora va semblar que esdevenia un més dels joves que protestaven al davant de la Catedral de Sant Pau en contra de les injustícies socials i d'un món que no tenia cura del medi ambient, va arribar a la màxima responsabilitat de l'Església ple de secrets. El primer, el de la seva filiació. La seva mare, abans de casar-se amb el seu pare i donar-lo a llum, Jane Welby, secretària personal de Winston Churchill, va tenir una breu relació amb el secretari privat de Churchill, Anthony Montague Browne, fruit de la qual va néixer el futur sacerdot. Membre de la Casa dels Lords, Welby és la quintaessencia de l'elit britànica.

Que caigui per un afer d'abusos és poc més que una conseqüència lògica de les seves paraules. En parlar d'altres organitzacions sacsejades per escàndols semblants, com la BBC arran dels crims comesos per la seva estrella Jimmy Savile, Justin Welby havia dit que si una organització comet aquests errors, "els líders els han d'assumir".