La bufetada masclista que l’esquerra radical francesa no ha condemnat

ParísDurant l’última campanya electoral de les presidencials, el líder de La França Insubmisa (LFI), Jean-Luc Mélenchon, va proclamar que, si es convertia en president, el seu seria “un mandat de lluita contra la violència de gènere”. Per a l’esquerra considerada radical, les mesures per acabar amb la violència contra les dones eren una de les seves prioritats. Pocs mesos després, Mélenchon ha demostrat la vacuïtat de la seva proclama electoral. El seu número dos, Adrien Quatennens, ha admès públicament aquesta setmana almenys dos episodis de violència: una bufetada i una discussió que va acabar amb el colze de Céline, la seva dona, lesionat. Ni Mélenchon ni el partit han condemnat els fets de manera inequívoca.

Poc després del comunicat que Quatennens va fer per admetre els dos episodis violents i demanar disculpes –empès per la notícia que cinc dies abans havia publicat el setmanari Le Canard Enchaîné–, Mélenchon va escriure un sorprenent tuit en què felicitava el seu número dos per la seva “dignitat” i el “coratge” demostrat. “Té la meva confiança i el meu afecte”, escrivia l’insubmís. Ni una sola paraula de condemna pels fets i tampoc cap referència a la violència masclista. “És extremadament xocant”, deia la primera ministra, Elisabeth Borne.

Per intentar rectificar, Mélenchon va optar per fer un altre tuit, gairebé tan desconcertant com el primer, per dir que el seu afecte per Quatennens “no volia dir" que Céline li fos "indiferent”. En aquesta ocasió afegia que una bufetada “és inacceptable en qualsevol cas”, però insistia en subratllar que Quatennens ho havia assumit. “Això està bé”, assegurava. Tampoc cap referència al concepte de violència de gènere. LFI ha intentat justificar els fets i la poca contundència amb què el partit ha actuat assegurant que tot plegat s’emmarca en un procés de divorci complicat.

L'esquerra, debilitada

La gestió del cas Quatennens ha obert una nova crisi a l’esquerra francesa en un moment en què els partits d'aquest espectre polític havien tornat a tenir cert protagonisme després que la coalició presidencial d’Emmanuel Macron perdés la majoria absoluta parlamentària. Al de La França Insubmisa s’hi suma un nou possible cas de violència masclista a les files d’una altra de les formacions d’esquerres, els Verds. En uns suposats fets que el partit investiga, el secretari general, Julien Bayou, està acusat de violència psicològica contra la seva exparella, que hauria intentat suïcidar-se aquest estiu. Les acusacions les ha llançat una companya de la formació, a qui la dona de Bayou hauria acudit, i per ara no hi ha cap denúncia, però el líder del partit ha optat per renunciar al seu càrrec de copresident dels Verds a l’Assemblea. Continuarà com a coordinador general de la formació.

Els dos casos han saltat a la llum alhora i debiliten l’esquerra francesa, però els fets que han provocat més rebombori han sigut els de Quatennens. L’actitud de Mélenchon minimitzant i banalitzant els fets, i donant un copet a l’espatlla al seu número dos pel fet d’haver demanat disculpes, ha comptat amb el rebuig unànime de les altres formacions polítiques i d’activistes i organitzacions feministes. No només perquè no hi ha hagut una condemna clara, sinó perquè el partit manté Quatennens com a diputat a l’Assemblea tot i haver acceptat els fets. Algunes fonts apunten a discrepàncies internes sobre com s’està gestionant la qüestió, però públicament el partit reclama respectar la presumpció d'innocència. 

Relleu de Mélenchon

Tot i les pressions internes i externes, Mélenchon no sembla disposat a forçar la seva dimissió. Adrien Quatennens, de 32 anys, era –és– la seva mà dreta i estava cridat a succeir-lo com a líder de l’esquerra radical. El cas de violència de gènere el deixa molt tocat com a figura política, per més que hagi demanat disculpes, i també obre moltes incògnites sobre el relleu de Mélenchon, que als últims comicis legislatius ja no es va presentar com a diputat. Es rumoreja des de fa temps que el número 1 del partit, de 71 anys i amb tres eleccions presidencials fallides, prepara el terreny per abandonar la primera línia política. Ara s’ha quedat sense successor.