Més que una derrota pel Partit Demòcrata

Washington“No hauria de ser una gran sorpresa que un Partit Demòcrata que ha abandonat la gent de classe treballadora es trobi ara que la classe treballadora l’ha abandonat a ell. Mentre el lideratge del partit continuï defensant l’statu quo, el poble americà estarà enfadat i voldrà canvi. I tindrà raó”. Firmat: Bernie Sanders, el senador de Vermont més a l’esquerra de tot l’arc parlamentari.

No cal afegir res més. Quan la inflació ha destrossat l’economia familiar de tanta gent, els treballadors han votat Trump. Quan passen els anys i la sanitat continua costant un dineral, de què serveix un partit “progressista”? Quan endeutar-se per pagar la matrícula d’una universitat caríssima no farà que els fills tinguin millors perspectives de futur que les que van tenir els seus pares, de què serveixen els discursos socialment impecables del centreesquerra nord-americà?

S’acostuma a dir que cada presidència és conseqüència de l’anterior. Les mentides de la guerra de l’Iraq de George Bush i la crisi financera de 2008 van portar Obama a la Casa Blanca. És possible, però parem un moment aquí la pel·lícula. El 2006, quan fa tot just dos anys que Obama és senador per Illinois, a Obama li arriben cants de sirena perquè es presenti i parla amb Ted Kennedy sobre si no creu que seria massa aviat. I Kennedy li contesta: “Tu no tries el moment. El moment et tria a tu”. És ben veritat. Era el moment d’Obama. I si ho va veure Kennedy, també ho va veure clar el sistema: aquell senador de 45 anys, fill d’un kenyà i una blanca, era el canvi moderat (convenientment presentat com a canvi històric) que l’statu quo podia digerir.

I així, com és que després d’Obama va venir Trump? Obama va quedar encegat pels déus quan li van concedir el Premi Nobel de la Pau quan no feia ni un any que havia guanyat les eleccions, i quan va fer matar Bin Laden amb una precisió quirúrgica. Obama era al cim, i va apostar per Hillary com a successora. A pilota passada és clar que el millor relleu d'Obama el 2016 hauria estat Biden (l’únic que ha estat capaç de derrotar Trump) i no pas Hillary Clinton, perfecta representant del progressisme que viatja en primera classe, que no podia encarnar el canvi de cap manera. Després de la indecent campanya de Trump contra Obama, mentint quan deia que no havia nascut als Estats Units, Obama es va venjar amb un discurs en què va riure’s de Trump en un sopar de gala, davant de tothom. Si en tenia algun dubte de presentar-se, aquella nit Trump devia pensar que la venjança és un plat que es menja fred. I per segona vegada, ha pogut amb tothom. La llista de luxe de famosos que han fet campanya per Harris no ha servit de res: Jennifer Lopez, Beyoncé, Bruce Springsteen, Richard Gere, LeBron James, Martin Sheen, Harrison Ford, Scarlett Johansson, Madonna, Arnold Schwarzenegger...

Qui ha tingut la culpa de l’estrepitosa derrota dels demòcrates? Harris segur que no, que ja va fer prou empatant les enquestes. Biden i tots els que van mirar cap a l’altra banda davant l’evident deteriorament motriu i cognitiu del president, i van mantenir la mentida que estava en condicions de presentar-se, alguna responsabilitat deuen tenir.

Però la construcció accelerada i sense debat intern d’una candidata entra dins la categoria de greu error estratègic. Del que estem parlant aquí és de l’error estructural de contestar malament la pregunta de quina mena de partit som i quina diferència hi ha entre el que se suposa que representem i les vides de la gent que diem que representem. Molts treballadors no s’han cregut que els demòcrates lluitaran per ells. I han preferit Trump. Amb l’agreujant que Trump només mira per ell.