Per què han fallat les enquestes als Estats Units?

BarcelonaImagineu que sou en un bar jugant a dards i l’objectiu és que tots vagin al centre. Amb alguna copa de més, comenceu a disparar a la babalà. La diana acaba plena de forats, distribuïts sense cap patró. Un altre dia, ja sobris, claveu tots els dards en una casella lluny del centre. Heu fallat i ho heu fet de forma sistemàtica.

Ara imagineu que el centre de la diana és el resultat real de les eleccions presidencials als Estats Units del passat 5 de novembre. Un resultat que volíeu entendre i predir amb l’ús d’enquestes. Errar en la predicció pot passar, com quan el dard no encerta la casella. Tanmateix, i per tercer cop consecutiu, tots els dards han anat a parar al mateix lloc, lluny de la dada real. Alguns dels 1.800 sondejos fets abans dels comicis l’han encertat, però la desviació entre predicció i realitat ha estat sovint notable.

A l’espera que el recompte final es tanqui, la distància entre Donald Trump i Kamala Harris és de 2,5 punts percentuals, mentre que les enquestes donaven a la demòcrata entre 0,2 i 2 punts d’avantatge. Una història semblant la veiem als swing states o estats clau: els sondejos van predir bé la victòria de Trump a Arizona, Nevada i Carolina del Nord, mentre que van errar (per poc) en tres estats clau del mur blau: Minnesota, Michigan i Pensilvània. Per contra, la desviació és molt més gran en els estats no competitius. A Virgínia, Harris havia de guanyar per uns 7 punts i ho va fer per 5; a Florida, Trump havia de guanyar per 6,5 punts i ho va fer per 13.

El post mortem de les eleccions necessitarà temps, però ja es poden apuntar alguns motius.

Ja ningú agafa el telèfon

Aquest any, el Pew Research Centre ha assolit un rècord negatiu: per primer cop en la seva llarga història ha necessitat 140 trucades de mitjana per fer una enquesta. És a dir, menys de l’1% de les persones a qui es truca ha agafat el telèfon per respondre les preguntes. És un fenomen que passa arreu: cada vegada es necessiten més trucades (o visites en persona) per aconseguir una resposta. Aquells que responen els sondejos són diferents dels que no ho fan i, per tant, les projeccions que se’n deriven poden estar esbiaixades. La majoria de pollsters nord-americans ho sabien i deien haver-ho corregit en la cuina –al cap i a la fi, errar-la té un cost reputacional important–, però no ha estat suficient.

Moltes cases d’enquestes utilitzen ara altres estratègies, des d’enquestes online fins a fer trucades amb robots per evitar que l’elector pengi, però el problema persisteix, com a mínim quan Donald Trump competeix. Aquest cop les empreses d’enquestes republicanes ho han fet millor de mitjana. Segons diuen, perquè han aconseguit arribar a un perfil esmunyedís per a la resta. Però queda el dubte sobre si simplement han tingut sort.

La projecció d’un futur incert

Una enquesta dolenta no fa estiu, perquè n'hi poden haver de bones que compensin la relliscada. Si s’agreguen i es modelitzen estadísticament, se’n pot treure un resultat precís. Això és precisament el que fan molts mitjans i, si bé ha funcionat en el passat, aquest cop ha anat diferent. Ras i curt, si agregues errors, tindràs més errors.

Hi ha algunes prediccions que han funcionat millor, com les basades en el que es coneix com “els fonaments”. Els models estadístics basats en qüestions com l’evolució de l’economia, la satisfacció amb la feina feta per l’administració Biden o la identificació partidista semblen haver encertat més. Aquest patró podria indicar que qüestions socioestructurals (com la classe social o la immigració) van importar més per orientar el vot, cosa que moltes cases d’enquestes podrien haver obviat, centrant-se sobretot en allò que passa durant la campanya i en factors més conjunturals.

Tanmateix, un problema afegit de primera magnitud: d’eleccions nord-americanes n’hi ha hagut poques i no es disposa de prou informació per predir-les. Tal com calculaven tres investigadors abans dels comicis, caldria esperar entre 28 i 2.588 anys, en el millor dels casos, per saber si el model de predicció és cert o erroni.

Comunicar una enquesta

Comunicar el que ens diu una enquesta és extremament complicat. Seguint les lleis de la probabilitat, que els sondatges mostressin un empat no vol dir que el resultat final ho sigui. Així mateix, el focus en el puja-baixa durant les últimes setmanes abans de la votació amaga que dues terceres parts d’aquestes oscil·lacions es deuen a biaixos de no resposta induïts per la mateixa campanya i no a canvis reals de l’electorat. Les enquestes són intrínsecament incertes i saber explicar la incertesa és fonamental, però la recepta secreta encara no s’ha trobat.

Potser, però, cal (re)parafrasejar aquí Bill James: l’alternativa a l’estadística dolenta no és la no estadística, sinó l’estadística bona. Encara que es trigui temps a arribar-hi.