Europa i Rússia: caminant sobre el permagel

Brussel·lesL'enciclopèdia del National Geographic descriu el permagel com una capa permanentment congelada per sobre o per sota de la superfície de la Terra. Ha d'estar en zones on les temperatures rarament superen el punt de congelació, per exemple a Rússia. El que diferencia el permagel d'una capa de terra congelada és que aquest ha d'estar com a mínim dos anys congelat de manera constant. Portant a les relacions internacionals el títol de l'increïble llibre d'Eva Baltasar, les relacions entre Rússia i la Unió Europea ja fa temps que han passat de caminar sobre el glaç a fer-ho sobre el permagel. Ni la reunió entre Biden i Putin a Ginebra ha descongelat cap centímetre, ni tampoc ho ha aconseguit l'últim intent de Merkel i Macron de forçar una cimera europea amb el líder rus que va aixecar recels entre bona part dels socis europeus. 

Després de Ginebra, poc va trigar en aigualir qualsevol esperança d’acostament el polèmic ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov a través d’un dur article al diari rus Kommersant i en anglès a la revista Russia in Global Affairs. Lavrov –que molts recordaran per la mala estona que li va fer passar al cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, quan va mencionar Catalunya per deslegitimar-lo– acusa Europa i els Estats Units de voler imposar la seva visió tant a Rússia com a la Xina. Sense gaires miraments, el ministre rus els acusa d’hipòcrites i pinta els líders europeus com una coral seguidora de Biden. 

És la prova més recent que les relacions entre Rússia i la UE segueixen en punt de congelació. Ni tan sols l’habitualment vigorosa empenta francoalemanya ha tingut èxit. En l’última cimera de líders de la UE, la cancellera, Angela Merkel, i el president francès, Emmanuel Macron, van posar a última hora sobre la taula dels altres vint-i-cinc socis una proposta per rellançar les relacions amb el Kremlin i, fins i tot, convidar Vladímir Putin a una cimera. Van irritar sobretot els països bàltics i de l’Est, els que se senten més directament amenaçats pel poderós veí exsoviètic. Alguns governs com l’espanyol ho van veure amb bons ulls, però per a d’altres, com el neerlandès, és impensable hores d’ara que el seu primer ministre es trobi cara a cara amb l'amo del Kremlin.

"Un soci prometedor"

Però Putin no sempre ha sigut una amenaça per a la UE. Després de la Guerra Freda, fins i tot va arribar a personificar l’esperança de projecte eurasiàtic. Com recorda un informe del centre d’estudis del Parlament Europeu, al començament de la seva presidència, era vist per molts com un "soci prometedor, obert a reformes liberalitzadores i a cooperar estretament amb Occident". Però la decepció no va trigar a arribar. Abans d’acabar el seu primer mandat, Putin ja havia començat a debilitar els seus potencials rivals, per la via mediàtica, política i fins i tot judicial. 

Que Europa estengués la seva esfera d’influència a antigues repúbliques soviètiques a més del bombardeig de l’OTAN a Sèrbia no va agradar gens a l'extinent coronel del KGB, i després de la intervenció a Geòrgia el 2008 es van començar a glaçar els vincles entre totes dues potències, amb la data clau de culminació el 2014, quan Rússia es va annexar Crimea. Si aleshores la voluntat de cooperació havia arribat fins al punt de celebrar fins a dues cimeres a l’any (entre 1997 i 2014 n’havien celebrat més d’una trentena), la Unió va tallar les relacions en sec i la capa de permagel va començar a expandir-se. Des de llavors, no hi ha cimeres ni voluntat de renovar antics acords d’associació.

Però si Merkel i Macron insisteixen que cal mantenir les relacions amb el Kremlin és per alguna cosa. Més enllà de l’amenaça real que la ingerència russa suposa en termes de desinformació, la geografia és impossible d’esquivar i tampoc les diferents dimensions i significats que la idea d’Europa té per a molts més enllà de Schengen. Però els lligams més importants tenen poc a veure amb la idea filosòfica d’Europa i molt més amb el fet que un 41% del gas que importa la UE ve de Rússia i que el 73% de les exportacions de gas del gegant siberià van a parar a la Unió. Per descomptat, el 24% del total les ven a Alemanya, amb qui té entre mans la construcció del polèmic gaseoducte Nord Stream 2 per importar directament gas rus sense passar per Ucraïna. Segons la Comissió, la UE és «de lluny» el primer soci comercial de Rússia, mentre que aquesta és la cinquena per al conjunt dels socis europeus. Europa va importar productes russos per valor de 95.300 milions el 2020 i Rússia va importar-ne 79.000 milions d’Europa. 

Les sancions imposades respectivament des de Crimea malmeten considerablement aquestes transaccions econòmiques i compliquen la vida d’empreses i ciutadans, i és que com explica, Zachary Paikin, l’investigador del CEPS en un article recent, la Unió no pot adoptar la mateixa actitud envers el Kremlin que la que manté Washington: "L’administració Biden clarament considera de segon nivell la rivalitat EUA-Rússia si es compara amb el repte que suposa la Xina. Per contra, geogràficament Rússia està al costat de la Unió i, per tant, Moscou sempre serà un maldecap major en termes de seguretat que no Pequín per a molts membres de la UE". Creu que és necessari reenfocar les relacions entre Brussel·les i Moscou però, segons Fiodor Lukianov, editor de Russia in Global Affairs, el marc actual no només és "obsolet" sinó "perillós" perquè provoca riscos de nous enfrontaments. De moment, però, la UE no té cap proposta, ni per refer el marc ni per enfrontar-se amb més força amb el Kremlin. La setmana passada, els Vint-i-set van renovar els cinc principis estratègics del 2016 en què asseguren que simultàniament replicaran, restringiran i s’implicaran amb Rússia.