El trumpisme treu múscul tres anys després de l'assalt al Capitoli

GironaL’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021 podria haver suposat un punt d’inflexió per al Partit Republicà, el trumpisme i el mateix Donald Trump. De fet, en un principi va semblar que ho seria. Una majoria dels estatunidencs culpaven el llavors encara president de l’atac i el repudiaven, i diversos dirigents del partit el van censurar públicament.

Tanmateix, les crítiques dels seus correligionaris van durar molt poc, ja que només un mes després el van tornar a salvar en el seu segon judici polític. Així, la insurrecció instigada per Trump i perpetrada pels seus seguidors no va reduir ni la influència ni la fortalesa del trumpisme. I, tres anys després d’aquell fatídic dia, el Partit Republicà segueix sent clarament el partit de Donald Trump.

La seva arribada a la presidència el 2016 va representar la victòria d’una ala populista nacionalista cristiana, antiimmigració, proteccionista i aïllacionista, hereva tant del paleoconservadorisme dels anys 80 i del seu líder Pat Buchanan com del moviment ultraconservador Tea Party del 2009. Durant la presidència de Trump, però també en els últims anys, aquest ideari trumpista s’ha anat consolidant i ha enterrat principis republicans de l’era Reagan i Bush com el lliure comerç, els límits a la despesa pública o l’intervencionisme militar. La conquesta definitiva del Partit Republicà per part del trumpisme –altrament conegut per moviment MAGA– es va fer patent el novembre passat amb l’ascens a la presidència de la Cambra de Representants dels Estats Units de Mike Johnson, un ultraconservador religiós i aliat de Trump.

Però la seva influència no s’atura amb Johnson al càrrec. D’aquí a nou dies els caucus d’Iowa republicans, que donaran el tret de sortida a la cursa per la Casa Blanca amb la seva particular elecció del candidat a la presidència, serà molt probablement una nova demostració de força del trumpisme. L’inici de les primàries demòcrates, en canvi, es faran esperar quinze dies més, ja que els seus dirigents van decidir iniciar aquesta elecció el 3 de febrer en un altre estat, Carolina del Sud, per primer cop des dels anys 70 i després del fiasco en el recompte de vots a Iowa de fa quatre anys.

Sense sorpreses

De moment no s’esperen sorpreses en les dues eleccions primàries. Tot apunta que Trump i l’ara president Joe Biden seran els candidats dels seus respectius partits i, per tant, reeditaran el duel del 2020.

Trump té el suport del 60% de l’electorat republicà malgrat fer front a 91 acusacions de delictes en quatre casos criminals diferents, que van des de la seva participació en la insurrecció del 6 de gener fins als seus esforços per anul·lar les eleccions del 2020, la possessió il·legal de documents classificats i el presumpte suborn pel silenci d’una actriu porno. Alguns analistes asseguren que els seus partidaris li són fidels perquè consideren que Trump és la víctima d’una persecució política. A més, teories conspiratives com el suposat frau electoral del 2020 o que l’FBI va atiar l’assalt al Capitoli del 6 de gener han fet forat entre l’electorat republicà.

Els diversos processos judicials contra ell van suposar un revulsiu per a la seva candidatura, ja que es van iniciar quan es trobava en un moment baix de popularitat, després de les eleccions de mig mandat del 2022. Els candidats més extremistes que va catapultar amb el seu suport durant les primàries del partit van perdre les legislatives i van costar la recuperació de la majoria republicana al Senat.

Alguns líders i donants conservadors van començar llavors a demanar un canvi en el timó i assenyalar el governador de Florida, Ron DeSantis, llavors molt estimat pel moviment trumpista, com a possible nou líder del partit. En un any, però, Trump ha deixat clar que, almenys de moment, no hi pot haver trumpisme sense ell, i ha convençut els votants conservadors que ell és l’únic candidat que pot guanyar Biden.

Primàries sentenciades?

A priori, doncs, les primàries semblen sentenciades, però la lluita presidencial d’aquest any està plena d’incògnites i, per tant, tot és possible. En les pròximes setmanes s’espera que el Tribunal Suprem decideixi si els estats poden prohibir la participació de Trump en les eleccions pel seu paper al capdavant de l’atac al Capitoli, com han fet Maine i Colorado. D’altra banda, un altre tribunal sospesa si Trump és immune a aquesta acusació, ja que era president quan van ocórrer els fets.

No es creu que el poder judicial impedeixi la seva candidatura, però els republicans es podrien trobar al juliol amb un candidat convicte. Si bé Trump podria ser elegit i, fins i tot, ser president encara que fos empresonat, ja que la Constitució no diu res sobre aquesta qüestió, és evident que el país es trobaria davant una crisi legal que hauria de ser resolta als tribunals i que, per a molts, tindria conseqüències nefastes per a la democràcia dels Estats Units.

En aquest context es llegeix l’estratègia del president Biden, que aquest divendres en un discurs a Pensilvània, un dia abans de l’aniversari de l’atac al Congrés de les hordes trumpistes, ha afirmat que Trump és una “amenaça existencial” per als Estats Units. Tant el seu equip com ell estan convençuts que els temors dels votants a una presidència autoritària de Trump pesaran més que els problemes en l’economia del país o la crisi fronterera.

El líder republicà, en canvi, continua elogiant els insurrectes, dels quals més de 450 han rebut sentències de presó, perquè creu que els fets del 6 de gener no li passaran factura i segueix apostant pel discurs nacionalista i antiimmigració. La lluita de missatges acaba de començar, i encara queda molt de partit.

Primàries i caucus, i dates clau de la cursa a la Casa Blanca

La contesa arrenca a Iowa, un estat petit, rural i poc poblat, que, això no obstant, és clau en la carrera electoral. Mesura la temperatura dels candidats, impulsa i frena campanyes i, de vegades, prediu el nominat. Aquí la selecció de delegats es fa a través de caucus, un sistema peculiar de reunió de votants que s'utilitza, amb variants, en una desena d'estats del país (Nevada, Kansas o Maine en són alguns). Les diferències amb les primàries convencionals són enormes. A les primàries, els votants acudeixen a les urnes i dipositen el seu vot per un candidat, com en qualsevol elecció. Els caucus són reunions –a Iowa, per exemple, se'n fan 1.678– que tenen lloc en poliesportius, esglésies, biblioteques i fins i tot restaurants. Els votants estan citats a una hora –normalment, al final de la tarda– i, dins del lloc de reunió, es divideixen en grups en funció de la preferència del seu vot.

• 15 de gener: caucus presidencials republicans d'Iowa
• 23 de gener: primàries presidencials de New Hampshire demòcrates (D) i republicanes (R)
• 3 de febrer: primàries presidencials demòcrates de Carolina del Sud
• 6 de febrer: primàries presidencials demòcrates de Nevada
• 8 de febrer: caucus presidencials republicans de Nevada i illes Verges
• 24 de febrer: primàries presidencials republicanes de Carolina del Sud
• 27 de febrer: primàries presidencials de Michigan (D i R)
• 2 de març: caucus republicans d'Idaho i Missouri
• 3 de març: primàries presidencials republicanes del Districte de Columbia
• 4 de març: caucus presidencials republicans de Dakota del Nord
• 5 de març: Superdimarts: primàries d'Alabama (D i R); primàries d'Alaska (R); primàries d'Arkansas (D i R); primàries de Califòrnia (D i R); primàries de Colorado (D i R); primàries de Maine (D i R); primàries de Massachusetts (D i R); primàries de Minnesota; primàries de Carolina del Nord (D i R ); primàries d'Oklahoma (D i R); primàries de Tennessee (D i R); primàries de Texas (D i R); caucus republicans de Utah; primàries de Vermont (D i R); primàries de Virgínia (D i R); caucus de la Samoa Americana (D i R)
• 15-18 de juliol: convenció nacional republicana, que tindrà lloc a Milwaukee, Wisconsin
• 19-22 d'agost: convenció nacional demòcrata, que tindrà lloc a Chicago, Illinois
•  5 de novembre de 2024: eleccions presidencials