Per fi s'ha acabat la setmana de les escombraries

Enviat especial a Washington8 del matí. El periodista Jonathan Karl truca a Donald Trump i parlen fora de micròfon. Més tard, Karl explica a Fox News que Trump sonava espès i adormit, perquè havia acabat tard un míting a Carolina del Nord la nit anterior, i que quan li ha preguntat “Què podria passar perquè vostè perdés?”, en comptes de posar-se a riure o recordar-li que Trump no perd mai, li ha dit: “Sí, suposo que podria passar. Passen coses. Coses dolentes, passen”. El periodista comenta sorprès que no li havia sentit mai dir això. La presentadora del matinal empassa saliva amoïnada, com si s’ho estigués imaginant. ¿Li acabaven de donar a Trump el tracking electoral del matí?

A l’hora que Trump es desperta, estic sortint d’un aparcament i m’acosto a un home afroamericà, assegut a la plataforma d’un caminador, rodejat de bosses i una canya per aguantar el vas on espera els dòlars que li permetran menjar avui. Porta una gorra de veterà del cos de marines. Es diu Tony i té 62 anys.

–Vaig ser marine dels Estats Units durant vuit anys, però vaig tenir la sort que no vaig haver d’entrar mai en combat.

–A qui votarà?

–Jo? A ningú. Que no ho sap que en aquest país els presidents no són escollits, sinó designats?

–Què vol dir?

–Que qui guanya el vot popular pot perdre les eleccions. Amb mi que no hi comptin.

–¿No em dirà que li és igual Trump que Harris?

–Sap què és això? Un sac de dormir. He passat la nit arrecerat en aquest racó. Abans hi havia refugis perquè els veterans hi poguéssim passar la nit. Cap dels dos té el més mínim interès en nosaltres, de manera que jo no estic interessat en ells. Per a mi Harris és blanca, com ho era Obama, com ho és Trump. A l’única que votaria seria a Michelle Obama, perquè la trobo íntegra. I Harris va ser fiscal. Algú que va ser fiscal no pot ser mai popular entre els negres.

La Madison, l’Emily i l'Olivia no fan cara d’haver dormit a l’entrada d’un aparcament, precisament. Xandall, calçat esportiu i cueta agafada amb una goma. Com que encara no fa gaire fred, s’estan prenent el seu latte de l’Starbucks assegudes sobre les cames en un banc d’un carrer comercial on ja han instal·lat l’arbre de Nadal. Cap de les tres pot votar, perquè tenen 17 anys, però penso que deuen estar entusiasmades que una dona pugui ser presidenta, per primera vegada. Quan els pregunto per les eleccions, per poc que no em badallen a la cara.

–No podeu votar, però qui voldríeu que guanyés?

–M’és igual –em diuen dues.

L’Olivia és més decidida i es mulla:

–Kamala Harris. Crec que la seva política econòmica seria millor que la de Trump.

–T’interessa la política?

–Vull estudiar periodisme. Soc la directora de la revista de l'institut.

A la ràdio del cotxe se sent Trump al míting de la nit anterior anunciant la creació d’un nou delicte, “el delicte d’immigració”, i comenten esparverats que va dir “prostituta” a Harris. Bé, resulta que Trump va dir que Kamala Harris no ha treballat mai en un McDonald's, i una persona del públic va cridar: “Treballava fent cantonades!” Trump va riure i va contestar: “Aquest lloc és fantàstic! I recordeu que no ho he dit jo, que ho ha dit una altra persona”.

Aquesta ha estat la campanya de les escombraries. “Puerto Rico és una illa flotant d’escombraries!”; “Els seguidors de Trump sí que són escombraries”. Trump ha fet mítings amb una armilla reflectant d’escombriaire. Ha estat com un poema visual, la metàfora perfecta per capturar com ha estat de baix el to de la campanya. Problema: d’aquí al 20 de gener deuen estar preparades tones i tones de més escombraries.

Després de les escombraries electorals, a la ràdio parlen de fang. Del fang que van entomar els reis d’Espanya a València. I expliquen que els aiguats s’han traslladat a l’àrea de Barcelona. I ara el que empassa saliva soc jo.