Així són les cases "lletges" –i surrealistes– de Bèlgica

Brussel·les"La meva primera publicació va fer adonar-me que no era l'únic que trobava Bèlgica un país lleig, com a mínim des del punt de vista arquitectònic”. Hannes Coudenys és un bloguer de la regió flamenca i director d’una agència creativa que fa més d’una dècada que fotografia “desastres arquitectònics”, tal com ell els anomena, que troba a tot arreu del país. Aquella primera publicació era una foto d’una casa dividida en dos estils arquitectònics del tot oposats: una meitat d’estil semiurbà i de color gris i l'altra, una casa de camp de maó amb tons alegres.

Coudenys és el creador del fenomen cultural Ugly Belgian Houses (cases lletges belgues), que ja ha traspassat les fronteres del país. Tot va començar amb un blog l’any 2011, que després es va convertir en un compte d’Instagram, de Facebook, de Twitter i, finalment, en un llibre amb el títol Ugly Belgian Houses. Don’t try this at home (Cases lletges belgues. No ho provis a casa). Deu anys després de penjar la primera fotografia, el bloguer publicava un segon llibre titulat More Ugly Belgian Houses (Més cases belgues lletges). I el fenomen s'ha estès geogràficament: ara mateix hi ha els comptes Ugly Irish Houses, Ugly Melbourne Houses i, sense gaires seguidors, Ugly Spanish Houses. No cal dir que la iniciativa –i els llibres– ha tingut un gran ressò.

Tot i l’èxit, a molts propietaris no els fa gràcia trobar casa seva a les xarxes socials, acompanyades de títols mordaços com “alguns diran que és Photoshop” o bé “quan demanes la teulada equivocada, però et fa massa mandra tornar-la”.

Normativa urbanística permissiva

La combinació entre una normativa urbanística molt permissiva a les zones rurals –amb pocs controls de façanes– i els gustos excèntrics d’alguns propietaris han situat Bèlgica en el punt de mira dels amants de l’arquitectura, dividits entre els qui ho consideren un “desastre arquitectònic” i els que ho veuen una manera de fomentar la creativitat i els dissenys únics.

A més, la tendència al país és comprar habitatge, en comptes de llogar, i la majoria s’animen a fer-hi reformes. “Els propietaris estan molt orgullosos de les seves construccions, que són una mostra de singularitat i caràcter”, afirma Coudenys. Aquest orgull explicaria per què quan l’autor es disposava a recopilar material per al seu primer llibre, que emfatitzava la lletjor de les construccions, només va aconseguir permisos per publicar 50 de les 500 imatges que contenia el seu blog.

Coudenys, de fet, es va plantejar diverses vegades tancar el blog els primers anys. “A Bèlgica les lleis de copyright són molt estrictes i per això més d’una vegada m’arribaven avisos formals de gabinets d’advocats exigint que esborrés les fotos de les propietats dels seus clients”, explica. Per sort, no tots els propietaris s’ho prenien malament. De fet, Coudenys va tenir l’oportunitat de visitar-ne alguns en un programa de la televisió flamenca en què presentava una secció anomenada En Hannes demana perdó. Arran de la fama del programa i de l’èxit del fenomen a les xarxes socials, reconeix que li va costar molt menys recopilar fotografies de cases per al seu segon llibre.

Després d’haver fotografiat i comentat més de mig miler de cases de camp, conclou que és millor construir una casa lletja que no una casa avorrida, tal com es llegeix al seu perfil d’Instagram. Coudenys no ha revelat encara si té previst publicar un tercer llibre. Això sí, de material arquitectònic eclèctic, surrealista i amb tocs singulars, segur que no n'hi faltarà.