Donald Trump tornarà a la Casa Blanca i la seva victòria, contundent i ràpida, ens aboca a tots, no només als Estats Units, a un nou escenari, més convuls, més dràstic i més imprevisible. Pol Morillas, director del Cidob, n'interpreta l'impacte. El món tremola.
Per què ha guanyat Trump?
— Trump ha guanyat perquè els demòcrates s'han mobilitzat molt menys. La victòria de Trump d’aquest 2024 és menys contundent que la de [Joe] Biden fa quatre anys, però ha estat suficient per guanyar tant en vot popular i electoral. Molta gent que va votar Biden, o [Barack] Obama en el seu moment, s’ha quedat a casa. Trump, en canvi, té una base fidel, que, a més, ha anat ampliant en els últims temps. Moltes dones, molts joves i una part important de minories com els llatins han votat republicà.
Per tant, és una victòria republicana o una derrota demòcrata?
— Són les dues coses. Tot i que jo no diria republicana, sinó que diria trumpista. Continua sent sorprenent com Trump ha transformat el Partit Republicà, històricament el partit de l’ordre, en una formació personalista representada per una figura, la seva, que té més desordre que ordre. Per tant, aquesta és, sobretot, una victòria de Trump, del seu moviment, de les seves idees, de la seva manera d’entendre els Estats Units i el món.
El Trump d’avui no és el mateix que el del 2016.
— El d’avui és més sofisticat. El 2016, Trump personificava l’antiestablishment. Era l’outsider, malgrat no ser un outsider en la seva trajectòria. Era el candidat que venia de fora, disposat a rebentar el sistema. Llavors, la gent que el va votar responia sobretot a un enuig contra la política. El Trump del 2024 ja no fa de l’antiestablishment la seva bandera principal, sinó que ell representa el nou establishment amb una agenda política, tant domèstica com exterior, molt clara: el nacionalisme i el transaccionalisme basat en els interessos de la nació americana. Les seves aliances es teixeixen i es desteixeixen en funció, només, d’aquests interessos.
El gran error dels demòcrates va ser no apartar Biden abans?
— Per als demòcrates, substituir Biden de la candidatura significava matar el pare, i això era extremadament delicat, perquè Biden no només era el president, sinó que també era l’únic candidat que havia guanyat Trump. El partit no estava disposat a fer aquest pas. Però el debat desastrós que va fer amb Trump ho va canviar tot. Bàsicament, perquè tothom va veure que, clarament, Biden no només no tenia cap opció de guanyar Trump, sinó que, potser, no tenia capacitats per ser president quatre anys més. Però llavors ja era massa tard.
Hi ha hagut por a un esclat de violència electoral, especialment si Trump perdia.
— Sí, i el més preocupant d’això és que donem per fet que les forces autoritàries poden qüestionar el resultat quan no els és favorable. Dit d’una altra manera: fa la sensació que als Estats Units hi ha hagut pau perquè els que amenaçaven de provocar la guerra han estat contents amb el resultat. I això, en democràcia, és molt perillós.
Anem al món. Trump tornarà a fer-lo tremolar?
— Sí, sobretot perquè ell té receptes molt diferents de les de l'administració Biden. Receptes que s’allunyen també de les que té la Unió Europea. Per exemple, Trump el que vol és acabar amb les guerres, perquè defensa, i això és cert, que ell no n’ha provocat cap. I si les vol acabar és perquè considera que és el millor per als Estats Units. La seva política internacional, això en podem estar segurs, tornarà a prioritzar l’America First. I per acabar aquestes guerres, afavorirà la part forta del conflicte, ja que és la forma més fàcil d’aconseguir-ho. Ucraïna i els palestins tenen les de perdre. Putin i Netanyahu, no.
Diu que la d’Ucraïna l’acabarà en 24 hores.
— Podria ser. Té eines per pressionar tant [Vladímir] Putin com [Volodímir] Zelenski. A Putin el pot amenaçar amb el petroli, per exemple. Rússia ha aconseguit mantenir la seva economia, tot i les sancions d’Occident, gràcies a intensificar les exportacions de petroli o de gas a països tercers [com la Xina]. Trump li pot dir que ell començarà a produir més i més petroli perquè el preu global baixi i Moscou en noti l’impacte en la seva economia de guerra. I amb Zelenski, evidentment, ho té molt més fàcil: el pot trucar i dir-li que, si no acaba la guerra, la nova Casa Blanca deixa d’enviar-li armament.
Per tant, els forçaria a tots dos a negociar.
— Sí, i l’escenari més probable crec que seria el següent: Ucraïna perd territoris a favor de Rússia a canvi de pau i una certa estabilitat al país i a la regió. Ara, hi ha una gran pregunta que Trump no ha contestat i que és vital: com pensa garantir que Rússia, a mitjà o llarg termini, no torni a atacar Ucraïna o un altre país de la zona? L’entrada de Kíiv a la Unió Europea o, sobretot, a l’OTAN és la garantia de seguretat que demana Zelenski, però Trump no hi accedirà.
Europa s’adaptarà a Trump?
— La Unió Europea es gesta a instàncies dels Estats Units i del seu pla Marshall. És a dir, des del seu naixement, la UE està sota el paraigua econòmic i militar de Washington. En els últims anys, ha agafat força el discurs que cal trencar amb això i apostar per una Europa més independent. Però aquest és un assumpte que genera encara molta divisió entre els socis, incapaços d’arribar a un acord per avançar cap a l’autonomia estratègica. El retorn de Trump a la Casa Blanca, doncs, agafa la UE amb els deures per fer i, com a mínim al principi, s’imposarà la realitat que cal mirar d’entendre’s amb Trump.
Brussel·les preferia Harris…
— Trump és un risc, evidentment. El republicà ja no és només una figura anti-Unió Europea o anti-Nacions Unides, és també l’abanderat d’aquesta recepta política alternativa que vol tornar a posar les nacions i els interessos dels estats al centre de les relacions internacionals. Segons Trump, tot el que limiti el pes dels estats, la seva preponderància, els seus interessos, no té cap valor. Trump tornarà a apostar per una agenda de bilateralisme pur amb els estats, deixant la Unió Europea en un segon lloc.
També és un líder personalista.
— Totalment. Durant el seu primer mandat, ja va demostrar que, sovint, el que més el mou és la connexió personal. Trump valora especialment la sintonia que li transmeten els altres líders, més que la condició que ostenten, encara que això el pugui fer entrar en contradiccions. Li va passar amb Kim Jong-un. Li pot passar ara amb [Giorgia] Meloni, encara que Itàlia, per exemple, no compleixi una de les seves grans línies vermelles: que suspengui en despesa militar.
No hem parlat de Xi Jinping, un altre líder personalista.
— Xi Jinping sempre calcula a llarg termini. I tant per a l’economia com per a qüestions estratègiques com Taiwan, Pequín busca beneficiar-se de l’impacte dels terrabastalls a Occident. Trump és un terrabastall més gran que Harris, i Xi ja deu estar calculant què pot obtenir d’aquesta convulsió generalitzada en què han entrat els Estats Units i, per extensió, Occident.