Mor Henry Kissinger, el polèmic secretari d'Estat de Nixon, als cent anys

El secretari d'Estat nord-americà sota el president Richard Nixon, Henry Kissinger, ha mort aquest dimecres als 100 anys. Figura clau de la diplomàcia de la segona meitat del segle XX, i guanyador d'un polèmic Nobel per haver negociat la pau al Vietnam, Henry Kissinger ha mort a la seva casa de Connecticut, segons ha informat en un comunicat la seva consultora, Kissinger Associates.

A principis de juny del 1970, poc després que els Estats Units haguessin envaït Cambodja, Henry Kissinger va visitar en secret Brian McDonnell, un pacifista de 27 anys que havia vist al Parc Lafayette, davant de la Casa Blanca. Va ser un dels seus molts esforços d'aquell any per persuadir els seus crítics més joves que havien de donar una oportunitat a la guerra. Com amb tants altres, va fracassar amb McDonnell, però es van mantenir en contacte. Tot i l'oposició de Richard Nixon a l'ala oest, el seu assessor de seguretat nacional i l'activista de cabells llargs es reunien de tant en tant per parlar de la guerra i la filosofia de Kant, lluitant –va escriure Kissinger– "per crear almenys un pont temporal a través de la incomprensió mútua”.

Kissinger havia començat com un pària, creixent a l'Alemanya d'abans de la Segona Guerra Mundial, entre gent que el menyspreava i el rebutjava per ser jueu. Els nazis van acomiadar el seu pare de l'institut públic de Fürth, prop de Nuremberg. La seva mare va ser la primera a comprendre que l'"estat de Hitler" no tenia futur per als seus fills. El 1938, amb 15 anys, va fugir a Amèrica amb la seva família.

Fins i tot els seus detractors admetien que tenia una ment brillant. La seva tesi de grau va ser tan llarga, amb 383 pàgines, que suposadament va portar Harvard a introduir la "regla Kissinger", que limita els estudis a menys de la meitat d'aquesta extensió. Quan va entrar a l'administració de Nixon, 15 anys més tard, el seu estil era treballar fora de la maquinària oficial del departament d'Estat i del servei exterior, que pensava que havia minat la diplomàcia nord-americana del seu vigor i creativitat.

Els "canals del darrere" amb els russos, els xinesos i gairebé tota la resta s'adaptaven al gust de Nixon per la conspiració. I s'adaptaven al seu propi anhel d'estar al centre de l'acció, movent els fils.

Per descomptat, l'engany va jugar un paper útil per a ell, tant a gran com a petita escala. Quan el seu equip va protestar perquè no tenien privilegis per menjar a la Casa Blanca, els va deixar creure que tot era culpa del cap de gabinet. De fet, havia estat idea seva: no volia que la seva gent forgés vincles durant els àpats amb contactes útils fora del Consell de Seguretat Nacional. Massa intel·ligent per mentir directament, sí que sabia despistar la gent. L'israelià Shimon Peres, amb qui va tenir enfrontaments, el va definir com "l'home més astut" que havia conegut mai.

Res va desfermar més preguntes que la seva realineació de la política exterior nord-americana enmig de les ruïnes de la Guerra del Vietnam. El 1972 els Estats Units eren vulnerables: humiliats a l'estranger i dividits a casa. La seva resposta va ser aprofitar l'antagonisme creixent entre la Unió Soviètica i la Xina per crear un nou equilibri en el qual cadascú mirava als Estats Units per reforçar la seva posició. Més tard, va anar passant d'Egipte a Israel per substituir l'URSS pels Estats Units a l'Orient Mitjà. Va ser una obra d'estat digna dels seus herois del segle XIX. Havia tornat a posar els EUA al seient de conducció just quan ho tenien tot en contra.

Nobel de la pau i acusacions de crims de guerra

Però molts detractors seus i intel·lectuals consideraven que ho havia fet sacrificant els principis dels Estats Units i més d'un milió de vides. Havia lluitat al Vietnam i havia portat la guerra a Cambodja i Laos pel bé de la "credibilitat" nord-americana. Havia beneït el genocidi que va desembocar en la creació de Bangladesh perquè el Pakistan l'estava ajudant amb la Xina. Va planejar cops d'estat i assassinats a Xile i una insurrecció a Angola, perquè pensava que els països caurien en efecte dòmino als complots soviètics. Quan va guanyar el premi Nobel de la pau l'any 1973, Christopher Hitchens, un periodista britànic, va dir que hauria d'haver estat jutjat per crims de guerra, i l'acusació va quallar.

El reconfortava, però, que aquesta fos l'opinió minoritària. Les revistes i els presentadors de televisió es van riure de les seves bromes i el van celebrar com "l'agent secret de Nixon" i "el supersecretari". Es va esforçar per ser fotografiat amb dones boniques. Si algú pertanyia al panteó dels poders de Washington, era el noi de Fürth.

A mesura que es va fer vell, però, els crítics es van fer més forts. Ja era prou dolent que l'esquerra el condemnés com a immoral, però la dreta reaganiana el va tractar com si, amb les seves maquinacions i maniobres, hagués trepitjat les virtuts americanes de llibertat i resiliència en una realpolitik antiestatunidenca i sense valors. Cap d'ells va comprendre que el seu objectiu primordial era evitar a qualsevol preu una guerra mundial com la que l'havia expulsat d'Alemanya.

Aquell esclat de diplomàcia dut a terme entre el 1969 i el 1977 va ser l'única vegada que va servir en un govern. No va quedar cap resta de la maquinària de política exterior de Kissinger quan va marxar. Es va dedicar llavors a fer fortuna com a gran estadista. A la Xina es va convertir en una superestrella. A finals dels anys 90 va col·laborar en llibres sobre les qualitats del lideratge i sobre els perills de la intel·ligència artificial, que el preocupava que suposés "el final de la Il·lustració". Era com si es veiés a si mateix com el savi guardià de la civilització humana. Però al santuari més íntim del poder nord-americà, on més anhelava estar, mai hi va pertànyer del tot.