Després de la tragèdia del 'Titan', per què totes les mirades apunten a l'empresa?

WashingtonTres multimilionaris, acompanyats d'un pilot i un copilot, van pagar 250.000 dòlars per visitar les restes del Titanic, a 3.810 metres de profunditat, i han tingut el món en suspens durant cinc dies, fins dijous, quan la guàrdia costanera nord-americana va descobrir que els ocupants del Titan van morir per la implosió de la nau. Els Estats Units, el Canadà i França havien mobilitzat "tots els recursos" per dur a terme un rescat multimilionari, el cost del qual encara no ha transcendit. Ara, molta gent es pregunta si aquesta despesa no hauria sigut evitable i totes les mirades apunten a l'empresa propietària del submergible, Oceangate, a la recerca de respostes.

El director de la pel·lícula que l'any 1997 va immortalitzar la història del Titanic, James Cameron, que assegura haver visitat les restes del vaixell 33 vegades, té clar qui cal responsabilitzar: "Oceangate no va obtenir la certificació de seguretat necessària perquè sabia que no la passaria".

El cofundador de l'empresa Guillermo Söhnlein l'ha defensat davant l'allau de crítiques: "La gent equipara certificació amb seguretat i ignoren els 14 anys de desenvolupament del submergible Titan". Segons va explicar a la BBC, "els que el critiquen, inclòs Cameron, no hi eren quan es va dissenyar el submergible, durant el procés d'enginyeria, ni durant la construcció, i tampoc quan es va dur a terme el rigorós programa de proves al qual se'l va sotmetre".

Oceangate: un experiment tràgic

Fundada l'any 2009 per Stockton Rush, un dels cinc passatgers que van morir a bord del Titan, Oceangate va néixer per donar resposta a una indústria en auge: el turisme extrem. L'empresa posseïa dos submergibles, a més del Titan, i havia completat més de 200 immersions en les profunditats de l'oceà, segons la seva pàgina web, ja inactiva. Tanmateix, aquest era només el seu tercer viatge cap a les restes del Titanic, després de les incursions dels anys 2021 i 2022.

"Una excursió científica extrema": això és el que oferia Oceangate al seu públic objectiu, ric i disposat a pagar centenars de milers de dòlars per una "experiència única" que només han viscut "menys de 300 persones".

Quan Rush tenia 23 anys tot just s'acabava de llicenciar en enginyeria aeroespacial per la Universitat de Princeton i es disposava a cursar un màster en administració d'empreses per la Universitat de Califòrnia, a Berkeley. En un vídeo gravat en col·laboració amb l'organització EarthEcho assegurava que, dues dècades més tard, "als 40 anys," es va adonar que "el que realment volia era ser explorador, i totes aquelles coses que creia que eren a l'espai realment eren a l'oceà". Poc després va buscar un finançament milionari i va crear Oceangate.

L'empresa va ser advertida l'any 2018

Una trentena de representants del sector ja van avisar Rush l'any 2018 que "l'actual enfocament experimental" de la companyia podria ocasionar "problemes menors i fins i tot de catastròfics". La carta, a la qual ha tingut accés el New York Times aquesta setmana, estava firmada per la Marine Technology Society (MTS), i no va ser l'única advertència que va rebre l'empresa. Uns altres documents judicials exposen que un exempleat d'Oceangate havia alertat dels potencials riscos de seguretat.

Oceangate, així com el conjunt de la indústria, porta temps operant en una zona grisa des del punt de vista jurídic. L'incident ha intensificat les crides a favor d'una regulació i una supervisió més grans. El Titan no va obtenir en cap moment una certificació de seguretat, com afirma Cameron, però tampoc en tenia l'obligació legal. Però sí ètica, o així és com ho van entendre els firmants de la carta enviada a la companyia fa cinc anys.

Mentrestant, el director general lluïa innovació i elogiava el casc del Titan, que era molt lleuger i abaratia costos, perquè estava fet amb fibra de carboni en comptes de titani. Malgrat que encara s'està investigant què ha fallat, el primer pilot d'un submergible a la marina estatunidenca, Don Walsh, assegura al Washington Post que la fibra de carboni podria ser un dels causants de la tragèdia. Les repetides immersions haurien debilitat el casc del Titan de tal manera que "no era qüestió de si passaria [l'accident], sinó de quan".

En un article publicat l'any 2019, l'empresa reconeixia que el disseny del Titan no s'ajustava al sistema estàndard, però "això no significa que Oceangate no compleixi les normes". En el mateix post, es queixava de la feina de les agències de classificació, que "frenen la innovació".

Qui pagarà la factura?

L'operació de rescat del Titan costarà milions de dòlars a les arques públiques. La guàrdia costanera dels EUA ha assegurat que és inusual que la companyia que opera el submergible hagi de retornar els diners. Els EUA i el Canadà van desplegar almenys un submarí, diversos avions i boies sònar, així com equips especials del Sistema de Salvament Oceànic Profund Flyaway de la marina nord-americana i un robot francès d'immersió profunda.

Aquest rescat "no és diferent del que es faria si un ciutadà particular surt i el seu vaixell s'enfonsa. Sortim, el busquem i el recuperem. No els passem la factura a posteriori", va declarar al Washington Post l'exdirector de la guàrdia costanera Paul Zukunft. Una afirmació polèmica, perquè diversos exemples, als EUA i en altres països, evidencien que no és certa. De moment, la família de Shahzada i Suleman Dawood, dos dels cinc viatgers morts, ja ha avançat que cobrirà una part de les despeses.