Espanya marca el pas de la política cubana de la UE

BarcelonaFa només un mes, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, defensava davant l’Eurocambra la ratificació i la implementació de l’acord de cooperació i diàleg polític de la UE amb Cuba. “La posició oficial de la UE és estar en contra del bloqueig nord-americà de Cuba. No ho dic perquè soc un castrista perillós, sinó perquè és la posició oficial” de la Unió, deia Borrell a Estrasburg. Populars, liberals i Vox criticaven els pocs avenços democràtics i en la defensa dels drets humans que hi ha hagut a l’illa els últims anys. I Borrell es va trobar, a més, enmig d’un foc creuat entre diputats que acusaven alguns socialistes de ser massa proclius al règim cubà.

Un cop més, però, el debat es va convertir en el recordatori de com la política exterior espanyola ha marcat la posició europea respecte a Cuba, i del nivell de divisió que genera a l’Eurocambra, malgrat la importància de l’activitat econòmica europea a l’illa.

La UE va trigar dues dècades a revertir la “posició comuna” impulsada per José María Aznar, que va endurir la política oficial per condicionar-la al fet que hi hagués avenços en els drets humans. Van ser anys d’una “apagada absoluta”, com ho va qualificar l’actual ambaixador de la UE a l’Havana, Alberto Navarro. Per al castrisme, aquell moviment de Brussel·les sempre es va interpretar com una concessió a la línia més dura de la política nord-americana.

Però el desgel iniciat per Barack Obama el 2016 va propiciar que la UE es plantegés també repensar el seu distanciament oficial. El nou acord de cooperació que va entrar en vigor el 2017 pretenia acompanyar el nou escenari que s’apuntava a l’illa, just quan la irrupció del trumpisme, però, va tornar a congelar l’obertura nord-americana.

Des d’aleshores, l'acord de diàleg polític ha estat ratificat per tots els estats membres de la UE, excepte Lituània. Això no treu, però, que la repressió que es viu a l’illa continuï dividint la UE.

La divisió de la UE

El 10 de juny, 613 dels 683 eurodiputats del Parlament d’Estrasburg van condemnar la repressió del moviment artístic i social San Isidro, així com l’existència de presos de consciència. Però la resolució que també qüestionava l’Acord de Diàleg Polític i de Cooperació es va aprovar només per 386 vots a favor, 236 en contra i 59 abstencions. El bloc de la dreta, l’extrema dreta i els liberals no va aconseguir fer passar el punt en què es demana la supressió de l’acord. La sensació a Brussel·les és que aquests cinc anys d’aposta diplomàtica i d’estrènyer llaços econòmics no han comportat prou reformes polítiques i de drets.

Aquesta setmana de protestes als carrers de Cuba i la dura repressió per part del govern han tornat a dividir políticament la Unió.

Dimarts un portaveu de la UE, Peter Stano, condemnava la “inacceptable” detenció d’activistes i periodistes i en demanava l’alliberament “immediat”. El dia abans, el cap de la diplomàcia europea s’havia limitat a demanar que es permetin "aquestes manifestacions pacífiques” i "s’escoltin les protestes del descontentament” que expressen els manifestants.

Per augmentar la pressió, José Ramón Bauzá, eurodiputat de Ciutadans i membre de la comissió d’Afers Exteriors de l’Eurocambra en representació del grup liberal, i 32 eurodiputats més van enviar una carta a Borrell en què li reclamaven que condemnés de manera més enèrgica la repressió dels últims dies i que s’utilitzin els fons europeus per ajudar directament la societat civil de l’illa.

A més, les protestes coincideixen amb un moment de canvi a la delegació de la UE a l’Havana. Aquesta mateixa setmana, el Servei d’Acció Exterior de la Unió ha nomenat la seva antiga representant a Veneçuela, Isabel Brilhante Pedrosa –que va ser expulsada del país per Nicolás Maduro–, com a nova ambaixadora a Cuba, en substitució de l’espanyol Alberto Navarro. El canvi, però, no es farà efectiu fins a l’1 de setembre.