La inquietant situació nuclear
En el context de guerra a Ucraïna, el president rus, Vladímir Putin, ha fet diverses declaracions que han generat un estat d’alarma respecte a un possible ús de l’armament nuclear. No podem saber amb certesa si les paraules de Putin suposen un perill real o bé formen part d’una estratègia d’intimidació dirigida a l'adversari. Però el que sí que sabem amb certesa és que precisament la sola existència de les armes nuclears possibilita que siguin utilitzades. I, en aquest sentit, és important conèixer quines són les directrius de les potències nuclears pel que fa a l’ús de les armes nuclears.
El 27 d’octubre del 2022 l’administració Biden va fer públic el document Nuclear Posture Review (NPR), que defineix la política nuclear del govern actual. Aquest document planteja les circumstàncies en les quals els Estats Units podrien fer servir el seu armament nuclear. S’afirma que les armes nuclears són necessàries per dissuadir no només d'atacs nuclears, sinó també d'un ventall limitat d'altres atacs de conseqüències rellevants.
La NPR presenta dos aspectes esfereïdors. En primer lloc, expressa el seu rebuig a les opcions de política nuclear de No Primer Ús i de Finalitat Única (la dissuasiva). Això significa que els EUA no descarten ser els primers a fer servir armes nuclears i que no limiten aquestes armes a un paper dissuasiu. Contrasta amb les polítiques dels que, segons la NPR, són els seus principals adversaris nuclears: Rússia i la Xina. En les polítiques nuclears d’aquests dos països es reafirma el No Primer Ús i el caràcter defensiu de les armes nuclears respectives.
La NPR també avalua l’amenaça que suposen els presumptes adversaris nuclears dels EUA. De la Xina s’afirma que aquest país implica una amenaça nuclear important i creixent per als Estats Units i els seus aliats, en consonància amb el discurs recurrent en els últims temps dels EUA i de l'OTAN d'assenyalar la Xina com un perill per a la seguretat mundial. D’aquí se’n deriva el segon aspecte fortament inquietant de la NPR: el projecte de desplegament de capacitats nuclears nord-americanes a la zona de l'Indo-Pacífic. Es planteja desplegar bombarders estratègics, avions de combat amb capacitat dual i armes nuclears a la regió. És obvi que comportarà un augment de la tensió en aquella zona.
Els EUA semblen oblidar que la Xina sempre ha reiterat el seu compromís amb una política nuclear de No Primer Ús. El novembre del 2021, l'ambaixador xinès per al desarmament a les Nacions Unides va declarar: “Cap país serà amenaçat per armament nuclear de la Xina mentre no faci servir armes nuclears contra la Xina”. També sembla oblidar que la Xina manté el seu arsenal nuclear a un nivell comparativament molt menor, però que els xinesos consideren suficient. Les xifres parlen per si soles: els EUA tenen més de 5.400 caps nuclears, dels quals 850 en situació de màxima alerta (usables de forma immediata). La Xina té 350 caps nuclears, cap d’ells en màxima alerta.
Pel que fa a Rússia, la NPR anuncia el reforç de la capacitat de dissuasió regional. Segons la NPR, “des que Rússia va ocupar Crimea el 2014, l'OTAN ha fet passos per reforçar la dissuasió regional a Europa, que inclouen la modernització de les forces nuclears nord-americanes desplegades a Europa”. Perquè, efectivament, els Estats Units són l’únic país del món amb armes nuclears pròpies en bases aèries fora de les seves fronteres (un centenar a Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Turquia). I ara –previsió: principis de 2023– les substituiran per unes altres amb un sistema de seguiment guiat que les fa més precises. Aquesta nova arma no és dissuasiva, sinó que és una arma d’atac amb objectius concrets, és una arma ofensiva.
Pel que fa a l’actual política nuclear russa, aprovada el 2020, s’hi estableixen quatre condicions sota les quals Rússia podria llançar armes nuclears: un llançament de míssils que ataquessin Rússia, l’ús d'armes nuclears o altres tipus d'armes de destrucció contra Rússia; l’atac contra llocs governamentals o militars crítics, la interrupció dels quals soscavés les accions de resposta de les forces nuclears russes; i una agressió amb armes convencionals contra Rússia que posés en perill la seva pròpia existència. El document insisteix en el caràcter defensiu de les seves armes nuclears. Considera el seu ús com un càstig a l’atacant.
En definitiva, la situació actual ens presenta, d’una banda, una gran potència nuclear que afirma sense embuts que no descarta ser la primera a utilitzar el seu armament nuclear i que pren decisions contràries a la distensió. De l’altra banda, trobem una altra gran potència nuclear que no dubta a recordar-nos que no podem menystenir la seva capacitat ofensiva. Tinguem en compte que entre totes dues acaparen més del 90% de l’arsenal nuclear mundial.
Responsabilitat dels Estats Units
Tenim mala peça al teler. I això ve de lluny. En la qüestió nuclear, Estats Units ha actuat de forma que dificulta la distensió. Recordem que l’any 2002 els EUA es van retirar del Tractat ABM que limitava el nombre de sistemes de defensa contra míssils balístics. I el 2019 es van retirar també unilateralment del Tractat INF, que prohibia el desplegament de míssils de curt i mig abast fora del territori propi. Cal tenir molt present que, en la proposta russa de desembre del 2021 per resoldre el conflicte d’Ucraïna, s’incloïa la retirada de les armes nuclears nord-americanes desplegades a Europa, el no desplegament de míssils fora dels territoris nacionals respectius i la no expansió de l’OTAN més cap a l’est. No és gens forassenyat de pensar que si els EUA haguessin acceptat la proposta russa, la guerra a Ucraïna potser no s’hauria iniciat.
La mera existència de les armes nuclears implica una amenaça sempre latent. Sembla que tot just ara l’hàgim descobert. Ja comença a ser hora que els estats nuclearment armats acceptin desprendre’s d’aquestes armes i s’adhereixen al Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears, aprovat a l’ONU l’any 2017.