Els EUA s'acostumen a viure en el fracàs perenne del control d'armes

WashingtonPoques hores després que es conegués l'última massacre als EUA, el tiroteig massiu en una escola de primària del poble texà d'Uvalde on van morir assassinats 19 nens i dos mestres, la poeta Amanda Gorman, cèlebre per la seva presència a la presa de possessió de Joe Biden, va piular un poema que, en un dels seus versos, diu així: "Veure monstres matar nens una vegada i una altra i no fer res no és només una bogeria, és inhumà".

El sentiment de Gorman és compartit per uns Estats Units que ja veuen com un fet normal que, de manera rutinària, els titulars de la premsa i els informatius televisius s'omplin de cares de víctimes d'armes de foc. Tragèdies de "copiar i enganxar", en paraules del periodista Tyler Weyant de Politico, en què només es canvia el lloc, el poble, la xifra de morts i ferits, cosa que ha provocat que el país visqui gairebé anestesiat i resignat al fet que les massacres s'acumulin. De fet, s'han convertit en un problema tan comú que només ocupen les portades els que sobrepassen xifres esfereïdores, i fins i tot així en les últimes dues setmanes n'hi ha hagut dos (Uvalde i el tiroteig en un supermercat de Buffalo) que han dominat les portades.

Els fets a Uvalde, el segon tiroteig més mortal en un centre educatiu de la història dels EUA només per darrere del de l'escola primària Sandy Hook a finals del 2012, comparteixen el mateix guió de sempre: massacre, cobertura mediàtica incessant durant uns dies, crides a reformes en l'accés a les armes, i inacció política. Poc temps després torna a haver-hi una massacre i es repeteix la mateixa pauta de manera inevitable. La violència de les armes als EUA és un dia de la marmota constant, i no sembla que hagi de canviar. El cost de la inacció política a Washington és l'acumulació de morts i respostes reciclades sense contingut a cadascun dels tirotejos que es viuen constantment als Estats Units. En l'època recent, tots els esforços, per petits que fossin, han quedat abandonats; en l'àmbit estatal, en moltes ocasions ha passat precisament al contrari, una expansió de la capacitat de tenir armes.

Propostes estèrils

Sandy Hook havia de ser un punt d'inflexió, però no ho va ser. Pocs dies després dels fets, el pitjor moment i el més trist de la presidència de Barack Obama –en les seves paraules–, Biden, llavors vicepresident, va encapçalar un esforç per aprofitar el dol i aprovar una llei que reduís la facilitat d'accés a les armes que va resultar en una proposta bipartidista de mínims. L'abril del 2013 es va posar a votació al Senat. Li van faltar sis vots per aprovar-se, i quatre demòcrates s'hi van oposar. "Si no vam poder aprovar aquella proposta llavors, no sé què podem aprovar ara", es lamentava fa uns dies el senador demòcrata Joe Manchin, defensor de les armes –té bona reputació entre el lobi armamentístic– i autor del text legal de fa una dècada.

Hi ha hagut més intents, però a escala federal ha sigut una odissea impossible arribar a acords de mínims. Tampoc sembla que ara, amb el Senat sota domini demòcrata, hagi de canviar gaire. Tot i dir que la violència de les armes és "una plaga", el líder progressista Chuck Schumer no té cap intenció de posar a votació una llei bipartidista aprovada per la Cambra de Representants sobre el control a l'accés d'armes. Necessitaria una desena de republicans per aprovar-la i els comptes no quadren.

La manca d'acció legislativa és clarament desídia, especialment impulsada per un partit republicà enquistat i enrocat en una interpretació molt concreta de la venerada segona esmena de la Constitució ("Ja que és necessària una milícia ben regulada per a la seguretat d'un estat lliure, el dret del poble de posseir i portar armes no podrà ser infringit") i els diners del lobi de les armes que defensa que, per resoldre el tema de la violència, el que cal són més armes, i no menys.

Però hi ha proves i dades a dojo que el control d'armes i les restriccions al seu accés disminueixen les tragèdies. El 1994 es va aprovar una prohibició a les armes d'assalt, un èxit pel qual Biden sempre que pot es penja una medalla. La clau per aconseguir l'aprovació estava en una clàusula: la prohibició només duraria una dècada, i llavors caldria renovar-la o enterrar-la. Com era d'esperar no va haver-hi consens polític, i es van treure les cadenes a les armes d'assalt. Quan la llei va caducar, els tirotejos massius es van triplicar. "Haig de convèncer el Congrés que hem de tornar al que vaig aprovar fa uns anys", va dir el president fa uns dies, de retorn de la visita a Buffalo, una altra localitat a la llista macabra de llocs que han viscut massacres.

Mentre Washington no actua, sí que actuen els estats. Precisament a Texas és on últimament s'han afeblit les lleis, permetent que no calgui llicència ni cursos per poder dur pistoles i facilitant, i molt, la compra d'armes. Lleis que van permetre, de fet, que l'autor de la massacre d'Uvalde, de divuit anys, comprés un rifle d'assalt sense problema. L'àmbit judicial tampoc és un aliat dels que volen control d'armes. Fa només un parell de setmanes, un tribunal d'apel·lacions a Califòrnia, ple de jutges nomenats per Donald Trump –una estratègia de revolució conservadora judicial que està donant fruits–, va declarar inconstitucional la prohibició de l'estat de venda de rifles d'assalt a menors de vint-i-un anys.

Al costat contrari hi ha l’estat de Nova York. Justament aquest dimecres, l’endemà del tràgic tiroteig de Texas, una jutge d’Albany –la capital– va desestimar un recurs de les empreses fabricants d’armes contra una llei aprovada el 2021 que permet a l’estat de Nova York, els ajuntaments i els ciutadans denunciar els fabricants d’armes per “perjudici públic”. És a dir, per generar “perill per a la seguretat i salut públiques”, argument que es pot utilitzar en casos de tirotejos.

Majoria a favor de restringir l'accés a les armes

Amb tot, la inacció política pel control d'armes i la posició laxa dels tribunals és general. I contrasta amb la cruesa de les dades i la convicció de l'opinió pública que cal fer-hi alguna cosa, ni que sigui petita. Segons una enquesta de l'organització Small Arms Survey, el 2018 hi havia als Estats Units uns 400 milions d'armes, en un país on llavors vivien 331 milions de persones. L'espectacularitat de fets com els d'Uvalde amaga que el problema real de les armes als EUA no està en aquests successos massius, sinó en la tinença d'armes. El 2019 van morir 417 persones en els anomenats tirotejos massius, els suïcidis per armes van arribar als 24.000 i els homicidis van superar els 15.000, segons les dades del Gun Violence Archive. L'efecte en les escoles és impactant. Des de la massacre de l'institut Columbine el 1999, més de 311.000 estudiants han viscut en primera persona la violència de les armes a la seva escola, segons dades del The Washington Post.

Fa la sensació que els EUA han perdut l'esperança del canvi. El moviment March for Our Lives, encapçalat pels adolescents de l'institut de Parkland, va fer revifar la il·lusió, però es va quedar en res; tot i que 59% dels nord-americans diuen que tenir lleis més restrictives sobre armes és "important" o "molt important", segons una enquesta d'aquesta setmana de Morning Consult.

El poema d'Amanda Gorman a Twitter acaba així: "Què podríem ser si simplement ho intentéssim? / En què ens convertiríem si simplement escoltéssim?" La classe política de Washington, ara per ara, dona com a resposta unes promeses diluïdes en un silenci que es manté perenne.