Des de París, en primera persona: "Estàvem a les fosques perquè no fóssim un blanc fàcil des de fora"
Crònica des del districte 11 de la capital francesa, un lloc especialment animat una nit de divendres, convertit en qüestió de minuts en un desert, pres pel temor i la policia
ParísEra el primer cop que entrava a 'Les Petites Canailles', un restaurant del districte 11 de París que ben bé es podria trobar al barri de Gràcia a Barcelona. Era un lloc sovintejat per la redacció de 'Charlie Hebdo', a tocar de la seu del setmanari assaltat el gener passat.
Ahir a la nit una desena de taules ja estaven ocupades, però la Marina i jo no teníem pressa i tota una nit per endavant. Una noia força amable, amb la coneguda 'politesse' francesa, ens va acompanyar fins a la nostra taula al costat d’una enorme vidriera que fa l’angle del local.
Tot anava bé i el sopar era molt bo fins que, em vaig adonar que el responsable del local tancava la porta del restaurant amb clau. Que estrany –li comentava a la meva amiga–. Cinc minuts més tard, ens invitava a canviar de taula i a triar-ne una de les que estaven situades al fons de l’establiment: un atemptat havia tingut lloc a la sala de concerts Bataclan, al número 50 del Boulevard Voltaire, a sis minuts d’on ens trobàvem. Un amic que estava als voltants de la zona l’havia trucat per prevenir-lo.
De sobte, l’ambient era menys distès. Una aura de tensió s’escampava per tot el restaurant. Les preguntes sorgien entre els comensals i els mòbils no paraven de funcionar. El sopar passava a un segon pla.
Reunits al fons del restaurant, amb les llums apagades, vèiem passar la gent pel carrer. Alguns deambulaven sense direcció aparent, d’altres semblaven tranquils potser perquè ignoraven el que acabava de passar. En tot cas, l’ambient era estrany mentre sonaven les primeres sirenes.
El responsable del restaurant intentava tranquil·litzar-nos. Només ens havia tancat a l’interior per prevenir que qualsevol persona entrés, que la policia començaria a acordonar la zona i que estàvem a les fosques perquè no fóssim un blanc fàcil des de l’exterior.
A la cuina
Mitja hora més tard, el mateix home ens enviava en bloc a la cuina del restaurant i ens feia asseure al terra. Fent una ullada d’esquerra a dreta, totes les cares expressaven el mateix: la por. I així fins a tres vegades en períodes de deu minuts. Mentrestant, darrere l’enorme vidriera del restaurant, una filera de RAID, la unitat d’elit de la policia nacional francesa, es mobilitzaven direcció Bastille. I minuts desprès, direcció Bataclan. Amunt i avall.
Quan vam decidir pagar i endinsar-nos a la deserta rue Amelot, l’encarregat de 'Les Petites Canailles' obria la porta del restaurant: tres policies armats entraven al local, amb aires de desconfiança –suposo que la mateixa que exigeix la situació– preguntant quantes persones ens trobàvem a la sala i ordenant-nos, amb urgència, l’evacuació del recinte. "Ja tornareu demà a pagar el compte", ens anunciava el responsable del restaurant abans de tancar la porta. Tornàvem a casa a corre cuita. De sobte, teníem molta pressa per que la nit s’acabés.