Com ha canviat el món la guerra d'Ucraïna?

Dossier Un any de guerra a Ucraïna Desplega

1

Biden visita Kíiv per sorpresa i anuncia més ajuda militar a Ucraïna

2

Souvenirs i funerals de soldats a Kíiv

3

Ucraïna: on és la guerra, un any després?

4

Xarxes clandestines per ajudar a fugir els russos que no volen fer la guerra

5

Com ha canviat el món la guerra d'Ucraïna?

Cronologia

1 any de guerra a Ucraïna

Al món, gairebé res és igual ara que fa un any, quan va començar la guerra d’Ucraïna i les plaques tectòniques de les velles aliances geoestratègiques es van moure de cop. La cultura de la pau europea ha quedat dinamitada i la UE depèn més que mai dels Estats Units, que han perdut, però, la seva hegemonia mundial i que veu com no només la Xina, sinó també molts altres països, no volen involucrar-se en una guerra que no senten seva.

Unió Europea

Una UE sota pressió

Per Carme Colomina

Fa mesos que la Unió Europea ha començat a mudar la pell. La urgència d’una guerra a les seves fronteres ha portat els Vint-i-set a prendre mesures sense precedents, i amb un nivell d’unitat impensable abans del 24 de febrer de fa un any. El sentiment de vulnerabilitat que va provocar la ràpida entrada dels tancs russos a Ucraïna ha accelerat la cooperació europea en matèria de defensa i ha donat pas a un procés de rearmament i, fins i tot, de transformació del mateix concepte de seguretat. No és només la renúncia a neutralitats històriques per part de Suècia o Finlàndia i el canvi en la política exterior i de defensa a Alemanya, és que la UE sembla abraçar ara una idea de poder dur que mai havia format part de l’ADN comunitari. A més, les divisions estratègiques que marquen la relació dels Vint-i-set amb Rússia continuen presents, encara que soterrades. Com més s’allargui la guerra més probable és que tornin a aflorar.

L’ofensiva de Vladímir Putin també ha acabat traient de l’ostracisme el debat sobre una futura ampliació de la Unió. Empesa per la necessitat de donar respostes polítiques, la UE torna a mirar més enllà de les seves fronteres: la concessió de l’estatus de país candidat a Ucraïna i Moldàvia, i l’acostament a Geòrgia trenca amb l’anomenada fatiga de l’ampliació que havia convertit la UE en un club que vivia d’esquena al seu veïnat. De retruc, això ha suposat també un retorn de la Unió als Balcans occidentals, on portava més d’una dècada continuada de pèrdua d’influència en detriment de Rússia, Turquia i la Xina, cada cop més presents a la regió. Bòsnia i Hercegovina ha aconseguit també, després d’una llarga espera, la seva candidatura a l’adhesió, i Brussel·les sembla decidida a aconseguir pacificar la relació entre Sèrbia i Kosovo.

L’última gran acceleració s’ha viscut en la transició energètica, per desfer-se de la dependència dels hidrocarburs russos, diversificar l’aprovisionament i apostar per energies alternatives. En aquest any, la UE ha guanyat en integració, però també en consciència de les seves vulnerabilitats.

Rússia

Rússia i el salt al buit

Per Abel Riu

Aturar el rellotge de la història i fer-lo girar cap al passat per retornar Ucraïna sota l’òrbita de Moscou. Heus aquí l’essència de la lògica que va guiar la decisió de Vladímir Putin de començar fa un any una ofensiva contra el país veí sense copsar les complexitats del present, sense entendre fins a quin punt Ucraïna ha evolucionat els darrers anys i no preveient la disposició d’Occident a donar-li suport militar i financer de la manera com ho ha fet. Tot plegat va desembocar en el fracàs inicial dels seus objectius més maximalistes. En conseqüència, la denominada “operació militar especial” va derivar en una guerra clàssica no prevista i en un procés de dramàtica transformació interna a Rússia a escala política, social i econòmica, impulsada per les autoritats a fi d’adaptar el sistema als esforços bèl·lics i a les sancions occidentals.

Davant les protestes inicials d’oposició a la guerra, s’ha prohibit la poca premsa lliure que quedava al país i s’han restringit els drets civils dels i les russes. La mobilització militar parcial iniciada al setembre ha provocat que la guerra entrés potencialment a les llars d’una part important de la població. A escala econòmica, per sostenir l’esforç bèl·lic l’estat ha prioritzat la producció d’armament en detriment d’altres sectors més productius, en un context advers per la dificultat d’accedir a la tecnologia occidental. Diversos economistes russos avisen que aquest 2023 l’economia en podria començar a patir els costos estructurals.

Rússia ha experimentat un desgast en la seva reputació com a potència, jugant-se el ser o no ser com a imperi modern, si més no pel que fa a la percepció que el poder rus té de si mateix. Al mateix temps, si Ucraïna es desrussifica al ritme que marca la guerra, Rússia “es desoccidentalitza” progressivament en termes culturals, econòmics, comercials i tecnològics, tancada en si mateixa mentre intenta reforçar els seus vincles amb potències emergents com la Xina, l’Índia, Turquia i Sud-àfrica. Una tendència que segur que continuarà aquest segon any de guerra que ara comença.

Xina

¿La Xina ens ajudarà a Ucraïna?

Per Javier Borràs

Quan va començar la invasió d’Ucraïna, els més alarmistes van afirmar que la Xina se sumaria a Rússia. Xi Jinping i Vladímir Putin havien firmat setmanes abans una aliança d’amistat “sense límits”. El govern xinès, però, va haver d’evacuar caòticament els seus ciutadans d’Ucraïna davant d’una invasió que no s’esperava. Xi Jinping no ha donat armament a Rússia i ha respectat les sancions internacionals. Alhora, no ha fet cap esforç per aturar o pressionar Putin.

La Xina hauria preferit que no hi hagués guerra. Pequín ha pogut estendre el seu poder i economia mentre el món està en calma i la globalització funciona. Malgrat això, Moscou és molt més important per a Xi Jinping que Ucraïna. La frontera més gran de la Xina és la que comparteix amb Rússia, un país amb el qual va tenir tensions militars i polítiques el segle passat. Recordem que, a finals dels anys 60, centenars de milers de tropes soviètiques estaven preparades a la frontera xinesa per a una guerra. 

Tenir una Rússia amiga, en un moment de conflicte geopolític amb els Estats Units, és essencial per a Pequín. El règim de Putin és cada cop més un “estat vassall” depenent de la Xina, a qui ven energia barata i ha de comprar productes tecnològics essencials. Un canvi de règim a Moscou és molt més perillós per a la Xina que la guerra d’Ucraïna i una Europa Oriental inestable. El cost més gran que Pequín podria patir per no oposar-se a la guerra seria empitjorar encara més les seves relacions amb la Unió Europea. Però mandataris europeus com Olaf Scholz, Emmanuel Macron o Charles Michel s’han reunit amb Xi Jinping malgrat la posició xinesa.

Si mirem el món més enllà d’Occident, la nostra posició de suport a Ucraïna és l’estranya, i no la de la Xina. La majoria de països en desenvolupament no han sacrificat les seves relacions amb Moscou. Fa dècades que la Xina defensa una política exterior neutralista davant els conflictes internacionals. No hem de patir que Pequín corri a ajudar Moscou. Però tampoc hem de tenir cap esperança que el camí per la pau passi per la Xina.

Estats Units

Lideratge amenaçat per un món multipolar

Per Núria Ferragutcasas

Des de la seva presa de possessió, el president Joe Biden va dedicar temps i esforços a reparar la relació dels Estats Units amb els seus aliats europeus després dels quatre anys de desdeny de Donald Trump. Alguns donaven per morta l’OTAN, i les relacions transatlàntiques estaven molt deteriorades. Tanmateix, el canvi de posició de Biden i la guerra d’Ucraïna han suposat un ràpid gir de 180 graus.

Amb l’actual conflicte europeu, la importància de l’OTAN ha ressorgit –ha sumat nous membres amb la petició d’adhesió de Finlàndia i Suècia–, però també s’ha confirmat la dependència europea dels Estats Units. Si bé és cert que la Unió Europea s’ha mostrat unida i contundent davant la invasió de Rússia a Ucraïna, els EUA han fet més pel govern ucraïnès que qualsevol altre membre de l’OTAN. A més, el govern de Washington ha definit, i està definint, en gran mesura l’estratègia de l’aliança respecte al conflicte.

D’altra banda, la guerra a Ucraïna ha deixat clar que els Estats Units ja no són el guardià d’un món unipolar. La majoria dels països de l’hemisferi sud s’han negat a sumar-se a la coalició creada per nord-americans i europeus, i tot i que expressen el seu rebuig a la invasió, consideren que cal optar per una via diplomàtica. Els Estats Units, doncs, operen en un context geopolític diferent, un món multipolar en què la Xina i Rússia no són els únics actors que fan ombra el lideratge nord-americà.

Després de la desastrosa retirada de l’Afganistan, Biden va millorar la popularitat amb la seva gestió del conflicte ucraïnès. Des del principi ha demanat al Congrés fons per ajudar Ucraïna, i de fet ho tornarà a fer aquesta setmana. S’espera que reclami a les cambres legislatives que aprovin 10.000 milions de dòlars més per a Kíiv i que anunciï la imposició de noves sancions al Kremlin.

Ara bé, la unitat dels Estats Units davant de la guerra comença a trontollar. Els republicans, que van recuperar la majoria de la cambra baixa, tenen legisladors d’extrema dreta que s’oposen a enviar més diners al govern de Zelenski

Països emergents

Els interessos propis guien “les altres potències”

Per Ricard González

Tot i que l’Assemblea General de l’ONU ha condemnat la invasió russa per un ampli marge, les sancions s’han circumscrit bàsicament als països occidentals i els seus aliats més estrets. La resta s’han posicionat seguint els seus interessos nacionals, sobretot econòmics. Un cas paradigmàtic és l’Índia. Tot i les pressions dels EUA, es nega a aplicar cap mena de sanció a Moscou, que s’ha convertit en el seu principal proveïdor d’un petroli a preu de descompte. Entre març i desembre de l’any passat, el país asiàtic va passar de no comprar pràcticament cru rus a adquirir gairebé un milió de barrils diaris. L’economia índia necessita ingents quantitats de petroli per engreixar un creixement econòmic i demogràfic disparat.

Una altra potència que ha adoptat una posició de gran pragmatisme és Turquia. Al mateix temps que venia drons a Ucraïna, Ankara es negava a aplicar sancions a Rússia, i afavoria així la seva economia com a punt d’entrada i sortida de persones i mercaderies, i fins i tot es permetia exercir com a mediador en la negociació sobre l’exportació dels cereals ucraïnesos. En el seu cas, l’interès no és només econòmic, sinó també geoestratègic, ja que Turquia necessita entendre’s amb Rússia a Síria, on tots dos tenen tropes sobre el terreny.

Més enllà dels interessos econòmics, en alguns països la neutralitat respon també a la ideologia. A les regions que han patit més directament l’imperialisme nord-americà, el conflicte es veu com una lluita entre els EUA i Rússia. Per això, els països de l’Amèrica Llatina, inclòs el Brasil, s’han negat a enviar armes a Kíiv, tot i que als seus arsenals hi ha un bon grapat d’armes soviètiques que són les que saben manipular millor els soldats ucraïnesos. A més, Lula da Silva vol crear un grup de països amb la Xina que treballi per a una solució negociada al conflicte. En el món àrab, i sobretot a l’Àfrica, la situació és semblant. De fet, la majoria dels països que es van abstenir en la resolució de condemna a l’ONU eren africans, i un dels seus gegants, Sud-àfrica, participa en maniobres militars amb la Xina i Rússia.