Què diuen els gestos de Trump? Radiografia del llenguatge corporal

Només cal donar una ràpida ullada retrospectiva del poder per adonar-se que cap líder ha aconseguit passar a la posteritat sense una imatge que l’identifiqui i el diferenciï de la resta. Una certesa visual que un especialista del màrqueting i l’espectacle com és Donald Trump coneix i practica. Qualsevol pot reconèixer a l’instant el magnat republicà per la silueta dels seus cabells tenyits de groc, el color de Cheetos del rostre –el seu color de pell natural el podem descobrir on arriben els marges de l’autobronzejador–, el seu uniforme amb els colors de la bandera –vestit blau, camisa blanca i corbata vermella– o la gorra vermella MAGA (Make America great again) –amb la qual permet que els seus seguidors creguin que s'assemblen a ell–. Però Trump no només s’ha preocupat de ser reconegut pels seus trets estètics, també pels seus gestos. 

Fa unes setmanes, durant un míting de suport a Kamala Harris, Barack Obama va voler mofar-se del seu adversari intentant reproduir el seu típic gest de l’acordió. Ensenyant els palmells de la mà –sinceritat, res a amagar–, el republicà amplia i redueix la distància de les seves mans. I tot i que el gest sigui carn de mems, amb aquest ball de mans revela que la seva veritat –palmells oberts– és mal·leable, adaptable a la mida que l’interessi.

Si a la seva anterior campanya no parava de repetir un símbol tan ianqui com és l’ok amb la mà, ensenyant els polzes o formant una o amb l’índex i el polze i aixecant la resta de dits –gest de què s’han apoderat els supremacistes blancs–, en aquesta campanya l’hem vist amb el puny alçat –lluita–. Adoctrinat pel seu pare en la creença que qualsevol mostra de vulnerabilitat és una prova de debilitat i rendició, és lògic que triés aquest mateix gest de força per respondre visualment després de patir l’atemptat.

Trump treu pit i aixeca la barbeta. No és només una demostració d’orgull, també una posició de defensa o de desafiament –"Qui s'atreveix amb mi?"–. Dins d’aquesta masculinitat fràgil, la seva mania amb les distàncies i amb les barreres visuals descriu a la perfecció el personatge i moltes de les seves polítiques, concretament les d’immigració. Sigui sobre una taula de reunions o dalt d’un escenari, Trump s’encarrega de conquerir l’espai personal dels altres i delimitar amb murs –el seu cos o objectes– el nou ordre imposat per ell mateix. Encara que per educació només es permet assenyalar llocs o objectes, Trump es fa un fart d’apuntar amb el dit a les persones.

No només es tracta d’una altra estratègia més per allargar la seva presència escènica –domini territorial–, també explicita el seu poder per destacar-te, acusar-te o recriminar-te. I és que més de la meitat del llenguatge corporal de Donald Trump es concentra en les seves mans. No és estrany tampoc que s'afanyés a desmentir que les té petites… 

Encaixades estudiades

Més que estudiades i analitzades han estat les seves encaixades de mans amb diferents mandataris, que ell planteja com a demostracions de força. I fins i tot en un exercici tan senzill de diplomàcia occidental com és una salutació, Trump no juga net i fa trampes. Primer estén el palmell de la mà cap amunt –súplica– i quan l'interlocutor es confia i cau en el parany, capgira el canell i queda ell en la posició dominant –palmell mirant cap a a baix–. Tot seguit, aprofita per fer l’estirada –portar-te cap al seu terreny.

Si bé les seves expressions facials acostumen a traslladar missatges d’odi, frustració i ira, en aquesta campanya se l’ha vist força contingut. Potser simplement perquè l’energia als seus 78 anys pot començar a minvar o perquè la filosofia de la seva cap de campanya, Susie Wiles, és la de “no perdre el somriure ni quan estiguis matant”. 

Un altre dels seus gestos més reconeguts és posar morritos. I no per sortir en una selfie, sinó quan sent alguna cosa que l’afecta emocionalment o li fereix l’ego –la reacció per protegir-se o autocalmar-se és succionar com quan era un nadó–. També repeteix la mateixa pràctica sempre que intenta acostar-se a Melania, la seva dona. La falta de complicitat –sincronia– afectiva explícita amb la seva esposa –la parella sempre dubta si fer-se una abraçada, un petó als llavis, acostar només les galtes o agafar-se de la mà– també delata la incomoditat del matrimoni i quin tipus de relació mantenen. 

Amb tot, gestualment, val a dir que el nou president electe dels Estats Units és del tot transparent. En el seu cas, a més, les aparences no enganyen.