Cap a una Europa de trenta membres
La Unió Europea s’ampliarà. És un fet anunciat però carregat d’interrogants. Encara no se sap quan ni quins seran els primers membres, tot i que des de la Comissió Europea no descarten la data del 2030 que va proposar el president del Consell, Charles Michel, i les prioritats polítiques van quedant més clares.
“La història ens crida a completar la nostra Unió”, deia la presidenta Ursula von der Leyen aquesta setmana en el seu discurs sobre l’estat de la Unió davant el Parlament Europeu. “L’ampliació és possible, és realista i es farà”, reblava el vicepresident Margaritis Schinas dijous a Barcelona. Schinas afegia que amb “solucions tècniques i períodes transitoris” Ucraïna i Moldàvia “poden entrar a la UE” mentre que els Balcans Occidentals haurien de “solucionar primer els problemes que tenen entre ells”.
La UE de 30 membres comença a dibuixar-se a l’horitzó tot i que són les institucions comunitàries les que han de fer les reformes necessàries per aconseguir que les regles del joc continuïn sent efectives en una UE ampliada i el pressupost comunitari suficient per a les polítiques i els reptes pendents, especialment en un país encara en reconstrucció per la guerra. Què passarà amb la política agrària comuna, sobretot tenint en compte que Ucraïna és un gran país productor? I com es garantirà el compliment de l’estat de dret un cop es formi part del club comunitari? Perquè si alguna cosa ha demostrat l’ampliació del 2004 i la deriva de Polònia i Hongria és que la capacitat d’exigir separació de poders i respecte pels drets fonamentals és més convincent durant les negociacions prèvies a l’adhesió que un cop dins.
Von der Leyen i el futur
De moment, l’onada històrica de la guerra a Ucraïna ha passat per sobre del deute pendent amb els sis països dels Balcans que fa més d’una dècada que truquen a la porta. Però la veritable tensió del que ha de suposar aquesta transformació comunitària es viurà més de portes endins que no pas enfora. Les opinions públiques de França o els Països Baixos, que ja van tombar en referèndum el projecte de Constitució europea, l’any 2005, poden tornar a posar els plans de Brussel·les en entredit. Com també ho poden fer les capitals europees quan, el 2027, toqui negociar un nou pressupost comunitari a l’altura d’aquest moment històric, d’aquesta “visió” per al futur del continent, que anunciava Von der Leyen. Qualsevol país té dret a veto en l’adhesió i el risc que la política interna segresti el procés és molt alt.
El vicepresident Schinas deia dijous en una conversa al Cidob que els fonaments de la UE del futur s’han començat a construir amb les decisions que ha pres la Comissió Von der Leyen, que ara entra en la recta final. Però hi ha un risc d’arribar tard a les transformacions imprescindibles que ha de dur a terme la mateixa Unió. La Comissió Europea hauria de començar a treballar ja en els possibles escenaris de les reformes pressupostàries i institucionals que necessitaria una UE ampliada. No és només la butxaca dels alemanys, francesos o italians, també països com Polònia, Portugal o Espanya haurien d’aportar molt més al pressupost comunitari i rebre menys fons europeus. L’escenari electoral que hi ha per davant hi afegeix encara més incertesa. La primera de totes és si Von der Leyen aspira o no a repetir com a presidenta de la Comissió Europea en un nou mandat.
