Els EUA s’acosten al pic de desnonaments
Uns 20 milions de nord-americans corren el risc de quedar-se al carrer perquè no poden pagar els lloguers
WashingtonQuedeu-vos a casa. És el consell de les autoritats sanitàries. Per frenar la propagació de la pandèmia, el millor és tancar-se a casa i sortir només per l’imprescindible. Però per al voltant de 20 milions de persones als Estats Units aquesta podria deixar de ser una possibilitat a finals d’estiu. Una quarta part dels que viuen de lloguer estan en risc de desnonament. Amb la pandèmia desbocada al país, el drama de quedar-se al carrer tindria, a més, un indubtable impacte sanitari.
Divendres es va acabar la moratòria aprovada pel govern federal per evitar desnonaments durant la pandèmia, una mesura que protegia el 30% dels inquilins que viuen en habitatges amb fons federals. Alguns estats mantenen les pròrrogues vigents, l’Ajuntament de Washington l’ha ampliat fins a finals d’any, però d’altres s’estan consumint. Milers d’inquilins s’han organitzat arreu del país i demanen la cancel·lació dels pagaments de lloguers fins que es resolgui la situació d’emergència sanitària i, fins i tot, encara que sigui perquè no tenen cap altra opció, promouen i practiquen una vaga de pagament.
A finals de juliol no només s’acaba la moratòria federal sinó també el complement extra de 600 dòlars setmanals en ajuda a la desocupació aprovat pel Congrés. Prop de 20 milions de nord-americans sobreviuen avui gràcies a l’atur. Republicans i demòcrates discuteixen un nou paquet d’ajudes, però els conservadors pretenen reduir-ne la quantia, amb l’argument que desincentiva la tornada a la feina. Segons un informe de l’Urban Institute de mitjans de juny, com a mínim en el 20% dels habitatges de lloguer almenys un dels inquilins va perdre la feina entre el febrer i l’abril.
El drama dels sensepapers
La situació és angoixant per a molts nord-americans, però encara pitjor per als milions de persones sense documentació legal que viuen al país. Sense feina, no tenen ajudes, raó per la qual els seus ingressos es redueixen a zero.
Sandra Toyom, guatemalenca de 33 anys, porta quatre mesos sense guanyar un dòlar, atès que la pandèmia va obligar a tancar el restaurant on feia de cuinera, i dos sense pagar el lloguer, de més de 1.200 euros mensuals. Viu a Washington en un apartament d’una habitació amb la seva parella i dos fills. El tercer està a punt d’arribar. Com que han nascut al país, els menors són nord-americans. Lamenta que quan treballa els “treuen una part del salari per als impostos”, però com que no tenen papers, tampoc té accés a l’atur ni a altres ajudes. “Castiguen els meus fills perquè soc indocumentada”, critica Toyom, que només ha pogut aconseguir una mica d’ajuda per a aliments.
La de Toyom és una de les vint famílies que demanen la cancel·lació del lloguer en un complex de 36 habitatges. Al bloc de Luis Andrade són el 80% dels veïns. Salvadorenc de 34 anys, Andrade paga gairebé 1.100 euros mensuals per un apartament d’una única habitació que comparteix amb la seva parella, una filla i una cosina. Com Toyom, Andrade va perdre la feina a l’hostaleria per la pandèmia i fa quatre mesos que no paga l’allotjament. “Els pocs recursos que ens queden els destinem a l’alimentació -explica-. No és que no vulguem pagar la renda, és que no en tenim la possibilitat”. L’empresa propietària “no en volia saber res”, diu, però els veïns, amb l’ajuda de DC Tenants Union, un sindicat d’ajuda als arrendataris creat el 2019, estan tractant de fer pressió. Els propietaris els han proposat descomptar 200 dòlars del deute per cada 100 aportats per reduir-la. Ells volen deixar de pagar. Amb la incertesa d’una crisi sense expectatives de solució, el deute seria inassumible.
Pot sonar dràstic i fins i tot injust amb els propietaris, però des del sindicat adverteixen que algunes de les empreses que gestionen apartaments com els de Andrade i Toyom han rebut les ajudes aprovades pel Congrés destinades a empreses amb menys de 500 treballadors. Per això, activistes pel dret a l’habitatge insisteixen que es cancel·lin els lloguers, alhora que demanen la suspensió temporal del pagament d’hipoteques perquè els petits propietaris puguin sobreviure. Proposen igualment una moratòria nacional de desnonaments que unifiqui el sempre complex puzle legal nord-americà.
Negres i llatins
El problema amb l’habitatge ja existia abans, però la pandèmia l’ha exacerbat. Falta habitatge públic i els que viuen de lloguer tendien ja a tenir ingressos per sota de la mitjana nacional. Segons un informe de l’Aspen Institute, percebien uns 40.500 dòlars anuals, enfront de la mitjana nacional, de 63.000. Un de cada quatre invertia més de la meitat del salari en l’habitatge. Una càrrega econòmica que garanteix dificultats mes a mes. Afroamericans i llatins, que tendeixen a treballar en el sector serveis, un dels més afectats per la pandèmia i amb pitjors salaris, tenen més possibilitats de ser desnonats.