Brexit, any tres: més britànics volen reincorporar-se a la UE

LondresFa tres anys que el Regne Unit va abandonar oficialment la Unió Europea. A les 11 de la nit hora de Londres del 31 de gener del 2020, una més a Brussel·les, una gran bandera de la Union Jack, la britànica, es projectava sobre la façana de Downing Street, aleshores ocupat per Boris Johnson. A un parell de centenars de metres, a la plaça del Parlament, amb el testimoni silenciós de l'estàtua de Churchill, d'una banda, i els repics del Big Ben de l'altra, entre 5.000 i 10.000 fidels al divorci escoltaven els propagandistes del moviment. L'extremista Nigel Farage i ultraconservadors com Jacob Rees-Mogg cantaven les absoltes de la Unió i proclamaven el naixement d'una nova era.

El Daily Mail i el Daily Telegraph, dos dels diaris més bel·ligerants contra Brussel·les, ho havien avançat en les portades d'aquell matí. "Una nova alba per a Gran Bretanya", sostenia el primer. "No és cap final, sinó un començament", deia el segon, en boca de Johnson, artífex d'un somni imperial que ha acabat esdevenint un malson.

Un dels orígens de la decisió antieuropea cal situar-la, entre altres factors, en les condicions d'enorme pressió contra els serveis socials creades durant el període d'austeritat imposat pels governs conservadors de David Cameron. El divorci es va fer realitat després d'una campanya molt emocional basada en falsedats. Ara, set anys després del referèndum, l'opinió pública se n'ha adonat. El professor John Curtice, de la Universitat de Strathclyde (Glasgow), la màxima autoritat en demoscòpia del Regne Unit, afirma que, de mitjana, les enquestes suggereixen que el 57% votarien a favor de la reincorporació a la UE, mentre que només el 43% voldria quedar-ne fora.

Promeses i mentides

Durant la campanya del referèndum, els partidaris de sortir de la UE van afirmar que el Regne Unit enviava 350 milions de lliures a la setmana a Brussel·les i que, en cas de Brexit, aquests diners es reinvertirien a l'NHS (el servei públic de salut). L'afirmació va ser desmentida per l'Oficina Nacional d'Estadística del Regne Unit. I el temps ha desmentit també la promesa de Londres d'enfortir la sanitat britànica, que viu una crisi enorme. Prova d'això és que dilluns vinent viurà la pitjor vaga de la seva història: metges, conductors d'ambulàncies i infermeres alhora.

La immigració i el control de les fronteres van ser altres de les idees amb què els brexiters van apel·lar al vot. Des del 2004, amb la incorporació de Polònia a la UE, el Regne Unit ha acollit més d'un milió d'immigrants de països de l'est d'Europa. La crisi del 2008 també hi va portar centenars de milers de persones del sud d'Europa. En moltes zones del país, els immigrants han sigut vistos amb ressentiment: com a competidors pels llocs de treball i com a culpables del deteriorament de la sanitat i l'educació, soscavades per la falta d'inversió dels governs conservadors.

Ara la situació ha canviat radicalment. D'una banda, el Regne Unit continua sense poder controlar les seves fronteres, com demostra l'arribada de migrants sense papers i els plans d'expulsar-los a Ruanda i altres països. D'una altra, el mercat laboral es ressenteix de la manca de mà d'obra. El think tank UK in a Changing Europe publicava un estudi a mitjans de gener que sostenia que falten 330.000 treballadors i que això està llastant enormement l'economia.

L'economia, afectada

De fet, segons ha informat aquest dimarts el Fons Monetari Internacional, el Regne Unit tindrà un creixement negatiu el 2023. D'acord amb l'anàlisi publicada aquesta setmana per Bloomberg, el Brexit està costant a l'economia del Regne Unit 100.000 milions de lliures a l'any per la manera en què s'ha implementat, sense accés al mercat únic. Les empreses pateixen per atraure inversions. El Regne Unit ha crescut un 19% menys que la mitjana de les economies del G-7. Les exportacions no han augmentat i l'esperat acord comercial amb els Estats Units encara no s'ha materialitzat. Els que s'han signat, amb el Japó, Austràlia o Nova Zelanda, no suposen ni el 0,9% del comerç que hi havia abans amb la UE.

Malgrat les evidències, el debat no qualla políticament. Alguns mitjans de comunicació en parlen, però per a l'oposició laborista és un tema tabú. El líder, Keir Starmer, no vol ser titllat de proeuropeu en un moment en què porta un avantatge a les enquestes de 25 punts, però quan encara falten gairebé dos anys per a les eleccions. Si la situació econòmica continua deteriorant-se, l'eslògan que ha adoptat el laborisme, "cal fer que el Brexit funcioni", el mateix dels conservadors, es demostrarà, una vegada més, una quimera.

Els pròxims dos anys es juga el destí del Regne Unit. O esdevenir el paradís de la desregulació, un Singapural Tàmesi, finalitat última dels brexiters, i que va provocar la caiguda de Liz Truss per la resposta dels mercats, o bé acostar-se de nou a la Unió Europea.