El 'blanquejament' de Meloni: de fer por a aliada indispensable a la UE

RomaLa biografia de Silvio Berlusconi, mort el 12 de juny, està plena de primeres vegades. El magnat va crear la primera televisió privada al seu país, un imperi mediàtic que va aconseguir exportar amb èxit a Espanya i li va obrir les portes de la política transalpina. No sense raó, el Cavaliere solia presumir de ser el cap de govern més longeu de la Itàlia republicana, una fita que va aconseguir gràcies a la seva aliança amb la Lliga Nord d'Umberto Bossi i la postfeixista Aliança Nacional (AN) de Gianfranco Fini, el partit on va començar la seva militància una jove Giorgia Meloni.

El fundador del centredreta a Itàlia i precursor del populisme sense complexos –abans que Donald Trump somiés entrar en política– va ser també el primer líder europeu a legitimar el feixisme per assolir el poder. “El 1994 vam decidir presentar-nos amb la Lliga i els feixistes, que els altres partits havien mantingut fora del que es va anomenar l'arc constitucional. Els legitimem, els constitucionalitzem!”, reconeixia amb orgull.

Giorgia Meloni és potser el llegat polític més rellevant del líder de Força Itàlia. Ministra de la Joventut al seu últim govern, l'actual primera ministra italiana va créixer políticament a l'ombra de Fini i de Berlusconi. Del primer en va acabar renegant quan va intentar transformar AN –hereu del Moviment Social Italià, una formació fundada per un membre de l'últim gabinet de Mussolini– en un partit de dretes que no fes por, una ruptura que es va fer evident quan Fini va proclamar durant un viatge a Israel que “el feixisme va ser el mal absolut”. Amb el segon, Meloni va mantenir una relació d'amor-odi fins als últims dies del magnat, que va estar a punt de fer naufragar l'actual govern abans que nasqués per la defensa a ultrança del seu amic Vladímir Putin.

La victòria a les urnes de Germans d'Itàlia, el partit que Meloni va fundar després de la descomposició de l'experiment berlusconià, va inquietar les cancelleries europees, preocupades perquè la política ultra complís les amenaces que durant anys va proclamar als seus mítings, com la sortida d'Itàlia de la moneda única. Però en menys d'un any Meloni ha aconseguit ser percebuda fora del seu país com una líder de dretes moderada, o almenys indispensable per fer front als desafiaments comuns a la Unió Europea, gràcies a una política econòmica que segueix les línies marcades pel seu predecessor, Mario Draghi; el seu suport incondicional a Ucraïna, i una intensa agenda internacional que li ha permès mostrar sintonia amb el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron, o Pedro Sánchez. Dins Itàlia, no obstant, no ofereix rodes de premsa ni concedeix entrevistes, ha endurit la política migratòria i ha retallat els drets de les minories LGBTI.

A l'horitzó, les eleccions europees

Aquell artefacte polític que Berlusconi es va inventar el 1994 amb feixistes, separatistes i conservadors –el Poble de la Llibertat, el va anomenar– és la mateixa coalició, amb altres noms i altres cares, que avui governa a Itàlia i que aspira a estendre l'experiment fora de les fronteres transalpines. El desafiament és unir el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus que presideix Meloni amb el Partit Popular Europeu de Manfred Weber a què pertany Força Itàlia, i trencar així l'aliança entre populars i socialistes que governa a la UE.

Precisament Weber va ser un dels pocs líders internacionals que va assistir al funeral de Berlusconi a Milà, a qui va donar suport públicament durant les últimes eleccions, beneint el seu pacte amb la ultradreta de Giorgia Meloni i la Lliga de Matteo Salvini i trencant el cordó sanitari que imperava a Europa. El magnat semblava ser l'únic capaç de mantenir l'equilibri, encara que no ho va aconseguir. “Per culpa de Germans d'Itàlia anem massa a la dreta. No es guanya sense un centre moderat”, va confessar el Cavaliere al febrer.

Amb Força Itàlia orfe del seu fundador i en mans d'Antonio Tajani fins a la convocatòria d'un congrés, Meloni aspira a capitalitzar l'herència política del Cavaliere, i per això necessita accelerar la seva reconversió moderada. Les eleccions europees del 2024 seran clau per determinar si l'aposta de la líder de Germans d'Itàlia per suavitzar la imatge exterior sense perdre l'ADN del seu partit té èxit. Abans, però, totes les mirades estan posades a Espanya i al resultat a les urnes de Vox, socis de Meloni a l'Eurocambra. “Serà molt interessant veure què passarà”, va reconèixer recentment la primera ministra italiana.