Els Estats Units, mig segle orfes dels Kennedy
El país està completament dividit quan fa 50 anys de la mort de Bob Kennedy, que tant va lluitar per evitar-ho
Barcelona“El que necessitem als Estats Units no és divisió, el que necessitem als Estats Units no és odi, no és violència i anarquia, sinó llei, saviesa i compassió els uns pels altres, sentiment de justícia per a aquells que encara pateixen en aquest país, siguin blancs o siguin negres”. El discurs més memorable de Robert F. Kennedy encara és vigent als EUA, que avui tornen a estar immersos en la més profunda divisió racial i política. El germà del president assassinat John Fitzgerald Kennedy despuntava llavors com l’esperança demòcrata per tornar a unir el país en els anys convulsos del Vietnam i la lluita pels drets dels negres. Era el 4 d’abril a la nit i ell mateix va haver d’informar la multitud que l’escoltava a Indianapolis de l’assassinat minuts abans del líder de la lluita negra Martin Luther King. En una d’aquelles al·locucions que ja formen part de la mitologia política d’un país molt avesat a crear mites, Bob Kennedy va demanar a la comunitat negra que no es deixés encegar amb les ànsies de revenja i va recordar que ell també havia patit l’assassinat d’un germà cinc anys abans. Poc sabia llavors el senador de 42 anys que ell mateix moriria assassinat només dos mesos més tard.
El 5 de juny del 1968 a la nit, quan celebrava la seva victòria a les primàries demòcrates de Califòrnia, en la prometedora carrera cap a la nominació del partit a la presidència, Sirhan Bishara Sirhan -un jove d’origen palestí de 24 anys- li va disparar tres trets, un dels quals al cap, enmig de la multitud que el seguia mentre travessava la cuina de l’Hotel Ambassador de Los Angeles. Bishara, que encara és a la presó per aquell crim, va al·legar les connexions del senador amb Israel com a motiu de l’odi que li tenia. “¿Esteu tots bé, oi?”, diuen que va preguntar Bob Kennedy mentre es dessagnava a terra en aquella cuina, cosa que engrandeix encara més la llegenda. Hores després moriria a l’hospital The Good Samaritan malgrat els intents dels cirurgians de salvar-lo.
“Més tard, aquell estiu, vam veure com era la política sense ell. La convenció demòcrata a Chicago va mostrar uns Estats Units en guerra amb si mateixos. Era el tipus de xoc que el Robert volia prevenir, entre la policia i els estudiants, entre els treballadors i les classes benestants, entre els pares i els fills. I ha sigut més o menys igual des de llavors”, escrivia dilluns al Washington Post Chris Matthews, autor de Bobby Kennedy: A raging spirit [un esperit imparable]. “Necessitem polítics com ell avui, que puguin unir gent diversa”, diu Matthews, que destaca precisament la proximitat de tracte que el germà petit de JFK tenia amb tothom com el secret del seu carisma.
Un carisma polític i uns ideals elevats que són els trets distintius d’aquesta nissaga política nord-americana, potser la més coneguda (i fins i tot venerada) arreu del món al segle XX. El pare de JFK i Bob, l’empresari i diplomàtic Joseph Kennedy, va ser el primer a voler fer política, sempre al Partit Demòcrata, “però el seu rebuig a la intervenció dels EUA en la Segona Guerra Mundial” va truncar-li trajectòria, explica José Antonio Gurpegui, catedràtic d’estudis nord-americans de l’Institut Franklin.
L’hereu Obama
Després del malaguanyat JFK i de la mort de Bob Kennedy, el petit dels nou germans, Ted Kennedy, era la gran esperança de la família. Però l’escàndol de Chappaquiddick -el misteriós accident de cotxe que va tenir el 1969 en què va morir la seva copilot, Marie Jo Kopechne, que va ser trobada 10 hores més tard per uns pescadors sense que ell hagués avisat la policia- va acabar amb les seves aspiracions presidencials.
A falta de Kennedys, molts analistes van veure en Barack Obama un hereu de les polítiques oberturistes d’aquesta nissaga. El llavors septagenari senador Ted Kennedy va ser, de fet, un gran valedor d’Obama durant la campanya del 2008. També la filla de JFK, Caroline Kennedy, ambaixadora al Japó fins l’any passat, va fer campanya per ell. “Es va comparar molt JFK i Jaqueline amb Obama i Michelle: es deia que havien fet ressorgir aquell camelot que JFK i la seva dona van crear a la Casa Blanca, amb les visites de la gent de Hollywood”, diu Gurpegui.
Però avui, amb el país dividit que ha portat Donald Trump a la Casa Blanca, els demòcrates ho tenen difícil per recuperar l’esperit il·lusionador dels Kennedy. Les legislatives de mig mandat, al novembre, seran una primera prova per trobar un candidat per tornar a unir el país. Mentrestant, els Estats Units seguiran orfes dels Kennedy.
