Natàlia Polovinka: "Ara mateix perdonar Rússia és una bogeria"

BarcelonaNatàlia Polovinka és la protagonista de la pel·lícula Mare dels apòstols, que relata el viatge d'una mare a la recerca del seu fill mort a la guerra al Donbass ucraïnès el 2014. Ha estat a Barcelona, convidada per Punt BCN, un esdeveniment anual organitzat per voluntaris que busca fomentar l'intercanvi cultural i el diàleg. L'edició d'aquest any es va inaugurar amb la projecció del film i una xerrada amb la protagonista. Polovinka, que també és cantant especialitzada en cants tradicionals religiosos ucraïnesos, va participar en una "missa per la pau a Ucraïna" a la Sagrada Família i va cantar al monestir de Montserrat.

La pel·lícula es basa en fets reals de la guerra al Donbass el 2014. ¿La guerra actual és la mateixa guerra a gran escala o té un component més ideològic que la primera, que potser tenia un objectiu de control territorial?

— El 24 de febrer del 2022 ens vam llevar amb un atac massiu a tot el país. No podem dir que és la mateixa guerra. Ara és una guerra completa, i l'objectiu de Rússia no és només prendre'ns el nostre territori; és un genocidi. Maten la nostra gent, les nostres criatures, o els envien a Rússia sense que sapiguem on són. Disparen míssils als museus, als teatres, als hospitals, a les escoles... Vladímir Putin i Rússia destrueix la nostra cultura, les nostres esglésies... Volen aniquilar una nació completament. És un assassinat ideològic, psicològic i físic d'Ucraïna. Rússia és un estat terrorista. Però el problema no és només Putin, sinó els russos. Perquè li donen suport. Fins i tot l'Església.

Quin rol ha pres la religió, a la guerra? Hem vist el patriarca de l'Església russa, Kiril, moltes vegades al costat de Putin.

— L'Església russa està completament subjugada a la política. Ha deixat de ser Església, és una organització política, que ha beneït els tancs, l'exèrcit i la guerra. I aquest posicionament polític de Kiril l'han estès a Ucraïna, han posat l'Església en contra de la nostra gent. L'Església russa a dins d'Ucraïna no prega pels nostres soldats, per exemple. I ho he vist també a Geòrgia. És una manera molt insidiosa d'entendre l'Església, fent creure una idea equivocada que tot el que fa Rússia és bo i que ens hauríem de rendir als nostres assassins.

Vostè és artista. Quin paper té l'art enmig d'una guerra?

— Des dels primers dies de la guerra els teatres ucraïnesos es van convertir en refugis. Però un mes després vam començar a reprendre la nostra feina, el nostre repertori, tot i que continuaven sent refugis. Vam començar a actuar per als refugiats i per a qui volgués entrar. I molta gent venia. La gent necessita aquest intercanvi humà; la gent necessita l'art i la bellesa. Vam entendre que havíem de continuar fent art, perquè també és una forma de lluita contra aquest assassinat físic i ideològic. És una lluita en un nivell invisible, però potser més poderosa. La guerra és l'absència d'amor, i hem de crear aquest amor.

La pel·lícula Mare dels apòstols es basa en la història d'una mare que ha perdut el seu fill, mort a la guerra. Hi ha un moment en què aquesta dona es troba amb una altra mare que també ha perdut el seu fill, membre d'una milícia que lluitava al Donbass. I el dolor les uneix. ¿Creu que, malgrat tot, la compassió i l'empatia poden fer que, en algun moment, ucraïnesos i russos es reconciliïn?

— És un missatge molt potent de la pel·lícula: que amb la nostra fe, amb l'amor que tothom té al cor des del moment que neix, podem guanyar. Però quan la gent em pregunta si podem encaixar les mans amb aquesta gent [els russos], els contesto que és impossible. No pots donar la mà als assassins que venen a matar la teva família, els teus amics. Molts líders mundials venen al nostre país i ens diuen que hem de fer la pau, però no podem fer les paus amb el diable, amb Putin. No podem fer les paus amb els russos que han matat els nostres. Però sí que podem pregar, ucraïnesos i russos.

És possible, el perdó?

— Quan un tanc ha vingut i ha destruït casa meva i la meva família, no puc perdonar-los, perquè està passant ara. Potser d'aquí cent anys... com amb la Segona Guerra Mundial. Al cap dels anys vam perdonar els alemanys, perquè les generacions anteriors no obliguen les següents a mantenir la seva responsabilitat. Però ara mateix no. No és que sigui impossible, és que és una bogeria. És com treure el braç d'entre les runes i dir: et perdono, rus; et perdono, assassí. Tiren bombes a estacions de tren, a refugis on hi ha escrita la paraula criatures... Com puc perdonar-los?

La pel·lícula se centra en les mares. ¿Creu que les mares a Rússia acabaran tenint un rol important perquè s'acabi la guerra?

— No puc respondre-ho. Ara mateix no crec en cap moviment social a Rússia, ni de mares ni de cap altre mena. Perquè tothom a Rússia creu en Putin. I ell no és un home, per a mi. No crec en cap moviment, només en les persones, en la seva pregària. Prego a Déu per la pau. Perquè aturi la guerra.