EUA-Cuba: una nova relació per posar fi a anys de rancors i recel

WashingtonEl president nord-americà Calvin Coolidge va viatjar a la jove Cuba el 15 de gener del 1928 per participar a la Conferència Panamericana. En la seva visita, va intentar rebaixar la tensió entre els Estats Units i els països llatinoamericans per la influència del seu país i de les seves empreses a la regió. Al mateix temps, Coolidge també va buscar una nova relació amb l’illa caribenya després d’anys de desconfiança per l’anomenada esmena Platt, del 1902, imposada pels EUA a la Constitució cubana per reservar-se el dret a intervenir a Cuba si els seus interessos es veien afectats.

Com Coolidge, el president Barack Obama arriba avui a l’Havana per consolidar una nova relació entre els dos països, anunciada el desembre del 2014, després de dècades d’enemistat. El desgel cubà ha significat el final de la Guerra Freda a Amèrica, però els recels continuen. Cuba i els Estats Units tenen una llarga història de rancors que es van intensificar després de la Revolució Cubana del 1959.

“Jo comparo la visita d’Obama a Cuba amb la de Nixon a la Xina”, diu Eduardo Gamarra, professor de política llatinoamericana a la Universitat de Florida. Tot i que no té el mateix pes històric o significat geopolític -Cuba no és com el gegant xinès-, Obama fa un canvi semblant en la política dels EUA envers l’illa, que ha sigut criticat per alguns legisladors de l’oposició republicana.

Gamarra, que es mostra a favor del pas que ha fet el president nord-americà, creu que després de mig segle d’una estratègia d’aïllament amb el petit país del Carib “és l’hora d’una política diferent”. El restabliment de les relacions entre l’Havana i Washington, afirma, és “irreversible” perquè Cuba ja no es pot mantenir més aïllada. A més, el país “està canviant”, gràcies a la tecnologia i internet, i aviat “veurem una transició generacional”. Per al professor, la transformació del país no serà immediata, ja que hi ha temes pendents importants, com la qüestió dels drets humans, però sí que serà “brutal” en la pròxima dècada.

Nacionalisme antiamericà

Un altre tema pendent per millorar les relacions amb el país veí és aprovar la fi de l’embargament econòmic que va imposar els EUA a Cuba fa més de 50 anys. Aquesta legislació va ser aprovada pel govern d’Eisenhower el 1960 i enfortida, primer, pel president John F. Kennedy el 1961 i, després, pel president Bill Clinton el 1996 amb la llei coneguda com la llei Helms-Burton.

Aquest embargament, anomenat bloqueig a Cuba, va incrementar un sentiment antiamericà que ja existia a l’illa des de la seva independència d’Espanya. Segons el professor Gamarra, l’esmena Platt, juntament amb el control que tenien les grans empreses americanes sobre els recursos de l’illa -com el sucre- i la presència de la màfia americana als anys 40 i 50 que dominava el turisme i negoci del joc del país, va crear i alimentar durant dècades “un nacionalisme, tant d’esquerres com de dretes, antiamericà”.

Les relacions entre els EUA i Cuba es van trencar després de la Revolució Cubana del 1959, liderada per Fidel Castro. I el polèmic embargament, que només el Congrés nord-americà pot derogar, va ser aprovat un dia després que Castro declarés Cuba un estat socialista. El bloqueig econòmic va ser també una reacció a les nacionalitzacions que va fer Castro de companyies i propietats nord-americanes.

Aquesta situació és la que va desencadenar el fracassat intent del govern dels Estats Units, en una operació de la CIA autoritzada pel president Kennedy i amb l’ajuda d’exiliats cubans, d’envair Cuba. La coneguda invasió de la badia de los Cochinos va empitjorar encara més els lligams entre els dos països.

Les tensions van arribar a un punt àlgid l’octubre del 1962. En plena Guerra Freda, la instal·lació de míssils de la Unió Soviètica a l’illa va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre les dues grans potències mundials. El conflicte va servir perquè els dos països s’adonessin de la importància de mantenir una comunicació.

Els Estats Units van mantenir la seva política d’aïllament contra Cuba, mentre el règim castrista va continuar rebent l’ajuda de l’URSS. I les coses no van canviar tot i el final de la Guerra Freda amb la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica. “Ni l’Havana ni l’exili cubà a Florida van acceptar aquest final”, afirma Gamarra, que creu que Castro va reforçar el seu poder gràcies l’embargament i als intents de la CIA -i de la màfia- d’acabar amb la seva vida.

Durant el govern de Jimmy Carter, als anys 70, hi va haver un intent de millorar les relacions. Uns passos que van descarrilar amb el gran èxode de Mariel, quan uns 125.000 cubans van deixar els seu país, que vivia una crisi econòmica. Ara, quaranta anys després, Obama ho torna a provar i espera tenir més èxit.