Europa està preparada per a un atac nuclear?

BarcelonaEls anys de Guerra Freda, amb l'amenaça nuclear a l'ordre del dia, van empènyer Europa a rearmar-se i a preparar la seva població com no ho havia fet mai. Amb la caiguda de l'URSS, però, l'amenaça va quedar difuminada i molts països van oblidar el perill. Ara, després de l'atac de Rússia a Ucraïna -que tants polítics i analistes descartaven fins que no van començar a ploure bombes-, ja res sembla impossible. Pocs dies després de l'inici de la invasió, el president rus, Vladímir Putin, ordenava posar en alerta màxima les unitats de dissuasió, és a dir, ordenava posar a punt per al combat el seu arsenal nuclear. A més a més, la d'Ucraïna s'ha convertit en la primera guerra amb centrals nuclears preses com a ostatge després que les tropes russes s'apoderessin de Txernòbil i de la lluita aferrissada pel control de la central de Zaporíjia, la nuclear més gran d'Europa.

Tot plegat, ha fet ressorgir la por d'un atac o un desastre nuclear, especialment als països més pròxims al conflicte. A Finlàndia i Suècia, les farmàcies alertaven ja fa dies que s'havien esgotat les pastilles de iodur de potassi, que protegeixen contra els efectes de la radioactivitat, i a Noruega han començat a repartir-ne a les escoles. Justament aquests tres països figuren entre els que estan més ben protegits davant d'una eventual un atac nuclear, amb una àmplia xarxa de búnquers, ben senyalitzats i de fàcil accés per a la població, que estan destinats a protegir les persones d'atacs militars, radiacions i altres substàncies tòxiques.

Dilluns passat, els informatius i molts missatges a les xarxes socials a Suècia recordaven que, com cada primer dilluns de març a les tres de la tarda, sonarien les sirenes d'alerta d'emergències; un simulacre que es repeteix cada tres mesos a la mateixa hora. Els que fa temps que viuen al país escandinau ja hi estan acostumats, però en un moment de tensió com l'actual, l'estrèpit podia causar alarma. També fa dies que una paraula, skyddsrum, apareix molt més sovint de l'habitual a xarxes i mitjans; vol dir refugi o búnquer (literalment es tradueix com a habitació segura).

A Suècia hi ha uns 64.000 refugis, amb capacitat per a gairebé 6,9 milions de persones, és a dir, dues terceres parts de la població del país, preparats per suportar bombes, radiacions nuclears i altres emergències. En temps de pau, s'utilitzen com a garatges, magatzems, poliesportius o altres usos, públics o privats, però els seus propietaris tenen l'obligació de condicionar-los en 48 hores en cas d'avís de les autoritats. Estan senyalitzats amb una placa a l'exterior i són fàcilment localitzables a través d'un mapa i un cercador a la pàgina web de l'agència sueca de protecció civil. Aquests dies, la portada de la web destaca també un fullet informatiu que l'organisme va publicar el 2018 (ja pel creixent temor a Rússia) amb el títol Si ve una crisi o una guerra, que en aquell moment es va repartir a gairebé cinc milions de llars, i que detalla, per exemple, què ha d'incloure elkit d'emergència que tothom hauria de tenir a punt a casa seva.

A Finlàndia -que comparteix 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia i que durant la Segona Guerra Mundial va patir una invasió soviètica-, la capacitat de la seva xarxa de búnquers és encara més gran: 54.000 refugis amb espai per acollir 4,4 milions de persones, un 85% de la població. Qualsevol edifici amb una superfície mínima de 1.200 metres quadrats ha de tenir un refugi de protecció civil, segons la llei finlandesa. Sota la capital, Hèlsinki, hi ha una vasta xarxa de túnels i la ciutat té prou refugis per protegir els seus 630.000 habitants. De fet, té espai per a 900.000 persones.

Un altre país nòrdic, Noruega, compta també amb una àmplia xarxa de búnquers: 20.000 en total, amb capacitat per a 2,5 milions de persones, aproximadament la meitat de la població. I Dinamarca pot oferir refugis per al 80% dels habitants, tot i que ara els partits de l'oposició han demanat una reavaluació del seu estat, ja que l'última es va fer fa 20 anys.

Suïssa, refugis per a tothom

Un altre exemple de bona preparació davant de possibles guerres o desastres nuclears és el de Suïssa, on hi ha búnquers per donar refugi a tots els seus habitants, tal com estableix una llei aprovada el 1963. El 2011, el Parlament suís va derogar la llei de refugis per a tothom, però dos dies després es va produir l'accident nuclear a la planta japonesa de Fukushima i la decisió va ser revocada.

La discussió sobre els búnquers ha aparegut al debat públic també als països bàltics, que se senten especialment amenaçats per la proximitat de Rússia i el seu passat soviètic. De tots tres, el més ben preparat és Lituània, que té uns 2.000 refugis senyalitzats, sobretot a edificis públics, on es podria amagar gairebé la meitat de la població. A Estònia, ara el govern ha anunciat que té la intenció de revisar els búnquers identificats en una avaluació de fa tres anys (uns 75) i que intentarà arribar ràpidament a acords amb els seus propietaris per posar-los a disposició del públic general en cas de necessitat. Per la seva banda, Letònia és el que presenta aparentment una situació més precària. Durant la Guerra Freda, s'hi van construir milers de búnquers, que l'estat es va encarregar de mantenir a partir de la seva independència. Amb la crisi financera del 2008, però, el govern va revocar l'estatus d'instal·lació de protecció civil per als 300 búnquers que quedaven i la majoria es van privatitzar, enderrocar, inundar o s'han acabat utilitzant per a altres usos, com botigues, magatzems o museus.

És el que passa també amb els antics refugis de la Guerra Civil a Espanya: els que s'han conservat s'han convertit en museus i no podrien complir la seva funció original en cas d'emergència. A les grans ciutats sempre hi queda l'opció de recórrer a la xarxa de metro, que a la guerra d'Ucraïna ha complert la funció de búnquer.

Amb tot, no cal situar-se només en un context bèl·lic, sinó que elements com els refugis i les sirenes d'alarma són útils per a altres catàstrofes. La manca d'un sistema nacional de sirenes va ser criticat durant les inundacions inèdites de l'estiu passat a Alemanya, per exemple. "Ens falta molt per posar-nos al dia pel que fa a la gestió de desastres, en general", va dir fa pocs dies al diari Welt Gerd Landsberg, de l'Associació Alemanya de Ciutats i Municipis. Alemanya tampoc compta amb una xarxa nacional de búnquers, ja que el 2007 el govern va considerar que ja no eren necessaris i va deixar de garantir-ne el manteniment. Segons ha informat el govern alemany a l'ARA, el context actual ha provocat que s'estigui "reexaminant" el pla de desmantellament de refugis. El primer pas serà l'elaboració d'un inventari complet dels búnquers federals i estatals existents.

En molts països, només hi ha búnquers en edificis institucionals o infraestructures crítiques, com ara la seu del govern, el Parlament, centres de dades o instal·lacions militars. Però no són refugis per a la població general. Davant de la manca de preparació pública, apareix el negoci privat, i algunes empreses que fabriquen búnquers per a particulars han notat un increment de l'interès i de les vendes des que la guerra a Ucraïna va començar.