Conseqüències d'un passat colonial

El cadàver d'un príncep enfronta Etiòpia i el Regne Unit

Es reclama el retorn al seu país de les despulles d'Alemayehu d'Abissínia, segrestat i traslladat a Anglaterra el 1868, quan tenia 7 anys

Una imatge d'arxiu del Príncep Alemayehu.
02/06/2023
4 min

LondresLes despulles del príncep Alemayehu d'Abissínia, mort el 1873 amb 18 anys a Leeds, al nord d'Anglaterra, i que són a la capella de Sant Jordi del Castell de Windsor, han atiat una vegada més un recurrent conflicte entre el Regne Unit i Etiòpia. El país de la banya d'Àfrica reclama de manera periòdica el trasllat de les restes per ser enterrades on hi ha les del seu pare, l'emperador Teodor II, però també, segons la tradició, el d'un molt famós avantpassat, el rei Salomó. La crida s'ha renovat arran de la coronació de Carles III, amb l'esperança que el nou rei atengui la petició que va ignorar Elisabet II nombroses vegades.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Un cop més, el passat colonial i imperial del Regne Unit truca a la porta del país, en aquest cas del Palau de Buckingham directament. La resposta ha sigut l'habitual, amanida amb excuses tècniques: ni parlar-ne. El fill de l'emperador d'Abissínia, traslladat contra la seva voluntat a un país estrany quan tenia 7 anys, continuarà sense tenir un descans etern. Almenys, d'acord amb els familiars que volen el seu retorn.

L'any 2018, el Victorian & Albert Museum de Londres va presentar una exposició sobre una part dels objectes que, com a botí de guerra, l'exèrcit britànic va endur-se després de conquerir la fortalesa de Maqdala, el palau de Teodor II, i acabar amb les seves forces. Era l'abril del 1868.

Un grup dels hostatges de Teodor II, d'acord amb una il·lustració de l'època.

Londres hi havia enviat una expedició per rescatar tres dotzenes de presoners europeus. Teodor II els havia retingut després que no obtingués cap resposta a la demanda de suport de la reina Victòria ni del govern britànic per combatre l'agressió musulmana i turca que patia el seu poble a la costa del mar Roig i a la vall del Nil. Teodor II era cristià i creia, ingenuament, que la també cristiana reina Victòria i el seu país l'ajudarien amb l'enviament d'armes.

Una "petita guerra"

Durant tres anys i mig (1864–1867), els britànics van intentar alliberar els hostatges de manera amistosa. Per fer-ho, hi van enviar al diplomàtic Hormuzd Rassam, que també va acabar sent presoner. Llavors Londres va organitzar una expedició punitiva formada per 13.000 soldats i 40.000 persones de suport auxiliar. L'historiador Volker Matthies documenta al llibre The Siege of Magdala: The British Empire Against the Emperor of Ethiopia que el ministeri de la Guerra es va gastar la llavors astronòmica xifra de 9 milions de lliures en l'aventura. Henry Morton Stanley ("El doctor Livingstone, suposo?"), un dels periodistes que viatjava amb les forces britàniques per documentar-la, va descriure l'acció militar com "una petita guerra, però una expedició esplèndida".

La petita guerra va durar només tres dies. L'emperador va alliberar els europeus i, abans que rendir-se, es va suïcidar. La mare del príncep Alemayehu va morir dies després. El nen va ser embarcat a bord del vaixell Feroze, el mateix en què l'arqueòleg oficial de l'expedició i membre del Museu Britànic, Richard Holmes, tornava a Londres amb tots els objectes saquejats. Uns van anar a parar a museus (Britànic, Victorian & Albert) i d'altres van ser venuts i subhastats per pagar la tropa.

Durant el viatge d’Abissínia a Anglaterra, Alemayehu va romandre sota custòdia de Tristram Speedy, un oficial que el va instal·lar a casa seva, a l'illa de Wight, on va ser presentat a la reina Victòria. La monarca va concedir un estipendi anual a Speedy per a l'educació del marrec, convertit en pupil reial. El noi no es va adaptar mai al Regne Unit. Ni a la Rugby School, unes de les més tradicionals del país per a nois, ni a l'acadèmia militar de Sandhurst, on el van enviar posteriorment. Assetjament i discriminació van marcar la seva vida a les illes. Va morir a casa d'un tutor, a Leeds, el novembre del 1879 d'una pleuresia.

"Quan era un estrany, em vau acollir"

En tant que pupil de Victòria, va ser enterrat al Castell de Windsor. Una placa a les voltes de la cripta de la capella de Sant Jordi el recorda. O, millor, desvirtua el seu record, perquè diu: "Quan era un estrany, em vau acollir". El palau de Buckingham ha justificat la negativa a l'exhumació i el trasllat de les despulles amb un breu comunicat: "És molt poc probable que sigui possible exhumar les restes sense pertorbar el lloc de descans d'un nombre substancial d'altres persones als voltants".

El 2006, quan el president etíop Girma Wolde-Giorgis va escriure per primer cop a la reina Elisabet II per demanar-ne la repatriació, l'ambaixada etíop a Londres va informar de la reacció en els següents termes: "Mentre que Sa Majestat n'estava a favor [el Palau de Buckingham va argumentar que] no seria possible identificar les restes del jove príncep” ja que al seu costat hi ha, entre d'altres, les restes d'Enric VI, Eduard IV, Enric VIII, Jordi V i la reina Maria.

Gràcies a la Scheherazade Foundation, que les va comprar en subhasta per restituir-les, el 2021 van tornar a Etiòpia algunes de les peces saquejades a la fortalesa de Maqdala: una Bíblia, una creu, un escut imperial, entre d’altres. És l’únic a què Fasil Minas, descendent del príncep i que reclama el seu retorn a Etiòpia, pot aspirar ara per ara.

stats