Harris somriu, Trump prem la mandíbula i hi haurà partit fins que tanqui l’última urna

WashingtonKamala Harris ha aparegut al Saturday Night Live i ha actuat com si ho hagués fet tota la vida. Ha interpretat, amb el punt just de teatre, la frase del guió en què havia de retreure a la seva imitadora que la faci riure com si no hi fos tota, ha aprofitat per colar “Si encara no esteu registrats per votar a Pensilvània...” i s'ha mostrat riallera i en forma.

A la campanya li queden dos dies (dimarts, amb les urnes obertes, els candidats poden continuar viatjant pel país demanant el vot) i ningú no sap qui guanyarà.

Per això, votants de Harris que són professionals liberals de Washington o jubilats amb pensions prèmium agafaran aquest dilluns un avió que pagaran de la seva butxaca fins a Milwaukee (Wisconsin, estat indecís), faran d’observadors als col·legis electorals i reportaran als advocats del Partit Demòcrata qualsevol intent de trampa que puguin detectar. Alguns ja fa dies que hi són, pentinant porta a porta la llista de votants demòcrates registrats per demanar-los que, sobretot, se’n recordin d’anar a votar dimarts si encara no ho han fet.

Sota la condició d’anonimat, un exdiplomàtic nord-americà em diu: “És clar que estic amoïnat. A Trump ens l’hem de prendre seriosament".

-En quin sentit?

-La seva victòria seria un perill per a la democràcia. No vull dir que el 2028 no hi hagi eleccions, però perdríem molts llençols en aquesta bugada. Les seves rebaixes fiscals són tremendes per als pressupostos, i si apuja els aranzels un 50% o un 60% tot el comerç internacional se’n ressentirà.

-Pot retirar els Estats Units de l’OTAN?

-No directament, però no li caldria per aconseguir efectes semblants. Si Trump acaba la guerra d’Ucraïna a força de fer rendir Zelenski, què pot privar Putin d’atrevir-se amb Polònia o les repúbliques bàltiques? I en això Trump no està sol. Sempre hi ha hagut un corrent aïllacionista en aquest país.

El Carl Schonander és un exlobista de la indústria tecnològica que tampoc s’atreveix a dir qui guanyarà. “Digui als seus lectors que les eleccions no són un dia, són un procés, perquè 60 milions de persones ja han votat en 50 eleccions separades i amb regles diferents segons els estats. Hi ha estats on et pots registrar per votar el mateix dia de les eleccions, només demostrant amb un rebut de la llum que fa més de 28 dies que vius en aquell estat. Va tot tan just que tant Harris com Trump podrien guanyar la presidència sense guanyar el vot popular. I tinguin paciència, perquè la matinada de dimecres no tindrem els resultats”.

Pocs indecisos

Hi ha molt pocs indecisos. Els swing-voters han desaparegut. La política divisiva de Trump i les xarxes socials han tancat els electors en les seves respectives bombolles de confort ideològic i es fa difícil convèncer ningú de res. Als anys seixanta, un periodista de la televisió com Walter Cronkite se’n va anar al Vietnam a fer un reportatge i en tornar va dir que aquella guerra no es podia guanyar. Atribueixen a Johnson la frase “Si hem perdut Cronkite, hem perdut la guerra”. Per això li deien “l’home més confiable d’Amèrica”. Avui no hi ha cap font de notícia compartida per dos cantons que ja són dos bàndols.

Alhora, hi ha molts votants que tenen nostàlgia de la marxa de l’economia en els tres primers anys de Trump, abans de la pandèmia. En canvi, la inflació que ha vingut després de la covid ha enfonsat tantes economies que Harris podria pagar-ho amb la derrota. Mentrestant, Biden, l’únic que ha derrotat Trump, cova el seu ressentiment cap als Obama, que el 2016 van maniobrar perquè la candidata fos Hillary Clinton. Ara han acabat improvisant una candidata que cada dia ho ha fet millor sota el focus que abans tenia prohibit. Per això, fins dimarts mateix, encara hi ha partit.