A bord de l''Open Arms': "Res aturarà que les pasteres surtin"

A bord de l''Open Arms'“Ni bombardejant ports libis, ni signant acords amb Tunísia ni deixant morir gent a les costes gregues faran que les pasteres deixin de sortir”. Així s’expressa Mauro Di Si, cap de la 100a missió d’Open Arms, enmig d’un intens debat de sobretaula dins del petit menjador del vaixell, que navega les aigües del Mediterrani. La tripulació que l’envolta fa càbales sobre si els enèsims esforços de la Unió Europea per apaivagar les rutes migratòries cap al Vell Continent condicionaran o no els pròxims dies de navegació. 

Només cal esperar unes hores per sortir de dubtes. A mitja tarda, l’avioneta de reconeixement de l’organització Sea Watch informa de l’albirament d’una embarcació amb desenes de persones a bord, prop de les costes de Tunísia, a poques milles d’on navega l’Open Arms. Immediatament, els quatre socorristes de la nau es posen els neoprens mentre la resta de la tripulació desacobla les dues llanxes motoritzades, que d’aquí pocs minuts estaran pentinant les coordenades assignades.

Ja a mar obert i amb els genolls esmorteint els cops de les onades, les llanxes arriben al punt indicat sense rastre de la barca. Comença, doncs, una recerca més intuïtiva i exhaustiva, tenint en compte possibles punts que vagin apareixent a l’horitzó. En el transcurs d’una hora, i després de veure tres possibles objectius que resulten ser simples pesquers tunisians, l’Álvaro, un dels socorristes, distingeix una nova taca llunyana bastant més aplanada que les anteriors. Amb els binocles corrobora que podria tractar-se de la pastera. Un minut més tard ja la té al davant.

Una cinquantena de persones, la majoria homes, s’amunteguen a la coberta d’una precària embarcació de fusta enmig del no-res. Al reconèixer l’ONG, un esclat d’alegria fa trontollar la barcassa alhora que els socorristes reclamen calma i tranquil·litat. La gent crida. “Síria! Egipte!”, repeteixen, en referència als seus països d’origen. La joia d’alguns contrasta amb els marejos i vòmits d’altres. Tot sembla indicar que la pastera compta amb una coberta interior amb més gent a dins, situació perillosa perquè, en cas de naufragi, es fa gairebé impossible sortir-ne.

S’inicia la maniobra d’entrega d’armilles salvavides quan, de sobte, apareix una llanxa de la Guardia di Finanza italiana.

“Que se’ls quedin ells són bones notícies, avui mateix arribaran a Itàlia. Amb nosaltres haurien estat quatre o cinc dies a coberta”, sentencia el Tomi quan sap que les 106 persones migrants seran traslladades a l’embarcació de la guàrdia costanera italiana. La llanxa retorna cap a l’Open Arms.

L'efecte Meloni

Amb l'arribada de la ultradretana Giorgia Meloni al govern italià, un nou decret llei aprovat al febrer modifica substancialment les normes de salvament marítim que han de seguir les organitzacions civils de rescat. El nou text de Meloni especifica que, quan s’assigna un port de destí, aquest port pot estar en qualsevol punt del territori nacional i, per tant, a centenars de milles d'on s'han produït els rescats. Això té, com a mínim, dues conseqüències directes. 

La primera és que pot allargar el patiment dels nàufrags, ja que sovint, quan són rescatats, presenten un estat de salut precari. La segona apunta directament a les ONG, víctimes d’una estratègia dels estats per dificultar les seves tasques de rescat al mar. "L'objectiu d'assignar ports llunyans és que els vaixells de salvament s'allunyin de la zona i la deixin descoberta. Això vulnera els convenis internacionals com el conveni SAR, on s'estableix que qualsevol rescat ha de tenir un port segur com més pròxim millor", diu el Mauro.

Unes polítiques que van en consonància amb les d’una Unió Europea centrada des de fa anys en repel·lir el flux migratori. L’últim exemple n’és l'acord multimilionari assolit amb el govern de Tunísia pel qual el país àrab es compromet a contenir les sortides de pasteres des de les seves costes a canvi d’un total de 900 milions d’euros. Una nova externalització de fronteres que recorda les assolides entre Brussel·les i la Turquia d’Erdogan el 2016, aquesta vegada protagonitzades per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; la mateixa Giorgia Meloni, i l’autòcrata president de Tunísia, Kaïs Saïed.

És Europa?

Enmig d’aquest context advers, des del pont de comandament de la nau de l’Open Arms els avisos de noves barcasses a la deriva se succeeixen un rere l’altre. Som a principis d'estiu, l'estat del mar millora –també les condicions meteorològiques– i, com cada any, les sortides des del nord de l'Àfrica es disparen.

Aquest cop és l’organització Watch The Med qui, interceptant la trucada d’auxili d’un dels seus tripulants, ha notificat l’ONG badalonina de la seva presència. Un total de tres hores d’actuació acaben amb 117 persones provinents d’Eritrea, Líbia i el Sudan embarcant a la coberta de l’Open Arms. Pocs minuts després, i sense marge de maniobra, arriba la notícia de l’assignació del port de Livorno, a 650 milles de distància, com a destinació segura. Una decisió que, d’entrada, suposa quatre dies més de navegació per a una gent ja exhausta i vulnerable.

Recolzat a la barana de la coberta i amagant el seu nom original per por a represàlies cap a la seva família, l’exiliat polític sudanès Nafis Bol comenta: “Sota la dictadura d’Omar al-Bashir, al Sudan no hi havia llibertat ni dignitat. Tan bon punt vaig tenir l’oportunitat de jugar-me la vida per marxar, la vaig agafar”. Arran de combinar la seva feina com a enginyer de telecomunicacions amb la militància a l’organització no violenta d’oposició al règim Girifna (traduït de l’àrab com “n’estem farts”), el Nafis va ser perseguit i empresonat durant tres mesos. Un cop alliberat va fugir direcció al Txad l’estiu del 2019 per, posteriorment, travessar a Líbia setmanes abans d’embarcar-se a la mar. “A Europa només espero trobar qualsevol lloc on poder estar segur”, diu.

Ara, pocs dies abans d'arribar a Itàlia, passa l’estona a la coberta repassant la geolocalització del vaixell a través d’una aplicació que calcula la travessia sense necessitat d’internet. Quan de tant en tant, en plena navegació, apareix alguna silueta muntanyosa a l’horitzó, el gruix d’eritreus s'atansa amb il·lusió al perímetre del vaixell creient visualitzar el preuat destí del viatge. És llavors quan el Nafis, fent gala de la seva informació, els prorroga la il·lusió puntualitzant que el relleu correspon a l’illa de Pantel·leria i no pas a les costes de Livorno. Encara faltaran uns dies més per poder veure complert el somni d’arribar a Europa.