"Espanya paga al Marroc perquè ens maltracti"

Tànger (Marroc)Quan veuen arribar el cotxe, els joves subsaharians que malviuen amagats als boscos de Boukhalef, una barriada dels afores de Tànger, fugen corrent espaordits. No s’aturen fins que un d’ells es gira i reconeix que el conductor és un activista que els visita per portar-los una mica de menjar. “Aquesta matinada han vingut els militars marroquins i han atrapat alguns companys. Si no els dones diners o el telèfon mòbil et detenen i el deporten al sud”, explica el Mohamed, un encofrador senegalès de 32 anys. “Europa paga al Marroc perquè ens maltracti: Espanya i la UE li donen milions perquè no deixin passar els negres”. Fa dos anys que és al Marroc intentant creuar l’estret de Gibraltar per trobar una feina que li permeti ajudar la mare i els seus cinc germans: ho ha intentat dues vegades, però la marina marroquina el va atrapar.

Tots aquí el coneixen: com que és el més veterà fa broma dient que és el “president” del Petit Forêt i el Gran Forêt, els dos assentaments on s’estan un centenar de joves del Senegal, Guinea, Mali, Gàmbia i Togo. Ara només hi trobem homes, però expliquen que també hi ha hagut dones i criatures. Mentre hi parlem apareix un noi amb una ferida al peu que es recolza sobre un company: ha caigut quan fugia de la policia. El grup es va reunint a poc a poc després de la batuda.

Abans els migrants s’estaven en pisos o garatges que compartien mentre esperaven la seva oportunitat, però des de fa uns dos mesos les forces de seguretat marroquines fan batudes cada dia a la ciutat i al bosc. Els emmanillen (amb manilles els homes, amb brides de plàstic les dones) i els envien en autobusos a ciutats de la perifèria el país. El Mokhtar, que tenia una botiga de queviures al Senegal, ens ensenya vídeos i fotos gravats amb el mòbil de quan la marina marroquina va interceptar la barca inflable a l’estret: “Ens van tenir tretze hores al port sense aigua ni menjar i després ens van enviar a Tiznit”, un poblet del sud del país a gairebé 800 quilòmetres de Tànger.

Tant els joves com les organitzacions humanitàries que els ajuden coincideixen que la pressió policial va començar després de la visita del president francès Emmanuel Macron a Rabat, el juny de l’any passat, i que s’ha intensificat les últimes setmanes. A mitjans d’agost, després de la trobada de la cancellera alemanya Angela Merkel amb el president espanyol Pedro Sánchez a Doñana, la Moncloa va anunciar que Berlín i Madrid proposaran als socis europeus una partida de 130 milions d’euros al Marroc per finançar la seva lluita contra la immigració clandestina.

Quan els joves són deportats a les ciutats del sud perden les poques coses que tenen i es troben en un lloc desconegut. Han de tornar a començar de zero, però en pocs dies tornen a ser a les poblacions costaneres. El Mokhtar encara tenia diners per pagar el bitllet de tornada, però les autoritats han ordenat a les empreses de transport que no deixin pujar els negres per anar a Tànger ni a Nador, els dos principals punts de sortida de pasteres el país. Lebou, un electricista industrial de 25 anys, assegura que va aconseguir que el deixessin a Casablanca pagant 100 dirhams (uns 10 euros) a un dels policies que els escortaven: “Les deportacions s’han convertit en un negoci: si pagues, et quedes”.

Al barri de Brenes, un grup de 30 persones viuen amagades en uns baixos de tres habitacions: per tal que l’amo no els denunciï paguen un lloguer que triplica el preu de mercat. Amb prou feines obren un pam la porta per deixar-nos entrar. Hi ha tres menors i cinc dones, dues d’elles embarassades. No hi ha ventilació ni finestres i només tenen matalassos, mantes, un fogonet, dos gibrells de plàstic i una olla. Una bombeta penjada del sostre il·lumina cada cambra. Només surten per anar a comprar menjar i demanen que no els fem fotografies. Tots s’estan en silenci. “La policia entra a les cases, detenen la gent. Ens ho roben tot, fins i tot els carregadors dels mòbils, i després deixen la porta oberta. Venen els 'clochards' [trinxeraires] i s’ho enduen tot”, explica el Lamine, un jove de Mali.

Deportacions sistemàtiques

El Babakar diu que l’han deportat tres vegades: “Era a casa dormint, les forces auxiliars van esbotzar la porta, com si fossin criminals, em van ficar en un autobús i em van deixar més enllà de Qneitra. No tenia diners i vaig haver de caminar 300 quilòmetres per tornar fins a aquí. Un company estava malalt, però no el van voler portar a l’hospital. També hi havia dones embarassades i les van tirar per terra per fer-les pujar a l’autobús. Tinc por d’estar a casa, no puc ni dormir, no goso no contestar al mòbil per si algú ens escolta... Com podem viure així? És miserable. No sé com sortirem d’aquí”. El noi tampoc no pot demanar ajuda a la seva família i prefereix no amoïnar la seva mare: “Li vaig dir que anava a Dakar a buscar feina”.

Una jove que no vol dir el seu nom alerta que lluny d’aturar les sortides, la pressió policial les està accelerant. “Hem de marxar sigui com sigui, perquè el Marroc és molt perillós per als negres. Ara la gent es llança al mar de qualsevol manera, sense preparar bé la barca ni el material, encara que faci mal temps. Morirà molta gent”, adverteix.

El Cheik va venir del Senegal no per emigrar, sinó per treballar ajudant els joves subsaharians en trànsit. Intenta que el cònsol del seu país intervingui per aturar la persecució. “Abans tothom s’estava en pisos a Boukhalef o Mesnana, pagaven 300 euros al mes i no molestaven ningú, fins que podien pujar a la pastera. Ara estan fent fora tothom i amenacen els propietaris perquè no els lloguin cases. Ningú s’escapa de les deportacions, ni tan sols la gent que fa temps que està legalment al Marroc i té feina. Els persegueixen fins i tot quan s’amaguen al bosc. Ataquen les víctimes en lloc dels marroquins que fan el negoci, però del negoci també se n’aprofita la policia. Tot plegat és un joc polític: cada estat té els seus interessos”.

Vasos comunicants

L’estret de Gibraltar s’ha convertit en la principal porta d’entrada a Europa des que la ruta entre Líbia i Itàlia s’ha complicat pel finançament europeu de les milícies que actuen com a guardacostes del govern de Trípoli i per la creuada del vicepresident italià Matteo Salvini, que ha foragitat les ONG de rescat del Mediterrani Central. El flux s’ha desplaçat cap a l’oest, a les rutes tradicionals de l’estret i el mar d’Alborán, i això ha posat al centre el Marroc, que, com ha fet sempre, utilitza la immigració per pressionar Espanya, i ara també la UE.

“Persegueixen els migrants per demostrar que estan fent la feina. Després afluixaran i demanaran més diners”, apunta el director d’una ONG que accedeix a parlar amb l’equip de l’ARA des de l’anonimat. I no tot es redueix als diners: hi ha també el reconeixement polític del regne alauita com un “país amic”, com diuen els ministres de Sánchez, els silencis europeus davant la repressió –els líders del Hiraq, el moviment de protesta social de la zona del Rif han sigut condemnats a 20 anys de presó– la qüestió del referèndum per l’autodeterminació del Sàhara Occidental o els acords pesquers. Tenir l’aixeta del trànsit de les pasteres és una carta valuosa per al règim de Mohamed VI per pressionar Madrid i Brussel·les.

Al bosc de Brenes, ben endinsats entre els arbres, s’amaga un grup de joves entre les restes del seu campament: matalassos cremats, roba i un escampall de palanganes i cassoles. Les forces auxiliars, el cos policial de xoc que també fa d’antiavalots, han arrasat el lloc de matinada: “De matinada hem de fugir corrent i és molt fàcil caure”, diu Ouassin, un estudiant de comptabilitat senegalès. Són joves i són forts, però les condicions en què viuen –en alguns casos pitjors que les del país d’on van fugir– van empitjorant la seva salut: malalties, paràsits, ferides infectades. “No fem mal a ningú: si volguéssim robar o delinquir ens hauríem quedat a casa nostra. Volem anar a Europa per treballar, guanyar-nos la vida i ajudar les nostres famílies”. Al campament hi ha electricistes, soldadors, conductors de camió i pescadors.

Les deportacions indiscriminades també separen les famílies. El Gambin, un noi de 34 anys que tenia una botiga al Senegal, fa quatre mesos que va perdre la seva dona en una batuda. Explica que havien provat de creuar l’estret quatre vegades i ens ensenya les fotografies del mòbil, que porta amagat en una costura del pantaló. L’Omar, en canvi, ho ha perdut tot en la fugida de la policia: a la bossa hi portava el mòbil, el diploma d’electricista, una muda de roba i el gri-gri, un amulet tradicional senegalès. Va pagar 2.500 euros en el primer intent de creuar l’estret; el segon li va sortir gratis perquè era un dels que remava.

El somni trencat

El viatge del Malik, un venedor de peix senegalès de 23 anys, s’ha acabat abruptament només tres setmanes després d'haver marxat de casa. La policia va entrar a la pensió on s’allotjava mentre feia els últims preparatius per creuar l’estret. “Van rebentar la porta de l’habitació i em vaig espantar. Vaig saltar de la finestra, del tercer pis”. Es va trencar els dos braços, està ingressat a l’hospital, pendent que l’operin: “S’ha acabat, així no puc treballar. Quan m’hagin curat tornaré a casa amb la meva dona, que està embarassada de 4 mesos”, diu. És la viva imatge de la frustració.

A l’hospital ha conegut el Djeane, un compatriota de 25 anys que es va trencar la cama i es va fer una ferida al cap fugint d’una batuda al bosc. Com que el noi no té ningú, el Malik se n’ocupa: li compra les medicines i l’ajuda a menjar. Els subsaharians són atesos a la sanitat pública, però s’han de pagar material quirúrgic i les medicines. Al llit del costat hi ha el Mahmud, un jove malià que també es va trencar la cama fugint de la policia. Ell també ha tirat la tovallola i només vol tornar a casa.