Bruce Springsteen posa música a la vaga de la sanitat pública al Regne Unit

LondresMúsica de Bruce Springsteen a tot volum i pancartes reivindicatives: "D'herois a zeros!", "Cuideu-nos a nosaltres com nosaltres us cuidem!", "Les infermeres som per a tota la vida, no només per al covid". Soroll a les portes d'un hospital, on la recomanació habitual és –o era– guardar silenci. Però els professionals mèdics s'han afartat de callar. És el centre de Londres. Euston Road, a tocar de la British Library. L'aparent grandiositat del relativament nou edifici del University College Hospital (UCH) contrasta amb la decrèpita situació del Servei Nacional de Salut del Regne Unit, que aquest dilluns ha viscut la jornada de vaga més massiva de la seva història.

La protesta a les portes del centre n'és una de les moltes proves que s'escampen per tot el país. El conflicte, com el dels ferroviaris, s'allarga des del desembre –la setmana passada es va tornar a repetir; també a mitjans de gener– però el govern de Rishi Sunak, assetjat en tots els fronts –econòmic i polític, tant pels laboristes com per la mateixa oposició conservadora– en fa cas omís. Tot el contrari que els executius nacionals de Gal·les i Escòcia, que han evitat a darrera hora d'ahir més vagues aquesta setmana oferint una millora en les condicions salarials al personal d'infermeria.

Anna Swift, la cap dels serveis de l'UCH, es queixa a l'ARA de la prepotència del govern: "Per què no negocien? No ho sé, no m'ho explico. Negociar és entrar en un estira-i-arronsa, obtens algunes coses i cedeixes en unes altres. Però el que fa el ministre [Steve Barclay, responsable de Sanitat] és irrespectuós". Contra més xivarri dels manifestants, més silenci de Downing Street i del departament de Sanitat.

En la seva situació econòmica, Swift es pot permetre un dia de vaga. I dos, i cinc. I continuar així fins que, com han demanat avui els gestors dels diferents serveis anglesos de les àrees sanitàries en què s'estructura el sector, el govern accepti negociar. El seu salari –que oscil·la entre les 65.000 i les 85.000 lliures anuals, segons complements i especialitat– no és el de les infermeres principiants ni el de les que no fa ni una dècada que hi treballen. Encara que per cada dia de vaga el Royal College of Nursing els paga 50 lliures, en dues jornades poden haver-se menjat el salari d'una setmana.

És el cas d'Isabel Guerrero, de 31 anys, nascuda a Linares (Jaén), i Fabiola Sevilla, de 34, de Granada. La primera fa vuit anys que viu al Regne Unit; la segona, deu. Totes dues treballen a urgències del University College Hospital, sota les ordres d'Anna Swift. Les raons per fer vaga són aclaparadores, diuen: "Els serveis hospitalaris estan cada cop més saturats. El problema –explica la Fabiola– és que no hi ha assistència primària; per tant, els hospitals ho han d'entomar tot i es col·lapsen. Abans –continua–, si un pacient necessitava rehabilitació a domicili, en tenia. Ara ja no. El deteriorament és tan gran que, al final, tot és una urgència i tot acaba en el mateix lloc".

Raons estructurals

I els pacients, què hi diuen? A l'interior de l'hospital, el brogit de la protesta exterior es percep molt esmorteït. Pels vidres dobles de l'edifici, però també perquè tothom que necessiti atenció urgent en té, tot i la vaga. I el govern se n'aprofita, amb la intenció de vèncer la resistència dels vaguistes. Jennifer Graham, de 74 anys, espera aquest matí de dilluns la visita al servei de malalties respiratòries. Parla poc. En general es queixa del deteriorament de l'NHS però no acaba de decidir qui n'és el veritable responsable. "Que no em parlin de vagues si m'acaben ajornant la visita", diu per acomiadar aquest cronista.

La dona tampoc entenc de raons estructurals del perquè de tot plegat. El Brexit n'és una, i molt important. Ho diu l'Anna Swift i també la Isabel Guerrero i la Fabiola Sevilla, que destaquen com un dels problemes de la professió el nombre de vacants impossibles d'omplir: la comissió parlamentària de Sanitat ha informat que en caldran prop de 50.000 abans del 2030 si no es vol arribar al col·lapse total.

Abans, el flux de professionals de la Unió parava el cop. Ara, aquest personal ha marxat o ja no ve com ho van fer la Isabel i la Fabiola, que després d'estudiar a Andalusia es van traslladar al Regne Unit perquè "aquí, des del començament, ens feien contractes fixos". En tenien de dies, de setmanes o de mesos, amb sort, però podien estar destinades a qualsevol servei, des d'un centre de salut una setmana a una UCI l'altra.

I els sous, compensen? La Isabel viu a l'oest de la ciutat però comparteix casa. És impossible que amb menys de 30.000 lliures brutes a l'any pugui pensar a comprar-se un pis o viure sola amb els lloguers de Londres. La Fabiola, sí, però perquè l'ha comprat amb la seva parella. Si no, amb un sou, és impossible.

La setmana comença calenta i acabarà encara més calenta a la sanitat pública anglesa. A més de les afectacions a infermeria en almenys un terç dels centres hospitalaris, les ambulàncies han silenciat avui les sirenes, llevat dels serveis essencials. Demà es repetiran les aturades a infermeria, dijous als fisioterapeutes i divendres un altre cop les ambulàncies restaran aparcades. L'NHS és a l'UCI i molts creuen que la intenció última del govern és privatitzar-lo. A Downing Street ho neguen. Per què no negocien, però? L'excusa és la deriva inflacionista.