Refugiats etíops denuncien massacres ètniques a la guerra de Tigre

Prop de 50.000 persones han arribat al Sudan fugint d'aquesta regió

Refugiats etíops al camp de refugiats d'Um Raquba, al Sudan, on han arribat fugint de la guerra de Tigre
Abdi Latif Dahir (the New York Times)
10/12/2020
4 min

Hamdayet (Sudan)Els homes armats que van aturar Ashenafi Hailu en un camí de terra el van arrossegar lligat amb un llaç per estalviar bales. Ashenafi, de 24 anys, anava en moto a ajudar un amic d'infància que havia quedat atrapat per l'ofensiva militar del govern d'Etiòpia a la regió de Tigre, al nord del país, quan un grup d'homes s'hi van encarar. Es van identificar com a membres de la milícia d'un grup ètnic rival, li van prendre els diners i van començar a pegar-li rient ominosament. “Acaba amb ell!”, recorda Ashenafi que va dir un dels homes. Quan li van estrènyer el llaç al voltant del coll i van començar a estirar-lo pel camí, ell estava segur que moriria i es va acabar desmaiant. Però es va despertar prop d'una pila de cossos, alguns dels quals de nens.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Ashenafi i dotzenes d'altres refugiats d'ètnia tigrinya van fugir de la violència i es van instal·lar als afores del remot poble polsegós de Hamdayet, una comunitat sudanesa de tot just uns quants milers de persones a tocar de la frontera amb Etiòpia. Els seus testimonis de primera mà, compartits un mes després que el primer ministre etíop, Abiy Ahmed, declarés la guerra a la regió de Tigre, detallen un conflicte devastador que s'ha convertit en una font inesgotable de saquejos, enfrontaments ètnics i assassinats.

Gairebé 50.000 persones han fugit al Sudan fins ara, en el que les Nacions Unides han qualificat com el pitjor èxode de refugiats que ha vist Etiòpia en més de dues dècades. I els seus relats contradiuen les repetides declaracions d'Abiy (guanyador del premi Nobel de la pau l'any passat) que cap civil no ha pres mal: els tigrinyes descriuen bombardejos indiscriminats i una campanya d'assassinats, violacions i saquejos per part de les milícies ètniques aliades del govern. Com a mínim hi ha 139 nens no acompanyats entre els que van arribar al Sudan, molts dels quals estan ara en risc de patir abusos o discriminació, segons Save the Children.

Guerrilles ètniques

El conflicte de Tigre està degenerant en una guerra de guerrilles que podria comportar l'ensorrament de l'estructura nacional d'Etiòpia i l'estabilitat de tota la Banya d'Àfrica. Abiy pretenia emfasitzar la unitat nacional i la diversitat en una Etiòpia multiètnica, fins i tot després d'haver exclòs metòdicament les figures tigrinyes de la vida pública. Aquest conflicte xoca frontalment amb el llegat que buscava i amb l'estabilitat del conjunt del país. Si l'objectiu d'Abiy era unir un país cada vegada més dividit, “aquest conflicte ha fet més difícil aconseguir-ho i ha incrementat la possibilitat d'una greu inestabilitat política continuada”, diu William Davison, analista sènior d'Etiòpia a l'International Crisis Group, que fa poc ha sigut expulsat del país.

A això s'hi afegeix la implicació de milícies ètniques rivals. Una d'aquestes és el Fano, una milícia amhara que, juntament amb les forces de seguretat de la seva regió, ha participat en la intervenció a Tigre, explica Davison. Els refugiats tigrinyes al Sudan diuen que combatents del Fano els van atacar i mutilar, van saquejar les seves propietats i els van extorsionar quan intentaven fugir. Molts tigrinyes, entre els quals Ashenafi, asseguren que tenen por de tornar.

Quan Ashenafi es va despertar i va veure els cossos al seu voltant, va caminar amb grans dificultats a través d'un bosc proper fins a casa del seu amic, Haftamu Berhanu, que el va acollir. Les fotos que li va fer Haftamu demostren que tenia la pell encetada al voltant del coll a causa del llaç. Durant uns dies Ashenafi no va poder parlar ni empassar res. “Mai de la vida hauria esperat que el nostre govern ens matés. Estic molt espantat, no puc dormir a les nits”, diu.

Molts dels refugiats a Hamdayet expliquen que són d'Humera, una ciutat agrícola d'uns 30.000 habitants a prop de la frontera amb el Sudan i Eritrea. Milers de persones en van fugir amb tot el que es van poder endur quan, al voltant de la mitjanit, va començar un bombardeig procedent, segons asseguren, de la direcció d'Eritrea. Alguns es van reunir primer a les esglésies, però després de saber que altres temples havien sigut bombardejats van iniciar el llarg camí a peu fins al Sudan, sota una calor asfixiant. Expliquen que els membres de la milícia van començar a entrar a la ciutat: “La milícia amhara tallava els caps de la gent”, diu Meles, veí d'Humera. "Ens odien", afegeix Filion Shishay, un tigrinya de 21 anys que assegura que es va trobar el Fano i va haver de fugir amb els cinc dòlars que duia al damunt.

Un enfrontament històric

La rivalitat entre Tigre i Amhara ve de lluny. Quan el Front Popular d'Alliberament de Tigre (FPAT) va arribar al poder el 1991, al capdavant de la coalició que va fer caure la dictadura comunista, els amhares els van acusar d'haver ocupat terres que històricament els pertanyien. “La percepció generalitzada és que el FPAT volia annexar-se aquestes zones per tenir una frontera amb el Sudan i accedir a terra fèrtil”, diu Hone Mandefro, analista etíop i doctorand en sociologia i antropologia a la Universitat Concordia, al Canadà. Segons Davison, la presència de forces de seguretat i de la milícia amhara a Tigre durant les últimes setmanes “sembla una ocupació de facto del territori que consideren que el FPAT es va annexar”. És probable, afegeix, que aquest moviment doni lloc a respostes violentes dels tigrinyes, tal com possiblement va passar el 9 de novembre a la ciutat de Mai Kadra, on, segons grups de defensa dels drets humans, forces lleials al FTAP van massacrar fins a 600 persones, majoritàriament d'ètnia amhara.

Molts dels refugiats a Hamdayet culpen els polítics, i especialment Abiy, d'haver enfrontat civils entre ells. “Els amhares i els tigrinyes són una sola cosa”, diu Negese Berhe Hailu, un enginyer de 25 anys. Hadas Hagos, de 67, va fugir d'Humera, i altres refugiats que van arribar més tard la van informar que casa seva havia sigut saquejada. “Vam lluitar per la llibertat i la democràcia –diu, entre llàgrimes, recordant com ella i la seva família van plantar cara al règim marxista durant els anys 80 i com el seu germà va morir a la guerra–. No ens mereixem viure així”.

Copyright The New York Times

stats