El vestit de Trump vs. la dessuadora de Musk: què ens diu la roba sobre qui mana a la Casa Blanca
Segur que l'última portada de la revista Time, amb un Elon Musk còmodament assegut al famós escriptori Resolute del president dels Estats Units, va fer una mica de mal a la megalomania de Donald Trump, que va córrer a convocar una roda de premsa al Despatx Oval, amb una posada en escena clara per no deixar dubtes (o generar-ne més) sobre qui mana de veritat.
Donald Trump, silenciós, va presentar-se arrepapat a la seva poltrona sense deixar-la ni un instant. Elon Musk, en canvi, estava dret i en actitud informal –amb un fill grimpant per la seva anatomia–, que contrastava amb la duresa de la política de retallades a l’administració que estava exposant. Amb el govern de Trump cap detall està deixat a l’atzar, ni les paraules, ni les postures, ni les piulades ni, tampoc, la vestimenta. Tant Trump com Musk, malgrat la gran distància estilística, representen les dues cares d’una mateixa moneda en la teatralització estètica del poder.
Donald Trump sol demostrar el seu poder a través del classicisme del vestit sastre, com a símbol inequívoc de poder masculí blanc. Una tipologia de peça que, des de fa dos segles, encarna l’elitisme social, els valors conservadors i el liberalisme econòmic. Però de vestits masculins n’hi ha de moltes tipologies i formes. El de Trump, normalment, és de grans proporcions i muscleres prominents. De fet, la prominència de les espatlles és un recurs antic d’escenificació de poder, com exemplifiquen clarament les imatges d’Enric VIII al segle XVI, que, a través d’elles, al·ludia a la força física, i alhora li possibilitaven ocupar més espai i imposar-se en societat. Però, si en el cas de Trump està molt clara l’estratègia estètica, quins són els secrets de Musk a l’hora de demostrar poder amb la seva vestimenta?
Musk pertany a la família estètica dels tecnoempresaris que, des dels anys 80, van donar forma al nou home de negocis que abandona el classicisme del sastre i opta per roba juvenil i esportiva, com les dessuadores, les vambes i les gorres. Un clar exemple és Steve Jobs, que vestia sempre de la mateixa manera (i de vegades fins i tot anava descalç), com un ressò del hippie antisistema que algun dia va ser. Una postura totalment afí a l’estratègia de màrqueting del primer ordinador personal d’Apple Mackintosh del 1984, amb un anunci de Ridley Scott que va fer història a l'emetre’s durant la Superbowl d’aquell any.
Scott presentava IBM com el Gran Germà orwel·lià i el Mackintosh de Jobs com una promesa de llibertat que ens possibilitaria una revolució social en matèria de democràcia, amb un major repartiment del poder. Certament, els ordinadors personals, lluny de salvar-nos de l’estat de control del Gran Germà, simplement han sofisticat els seus mètodes i augmentat la seva dominació i eficàcia delegant en cadascun dels usuaris la seva pròpia vigilància, com afirmaria el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han. De la mateixa manera, l’estudiada informalitat estètica de Jobs, que pretenia distanciar-se dels valors dels yuppies dels 80, entre els quals hi havia un jove Donald Trump, simplement era un joc del triler per portar-nos, al so del flautista d’Hamelín, a un nou estadi més agressiu del capitalisme.
Les gorres, les dessuadores amb caputxa i les vambes són la nova estètica del poder, que, a través dels tints de joventut i els aires lúdics esportius, vesteixen falsos aliats del bé comú i la igualtat social. Clarament, la potència del que és juganer fa que abaixem la guàrdia i que s’apaivagui la sensació de perill, sobretot perquè estem acostumats a posar-nos en guàrdia tan sols amb les estètiques clarament vinculades al poder, com les dels homes de gris. Val més que Trump no es confiï davant d’un Musk amb vambes, gorra i acompanyat del seu fill juganer, perquè, tal com ens l’han colat a la resta del món, aquesta informalitat amaga el perill que Trump, com ja va advertir-se a la roda de premsa, acabi empassat i ofegat per les seves pròpies muscleres.
