Balanç de catorze anys 'tories': com s'explica la desfeta dels conservadors britànics?

LondresAusteritat, Brexit, xenofòbia i populisme poden definir el període que tot just acaba de tancar el Regne Unit amb les eleccions generals celebrades aquest dijous. Entre el 6 de maig del 2010 i el 4 de juliol del 2024, època d'omnipotència conservadora a Downing Street –els primers cinc anys en coalició amb els liberaldemòcrates–, cinc premiers han entrat entre aplaudiments per la porta del número 10 i cinc n'han sortit per la mateixa gatera que acostuma a fer servir Larry, el famós gat de la residència, disposat a enfrontar-se a ratolins i guineus amb la imparcialitat i eficàcia del millor funcionari del país.

Un dels premiers va haver de dimitir un any després de guanyar les eleccions del 2015 per majoria absoluta. Va ser el primer, David Cameron, fruit del resultat d'un referèndum sobre la Unió Europea que només li demanaven els més extremistes del seu partit i que va dividir el país i el va submergir en un caos polític sense precedents.

Els tres premiers següents van ser foragitats del càrrec pels seus mateixos correligionaris: Theresa May,Boris Johnson i Liz Truss. I l'últim, Rishi Sunak, ha entomat la derrota més severa dels tories en unes eleccions generals. Els catorze anys transcorreguts no es poden qualificar ni de molt estables ni de gaire exitosos. Tot el contrari.

David Cameron i el seu ministre d'Economia, George Osborne, van ser entre el 2010 i el juny del 2016 els arquitectes de l'esmentada austeritat com a recepta per sortir de la crisi financera del 2008. Tot plegat va suposar el remat per a una economia ja aleshores prou tocada pels jocs de casino del capitalisme financer que van provocar l'enfonsament de Lehman Brothers.

La primavera del 2009, un any abans d'arribar al poder, Cameron va assegurar en una reunió amb militants del partit: "L'era de la irresponsabilitat està donant pas a l'era de l'austeritat". Un discurs amb què intentava associar la despesa pública dels laboristes amb el crac financer mundial. Al darrere hi havia una idea bàsica: massa gent al Regne Unit vivia sense treballar i només dels beneficis que havien introduït els laboristes de Blair. Calia posar-hi fi.

Aquella doctrina de l'austeritat –importen més les xifres macroeconòmiques que no pas les persones– va reduir la despesa pública i les inversions en infraestructures, les dimensions de la maquinària governamental i el nombre de policies i va afeblir el Servei Nacional de Salut (NHS) fins a l'extrem que en el moment de l'esclat de la covid l'NHS no donava l'abast. De fet, passa cada hivern. I si no s'hi posa remei –i el nivell d'inversió promès pels laboristes no fa ser gaire optimista–, el declivi continuarà. Perquè l'envelliment progressiu de la població fa que cada cop es requereixin més atencions i, per tant, més recursos.

Manca de competitivitat

"El treballador mitjà té ara 14.000 lliures menys a l'any que si els ingressos haguessin continuat augmentant com abans de la crisi: aquests catorze anys són el pitjor període per al creixement salarial des de les guerres napoleòniques. Ningú que visqui i treballi avui al Regne Unit no ha vist mai res semblant", diu Torsten Bell, director executiu de la Fundació Resolution, un think tank d'estudis econòmics. "Això és el fracàs conservador", rebla.

Que pateixin els salaris és lògic en una economia molt poc competitiva que ha sigut dirigida en els últims catorze anys per set ministres del Tresor diferents. El PIB per hora treballada ha augmentat una mitjana del 0,6% anual durant la dècada del 2010, en comparació amb el 2,2% de la dècada anterior al crac del 2008. És el pitjor rendiment de les economies del G-7, llevat d'Itàlia, també segons les dades de la Fundació Resolution. I l'OCDE sosté que el PIB per hora treballada al Regne Unit ha crescut aproximadament un 6% del 2007 al 2022, en comparació amb el 17% dels Estats Units, el 12% del Japó i l'11% d'Alemanya. En resum, la productivitat ha caigut un 60%.

Però la macroeconomia no explica la vida quotidiana. O no només. I els britànics de classe mitjana saben que hi ha més de 7,5 milions de persones a les llistes d'espera del Servei Nacional de Salut, que als joves els és impossible trobar un habitatge decent, que els lloguers estan pels núvols, sobretot a Londres i al sud del país, i que, arran de la guerra d'Ucraïna i l'augment del preu de l'energia, el cost de la vida s'ha disparat. Aquest fet, l'atac rus a Ucraïna i les seves derivades, és l'únic factor extern no atribuïble a cap acció dels diferents governs tories.

Sigui com sigui, sí que són responsabilitat dels cinc premiers esmentats que la necessitat d'ús dels bancs d'aliments hagi crescut un 5.000% des del 2010; que el deute dels estudiants universitaris s'hagi incrementat un 210% o que hi hagi un 120% més de persones sense llar a tot el país. Els governs conservadors ni tan sols han sigut capaços de reduir la immigració neta, un dels suposats problemes existencials del Regne Unit, que és a l'origen del Brexit. David Cameron va arribar al poder prometent que la reduiria a "desenes de milers de persones" anualment, i el 2022 n'hi van entrar, legalment, 778.000; i el 2023, 685.000.

L'impacte del Brexit

El Brexit és, pràcticament, un capítol a part. Perquè als mals generats per l'austeritat cal afegir-hi els que el divorci amb la Unió han infligit a l'economia, especialment al comerç internacional. O també a la situació inflacionària generada, inicialment, per l'atac de Putin a Kíiv i totes les seves repercussions. La London School of Economics xifrava l'any passat que el Brexit ha sigut responsable d'aproximadament un terç de la inflació dels preus dels aliments des del 2019, afegint gairebé 7.000 milions de lliures a la factura de queviures del país. Amb els salaris estancats, l'efecte és doblement perjudicial.

El període dels catorze anys tories també serà recordat per episodis tan desafortunats com les festes de Downing Street durant la pandèmia, l'escàndol del Partygate de Boris Johnson –unes regles per als governants i unes altres per als governats–; o el seu intent de suspendre el Parlament perquè no combregava amb la seva política sobre el Brexit, declarat il·legal pel Tribunal Suprem.

Entre els desastres que s'han succeït hi ha també la catàstrofe econòmica generada per Liz Truss, quan en un sol dia va aconseguir fer desaparèixer bilions de lliures de fons de pensions pel seu projecte de pressupost, que va acabar amb la intervenció del Banc d'Anglaterra per evitar un crac com el del 2008. Tot plegat, més els esquemes d'ajudes durant la pandèmia, ha fet que el deute del país hagi crescut en catorze anys un 40%, fins al 100% del PIB. I continua pujant.

Si no fos pel fet que Rishi Sunak va ser còmplice de Boris Johnson en el desgavell governamental que va protagonitzar el líder populista –va ser el seu ministre d'Economia–, es podria dir que el premier derrotat aquest dijous i fins i tot Theresa May –a la qual els brexiters van fer la vida impossible– són els menys responsables. Però, en el fons, també ho són.

May, sense personalitat, va viure atemorida per la força dels radicals extremistes del seu partit. També per la pressió d'un laborisme que es resistia a tancar la porta a la UE, paradoxalment sota l'impuls de Keir Starmer com a ministre del Brexit a l'ombra, que ara s'ha desdit de tot el que va prometre. Sunak, al seu torn, ha volgut amagar diferents escàndols de corrupció que es remunten a l'època de la pandèmia.

Una convocatòria d'eleccions sota un diluvi, i més aviat del que tothom esperava, i un càstig sense contemplacions per part d'una població desencantada, que ha votat l'alternativa sense cap entusiasme, són el trist epíleg a catorze anys de caos i lluites internes dins del partit del govern. Catorze anys en què ha esclatat el populisme en la figura de Johnson i la xenofòbia de la mà de Nigel Farage, l'home que ha fet dels immigrants el cap de turc dels mals d'una illa que va a la deriva i sense rumb, i que ha plantat l'ou de la serp a la Cambra dels Comuns. Starmer no ho té gens fàcil.