Més enllà de Biden: quines opcions té el Partit Demòcrata per substituir-lo?
L'última convenció oberta dels demòcrates va ser el 1968, una votació caòtica que va conduir a una derrota contra Nixon
BarcelonaEl 8 de juliol James Carville, el cap de campanya del president Bill Clinton el 1992 –l’home que va popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid”–, va iniciar el seu article al New York Times amb una frase lapidària: “Recordeu les meves paraules: Joe Biden sortirà de la cursa presidencial del 2024”. Aquesta premonició punyent, que llavors semblava impossible –especialment perquè tres dies abans Biden havia dit en una entrevista que només faria un pas el costat si li demanava “Déu totpoderós”– podria complir-se en els pròxims dies, si no hores.
L’intent d’assassinat contra Donald Trump va donar a l’actual president estatunidenc una treva que esperava aprofitar per deixar córrer el temps i consolidar-se com el candidat presidencial demòcrata. Amb aliats a l’ala progressista i al caucus negre del partit, i els més de 14 milions de vots de les bases que va obtenir a les primàries demòcrates, se sentia legitimat per quedar-se. Però tot ha canviat els últims dies amb el diagnòstic de covid que l’ha deixat fora de la campanya i, sobretot, per la decisió de la veterana congressista Nancy Pelosi d'intervenir de manera vocal i amb fermesa. L’expresidenta de la Cambra de Representants dels EUA feia dies que atenia, sense dir res, les preocupacions i queixes dels seus correligionaris sobre l’estat de salut mental de Biden i les seves possibilitats de victòria després del desastrós debat amb Trump.
Pelosi, de 84 anys, que va liderar els demòcrates com una estratega implacable durant més de 20 anys, és una política encara molt influent en el partit. De fet, el seu lideratge va ser cabdal perquè tant el president Obama com Biden aconseguissin tirar endavant els seus èxits legislatius més importants, com la reforma sanitària o les lleis d’infraestructures i de reducció de la inflació. Per tot això la seva decisió d’erigir-se en mediadora de la crisi es considera clau per resoldre el tema de la candidatura presidencial demòcrata per a les eleccions d’aquest novembre.
En una trucada recent, Pelosi hauria dit a Biden que les enquestes mostren que no pot guanyar Trump i que, a més, podria dinamitar les possibilitats dels demòcrates de recuperar la majoria de la cambra baixa, que seria l’únic tallafoc a Trump si finalment aconsegueix tornar a la Casa Blanca. Les seves paraules, juntament amb les del líder del Senat, Chuck Schumer, les pressions indirectes de Barack Obama i el boicot dels principals donants del partit, haurien fet reconsiderar Biden.
Harris o una convenció oberta?
Si finalment el president estatunidenc renuncia a la reelecció caldrà veure com ho fa. Encara té molt poder i, per tant, podria ungir el seu successor. Alguns analistes consideren que hauria de donar suport a la seva vicepresidenta, Kamala Harris, perquè creuen que així la transició serà més fàcil i menys divisiva. Si no ho fa, el procés es podria complicar tal com va passar el 1968 quan el president demòcrata Lyndon Johnson va decidir no optar a la reelecció davant les protestes contra la guerra de Vietnam i va deixar al descobert les lluites en el si del partit, explica el politòleg Kevin Boyle a la revista Time.
Aquell any els demòcrates van celebrar l’última convenció oberta, el procediment que es feia servir per elegir el candidat electoral des del 1832. El vicepresident de Johnson, Hubert Humphrey, va guanyar en una votació caòtica i va acabar patint una dura derrota contra el llavors candidat republicà Richard Nixon. Aquest precedent fa pensar que si Biden no dona el vistiplau a Harris, les elits del partit podrien donar suport a una persona abans de la convenció a través d’una votació virtual, que és com està previst fer-ho de moment.
Altres analistes, però, adverteixen que això es podria qualificar d’antidemocràtic i asseguren que el Partit Demòcrata s'haurà d’arriscar, ja que avui resistiria millor una convenció oberta perquè les seves famílies presenten poques divergències en l'ideari. “Seria un reality show inimaginable”, diu Elaine Kamarck, experta del laboratori d’idees de Brookings. L’elecció es convertiria en un esdeveniment polític que acapararia l’atenció de tot el país i podria animar les bases i els votants demòcrates.
Així, abans de la reunió del partit a mitjans d’agost a Chicago, es podria celebrar una campanya de primàries accelerada en la qual els candidats intentessin obtenir els vots de 3.900 delegats dels 50 estats del país. Alguns dels candidats que sonen a banda de Harris són els governadors Gretchen Whitmer, de Michigan; Josh Shapiro, de Pensilvània; Gavin Newsom, de Califòrnia, i el senador d’Arizona Mark Kelly. Si cap dels candidats obtingués una majoria a la primera volta, els superdelegats –uns 700 dirigents i càrrec electes del patit– podrien votar en les rondes següents. La votació continuaria fins que un candidat aconseguís una majoria simple dels delegats.