El desastre dels Estats Units a l'Afganistan exposa la dependència militar d'Europa
Es reprèn el debat sobre la necessitat d'una força d'intervenció ràpida europea
LondresQuan el 20 de gener el president Joe Biden va prendre possessió del càrrec va assegurar que "els Estats Units han tornat". Una proclama que volia establir un punt i a part en la política aïllacionista de la presidència de Donald Trump, l'arquitecte de la pau i la retirada de l'Afganistan en les converses de Doha amb els talibans. La rapidíssima i inesperada caiguda de Kabul –tot i que informes d'intel·ligència que van apareixent ja advertien de la feblesa real del govern prooccidental del país– desmenteix, en bona mesura, les paraules de Biden.
L'administració demòcrata ha mantingut la data del 31 d'agost per posar fi a una intervenció que haurà durat gairebé vint anys. El caos de la retirada i la mort de soldats nord-americans en l'atemptat de dijous a Kabul han obert la pitjor crisi del mandat de Biden, que pot marcar la seva presidència i tenir un impacte ja en les eleccions de mitjà termini de l'any que ve.
El desastre afganès també ha erosionat la relació dels Estats Units amb els seus socis europeus. A la reunió de l'OTAN del juny, Biden va haver de sentir, segons les informacions que es van filtrar aleshores, com el president de la República Txeca, Milos Zeman, qualificava de "traïció" la decisió de retirar les tropes de l'Afganistan. Però, amatent als desitjos de Washington, que al cap i a la fi és qui paga la part del lleó, Jens Stoltenberg, el secretari general de l'OTAN, va passar al tema preferit dels nord-americans: posar-se en guàrdia davant l'auge de la Xina en l'escena internacional i establir línies vermelles amb Rússia.
Capacitat operativa pròpia
En aquest context de desbandada nord-americana no resulta estrany, doncs, que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, s'hagi pronunciat, en una entrevista amb l'agència France Presse, sobre la necessitat que la Unió tingui capacitat operativa pròpia, independent dels nord-americans.
El dilema sobre el que el president francès Emmanuel Macron anomena autonomia estratègica apareix de tant en tant: ja es va plantejar després dels fiascos de les intervencions a l'antiga Iugoslàvia, a Síria i a Líbia. Brussel·les ha de tenir una força d'intervenció ràpida? I qui ho paga? Borrell ho té clar: "Lamento molt la manera com han anat les coses, però ningú va demanar l'opinió dels europeus. Alguns països hauran de fer-se preguntes sobre un aliat nord-americà que, com va dir Joe Biden, no vol lluitar en les guerres dels altres. Els europeus no tenim cap opció. Hem d'organitzar-nos per relacionar-nos amb el món tal com és i no com el somiem". Borrell va reconèixer davant el Parlament Europeu que la sortida de l'Afganistan era "una catàstrofe per al poble afganès, per als valors i la credibilitat occidentals i per al desenvolupament de les relacions internacionals". En el mateix sentit s'ha expressat Armin Laschet, el conservador alemany que aspira a agafar el relleu d'Angela Merkel, que ha definit la retirada dels Estats Units de "la desfeta més gran que ha experimentat l'OTAN des de la seva fundació". Es torna a plantejar la necessitat d'una autonomia militar europea, que no depengui del Pentàgon.
El compromís de Macron
El 2018 Macron, potser el líder comunitari més compromès amb la idea d'un exèrcit europeu, ja la va plantejar obertament. I abans, el 2015, el llavors president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, també la va posar damunt de la taula per ficar cullerada en el capítol de Defensa, fins ara matèria exclusiva dels estats. No debades, la Comissió va crear el seu fons de defensa europeu. Fins i tot els alemanys apuntaven la idea al seu programa de coalició.
Però el cas és que, per bé que hi podria arribar a haver consens sobre la necessitat d'una força d'intervenció ràpida, les prioritats són diferents segons la cancelleria consultada.
Com destaca Pierre Haroche, investigador en seguretat europea de l’Institut de Recerca Estratègica (IRSEM) de París, "tot i que els estats del nord i de l’est se centren principalment en l’amenaça russa, els països del sud d’Europa, inclosa França, miren més cap al Mediterrani i l’Àfrica". Amb tot, cal assenyalar que la Iniciativa Europea d’Intervenció, que França i dotze estats més –inclòs el Regne Unit del Brexit– van llançar el 2018 per anticipar-se i planificar futures operacions militars, demostra que es pot avançar cap a experiències compartides i percepcions d’amenaça entre els diferents exèrcits europeus.
I encara que ni tan sols el fiasco de Kabul permeti crear un miniexèrcit europeu, el debat s'atia periòdicament perquè, com també conclou Haroche, "els líders polítics continuaran utilitzant la noció, perquè té un gran avantatge: omple la imaginació dels ciutadans". Però, passi el que passi en el futur, "el suport popular serà un factor clau" si finalment s'arriba a crear i es va més enllà de les idees o dels embrions actuals.
