Estela de Carlotto: “30.000 desapareguts i 15.000 morts argentins volen justícia”

BarcelonaAmb la dictadura encara matant, les llavors Madres de Plaza de Mayo van desafiar el poder repressiu i amb els seus mocadors blancs i les fotos dels fills desapareguts van trencar silencis i van visibilitzar uns crims que encara trigarien a ser investigats, jutjats i condemnats. Han passat 40 anys i ara ja com a Abuelas de Plaza de Mayo la lluita per trobar els fills s’ha convertit en la lluita per recuperar els néts, molts d’ells nascuts durant el captiveri i la tortura de la seva mare. Als gairebé 86 anys, la incombustible Estela de Carlotto continua sent la cara visible d’un moviment de resistència i pacífic.

¿Sap que a l’estat espanyol de la seva lluita en dirien reobrir ferides?

Molts familiars de desapareguts espanyols ens han vingut a preguntar com poden exhumar fosses i fer les investigacions, i sempre els diem que no han d’abaixar els braços i que han d’exigir el dret a no estar en dol permanent. Però les ferides només es poden tancar. No volem venjança ni odi i cap de les àvies ha posat una bomba o ha matat un militar.

Aquest any fa 40 anys de la dictadura argentina.

Sí, el 24 març, però abans hi havia hagut una màfia que també matava. Però la dictadura va dur un pla d’extermini massiu clandestí, sense importar l’edat, el sexe o la condició social. Només volia acabar amb qui molestava i va crear 600 centres clandestins de concentració, comissaries on aparentment hi havia llei però s’hi torturava i assassinava.

També hi van néixer nens.

A les joves embarassades que segrestaven no les mataven fins que no parien. A la criatura la donaven: a militars, a qui ells volien.

¿Com s’ho van fer les Madres per protestar encara amb la dictadura?

Als nostres marits els vam dir “Quedeu-vos a casa”, perquè ens feia por que els matessin o segrestessin. A nosaltres ens veien com unes boges i pobres dones que aviat tornaríem a casa per plorar els fills. L’amor d’una mare enderroca fronteres.

Per on comencen a buscar?

Al principi vam fer una feina molt personal, d’anar a picar portes de polítics, sindicalistes, gent important i amb poder que crèiem que ens ajudarien. Com l’Església, que, tot i el poder, no ens va donar cap resposta. El fet d’unir-nos en associació va ser una benedicció, una idea molt femenina, donar-nos suport mutu.

¿Com es busca un nadó de qui no es coneix ni la cara, sense ADN?

El primer cop que ens va rebre l’ONU a Ginebra vam fer un dossier amb les fotos dels nostres fills quan eren nens de la mateixa edat que tindrien els néts desapareguts. Era una estratègia absurda perquè els nadons no s’assemblen a ningú o s’assemblen a un rebesavi, no?

Un mètode poc científic, sí.

Però un dia vam veure una notícia en què la justícia obligava un pare a fer-se una prova de comparativa de sang amb un fill que no reconeixia. Allò ens va obrir els ulls. La sang! Però, esclar, no teníem la mostra sanguínia dels fills, així que vam parlar amb genetistes i científics. Fins que el 1983 ens diuen que amb la sang de les famílies maternes i paternes dels desapareguts es podria reconstruir el seu mapa genètic.

Quants néts porten recuperats, ja?

Ja en tenim 119, però queda molt per fer. Hem recollit mostres d’ADN de 300 famílies que busquen.

El seu va ser el 114.

Sí, l’Ignacio. Recuperar-lo va ser com tocar el cel. Per a les Abuelas cada nét és una festa perquè és una persona que recupera els seus drets.

Què se n’ha fet dels pares adoptius?

No són pares ni adoptius. Són apropiadors. Van agafar un nen i no van preguntar d’on venia, com si fos un gosset o un gatet. Els estan processant però no crec que els condemnin perquè són gent ignorant. No els vull conèixer i no els condemno ni els absolc, per a això hi ha la justícia.

L’Argentina ha sigut líder en recuperació històrica. ¿Ha canviat alguna cosa amb el govern de Macri?

L’Argentina és abanderada perquè el primer govern constitucional va fer un judici històric, tot i que després hi va haver 20 anys de lleis d’impunitat. Amb els Kirchner, que van ser tots dos víctimes, es van fer els grans avenços i ara tenim un govern de dretes que diu que la nostra lluita s’ha d’acabar i el país ha de mirar endavant perquè, banalitzant les violacions dels drets humans, ve a dir que si et cau una pestanya també és un atac als drets humans. Digueu-li a un jueu o un armeni que oblidi i que tot el seu dolor ja ha passat. Tenim 30.000 desapareguts i 15.000 morts que esperen justícia.