Ortwin Renn: “Aquest hivern no podrem tenir la calefacció a 25 graus”

BarcelonaQueden encara 60 dies perquè encetem la tardor, però fa setmanes que la política europea no pot deixar de pensar en l'arribada del fred. En un context de guerra econòmica i diplomàtica amb la Rússia de Vladímir Putin –com a resposta a la invasió d'Ucraïna, que continua–, la Unió Europea sap que la possibilitat que Moscou talli l'aixeta del gas, que escalfa i fa funcionar una part important del continent, és més que real. Ortwin Renn (Schmidtheim, Alemanya) és director de l'Institut d'Estudis Avançats de Sostenibilitat de Potsdam i va ser assessor en política nuclear de la cancellera Angela Merkel. En una trucada telefònica amb l'ARA, analitza el repte que aquesta incertesa energètica –i, per tant, econòmica, social i política– suposa per a una Europa que viu un dels moments més transcendentals de la seva història recent.

Som al juliol i a Suïssa ja s'està esgotant la llenya que els mercats tenien prevista per a tota la tardor. A Alemanya també és cada cop més difícil trobar-ne. Quan arribi el fred, Europa patirà?

— Definitivament, sí. El risc existeix, és alt, i això ja és prou greu. No tinc una bola de vidre i, per tant, no puc saber fins on arribarem, però serà important per a l'estabilitat dels governs que aquest patiment sigui compartit.

Què vol dir?

— Que no siguin els pobres els que es congelin de fred perquè no poden pagar la factura de la llum i, en conseqüència, no tinguin calefacció ni en una sola habitació de la casa i que, mentrestant, aquells que sí que la puguin pagar posin la calefacció de tot l'habitatge a 25 graus. Hi ha d'haver una feina de conscienciació important: aquest hivern, si vius en una casa gran i tens cinc habitacions, potser serà millor que no totes tinguin la calefacció engegada. Si altres anys posàvem l'aire a 25 graus, aquest probablement l'haurem de tenir a 23 o a 21 graus. Si les mesures que els governs han de prendre no són equitatives –o, per exemple, es prioritza de forma descarada la indústria a les persones– veurem protestes socials arreu d'Europa.

I això és el que vol aconseguir Putin, no? Inestabilitat a Europa.

— Evidentment, en un context com el que tenim, l'estratègia de Putin és pressionar tant com pugui Europa. El poder energètic que té respecte a tants països de la Unió Europea li dona l'opció de fer-ho quan vulgui. La gran pregunta, evidentment, és si s'atrevirà a tallar completament l'aixeta del gas o, si més no, a reduir-la encara més del que ho ha fet fins ara. Personalment, estic prou segur que si té l'oportunitat de tallar el gas ho farà.

Què l'atura?

— Principalment, els diners. Putin necessita diners per fer la guerra a Ucraïna, i una part d'aquests diners li arriba a través de la venda de gas a països europeus. Si Rússia aconsegueix trobar altres compradors, tindrà menys problemes a l'hora de reduir les exportacions de gas a Europa. Si no ho fa, li serà més difícil. Per tant, Moscou es troba ara mateix enmig d'aquest dilema: necessita diners per, entre altres coses, subvencionar la guerra i intentar mantenir la seva estratègia de pressió energètica, i per tant econòmica, contra Europa.

Davant aquesta possibilitat, la Unió Europea ja s'ha compromès a reduir, de forma conjunta, el consum del gas fins a un 15%. Brussel·les ho ha celebrat com una nova mostra de solidaritat davant Rússia.

— És una estratègia solidària, sí... però és que no hi ha més remei. Com saps, Alemanya és un dels països més dependents del gas rus, i aquest cop és un dels que més solidaritat europea necessita. Entenc que es recordi que durant la crisi financera altres països esperaven més solidaritat de Berlín, però no hem de ser ingenus: encara que alguns països estan més exposats que d’altres a l'amenaça d'un tall del gas rus, tots els estats de la Unió Europea en patirien les conseqüències a través del mercat únic.

Això no impedeix que hàgim sentit alguns retrets cap a Alemanya criticant la seva gran dependència energètica davant la Rússia de Putin.

— Crec que, sobretot, hi ha dues decisions que s'haurien hagut d'evitar. La primera va ser la privatització de la indústria nacional del gas per acabar venent-la a empreses controlades pel Kremlin. El govern no tenia cap necessitat de prendre aquesta decisió llevat d'una raó purament econòmica: cuidar la butxaca del contribuent alemany. El segon error va ser la construcció del gasoducte Nord Stream 2 [uneix els dos països a través del mar Bàltic sense passar per cap altre estat]. Tot i el rebuig dels països de la UE o dels Estats Units, Alemanya volia assegurar-se que els conflictes de Putin amb els països veïns no li passessin factura. Per tant, en lloc d'intentar reduir la dependència energètica de Moscou, va optar per reforçar-la, reforçant també el poder geopolític de Putin. El resum és que probablement es van prioritzar els interessos econòmics i comercials amb Rússia tot i les advertències que això situava Berlín en una posició totalment vulnerable davant Moscou.

Vostè va treballar amb Angela Merkel. Creu que aquesta vulnerabilitat davant el Kremlin és la gran taca del seu llegat?

— No crec que sigui just assenyalar només Angela Merkel. Evidentment, ella era la cancellera i, per tant, ha d'assumir la responsabilitat d'haver impulsat aquest tipus de polítiques energètiques, però establir aquesta relació amb Moscou era una opció prou compartida entre tota la classe política alemanya. Llevat dels Verds, els altres grups hi estaven d'acord. Crec que hi va haver un error de càlcul: es pensaven que incrementant el vincle energètic amb el Kremlin s'incrementaria també la dependència que el govern rus tenia dels diners alemanys i d'aquesta manera podrien controlar i influenciar Putin. Però resulta que estaven ben equivocats.

Parlem de solucions. A curt termini, què ha de fer Europa per sobreviure al fred dels pròxims mesos?

— Crec que es pot resumir en tres conceptes. El primer, com dèiem abans, que aquesta solidaritat entre estats europeus es materialitzi. No només perquè ens hi juguem el benestar de tots, sinó perquè seria també un missatge polític potent davant Moscou. El segon, intentar buscar alternatives per assegurar-nos els recursos energètics necessaris. Probablement seran opcions més costoses, però serà millor això que dependre de la voluntat de Putin. I el tercer, ser molt eficients a l'hora de consumir energia: s'haurà de calcular molt bé a què es destina cada quantitat de gas, evitant despeses innecessàries. Haurem de sacrificar una mica les nostres comoditats per aconseguir reduir la demanda energètica.

I a llarg termini, quin és el camí?

— Molt fàcil: les energies renovables. Ara creix el discurs que diu que s'hauria de posposar la transició verda perquè primer cal solucionar la crisi d'Ucraïna. Crec que aquest enfocament és totalment incorrecte, bàsicament perquè en realitat la solució a l'amenaça russa és, en bona part, accelerar la transformació d'Europa cap a les energies renovables. Si Europa hagués prioritzat les energies renovables –i t'asseguro que té moltes capacitats per fer-ho– vostè i jo no estaríem fent ara aquesta entrevista.