Un any sense el comandant Da Vinci, símbol de la resistència ucraïnesa

Kíiv"Està escrit quan ha de morir cadascú, i no tinc por de morir per Ucraïna", va dir una vegada el jove soldat Dmitró Kotsiubailo. El 7 de març del 2023, a l'edat de 27 anys, la metralla d'una mina russa li va arrabassar la vida a prop de Bakhmut. Dies després, el seu comiat va transformar la plaça principal d'Ucraïna en un microcosmos de la guerra: el Maidan, escenari de retrobaments i d'adeus, es va omplir de cares conegudes de la lluita al Donbàs, abraçades entre camarades, llàgrimes de familiars, relats de combats i promeses de venjança. En aquell moment, els 800 quilòmetres del front de guerra semblaven condensar-se en aquest únic espai, un lloc que ha estat bressol d'una generació de corresponsals de guerra, voluntaris, militars i activistes.

Aquest any Ucraïna rememora l'aniversari de la mort d'un dels seus defensors més fervents. La història del comandant Da Vinci és el mirall dels anhels i la lluita d'una generació forjada entre el fum de pneumàtics i el rigor del fred, endurida davant la por d'assalts policials nocturns i, ara, sotmesa al cru jou d'una dècada de guerra. Al front ucraïnès, l'estereotip d'"herois" sovint es rep amb irritació, ja que molts sostenen que ningú neix per a la guerra. Però el cas de Da Vinci és diferent: "Va néixer per a aquesta guerra i es va casar amb ella", dirà el seu camarada Andrí a prop de la tomba d'Askold, on descansen les restes del comandant. Tot i que mai va tenir entrenament militar formal, la guerra va criar el Dmitró i el va convertir en un comandant.

El seu besavi va lluitar a l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès, que va combatre per la independència d'Ucraïna durant els turbulents anys de la Segona Guerra Mundial. Avui dia, però, Rússia etiqueta aquells combatents com a "nazis" i continua buscant-los als pobles ocupats dècades després. El jove va créixer en un petit poble d'Ivano-Frankivsk, a la part occidental del país. Quan a finals del 2013 van esclatar les protestes per la suspensió in extremis de la signatura de l'acord d'associació amb la UE del govern de Víktor Ianukóvitx, Da Vinci només tenia 18 anys i es va unir a la Revolució de la Dignitat: va adoptar aquest nom de guerra perquè des de ben petit volia ser artista.

El record de la revolució del 2014 ha estat simplificat en excés. La propaganda russa parlarà d'elements marginals i radicals de dreta que van executar un cop d'estat. Els mateixos participants ofereixen un relat més romàntic i tràgic: d'una joventut que tenia fe en un futur europeu, que va degustar l'aroma del cafè i la llibertat, barrejada amb les receptes de còctels Molotov, i va acabar plorant centenars de morts a la plaça del Maidan.

Da Vinci estava afiliat al Sector Dret, una força nacionalista que polítics i estudiants van etiquetar de "provocadors", acusant-los d'haver provocat l'escalada del Maidan. Tot i això, gràcies a aquests radicals, disposats a morir per la seva pàtria, les protestes van resistir els assalts de la policia. El Dmitró creia que si no fos pels intents de negociació dels polítics i la part moderada del Maidan, la revolució podria haver triomfat abans i, possiblement, s'haurien evitat moltes morts.

Per a molts, la lluita acabaria el febrer del 2014 amb la fugida del país de Ianukóvitx, però per al Dmitró, allò seria tot just l'inici. Segons la seva mare, ell tornaria llavors al seu poble natal, prepararia la motxilla i diria: "Me'n vaig a l'est". Ja en aquell moment, anticipava que el conflicte amb els separatistes que tenien el suport de Rússia al Donbàs es transformaria en una gran guerra sagnant amb nombroses víctimes. Aleshores pocs s'ho pensaven.

Es van presentar voluntaris sense cap equipament. "Un casc per a dos –comenta sobre aquest període la primera dona que va combatre al batalló Azov–. I a la farmaciola no hi havia ni pastilles per a la tos". Da Vinci patiria una ferida greu per metralla, però va interrompre la rehabilitació per tornar amb els seus companys de files. Agafava permisos per estar a casa pocs dies i sempre tornava al front. Aprendria a manejar tota mena d'armes, a dirigir el foc, i quan ja era comandant, va participar en diferents batalles. Un corresponsal militar recordaria que durant els períodes de combats intensos, mai no apagava el telèfon i dormia en intervals curts, per estar sempre alerta de la situació al front.

"Vaig intentar treure'l de la guerra"

El Dmitró sempre deia que a la guerra hi ha lloc per a l'amor, gràcies a l'Alina. Es van conèixer al front, quan ella treballava a Hospitallers, la principal organització de paramèdics a Ucraïna, especialitzats en evacuacions i medicina de guerra. Més tard, ella lideraria el servei mèdic dels Llops de Da Vinci, com es coneixia la unitat comandada pel jove. L'Alina va suportar pacientment totes les dificultats de la vida al front i, una vegada, em va confessar que s'amagava al sac de dormir per plorar.

"Altres parelles discuteixen per qui ha de treure les escombraries, i nosaltres per la seguretat. De vegades no em deixa acompanyar-lo perquè diu que no es pot concentrar en la seva feina si jo estic en perill", explicava l'Alina. El dia abans que ell morís van acordar que ell, en el seu rol de comandant de batalló, evitaria participar personalment en els assalts i ella, com a responsable del servei mèdic, no faria evacuacions.

Quan pel walkie-talkie li van parlar d'un “300 greu” (un soldat ferit en l'argot militar), l'Alina va pressentir que es tractava d'ell. Durant un atac, Da Vinci es va assegurar que tots es refugiessin al soterrani i va ser l'últim a entrar quan un projectil va impactar. La metralla li va provocar lesions greus a la tràquea. Mitja hora abans, comentaven sobre com havia estat d'inusualment tranquil el dia. De camí a l'hospital, ella bombava manualment l'oxigen, mentre netejava la sang de la cara del Dmitró. "No desitjaria a ningú acomiadar-se d'un ésser estimat d'aquesta manera", explica l'Alina. Abans d'arribar a Kramatorsk, va resar un parenostre, per primer cop a la seva vida. "Vaig intentar treure'l de la guerra, però la guerra me'l va prendre per sempre", va dir l'Alina en una entrevista.

L'Alina està esgotada, però no abandona l'exèrcit; sent satisfacció pels enemics morts i la informació sobre el bombardeig de Belgorod. Ella continua la causa de Da Vinci. Per això, aquest any, en lloc de llàgrimes i laments, van decidir fer del 7 de març el dia que els nous soldats de la seva unitat juraran lleialtat a la pàtria.