Resultat del 20-D: Espanya no és Grècia (però s'hi apropa)
Les eleccions de maig de 2012 al Parlament d'Atenes van donar un resultat molt similar, que va portar a la repetició dels comicis i la formació d'un govern de gran coalició amb conservadors i socialdemòcrates
BarcelonaEl resultat de les eleccions espanyoles de diumenge respon a una dinàmica que s'ha repetit al sud d'Europa i que recorda molt el que va passar a Grècia als comicis de maig de 2012. Conservadors i socialdemòcrates, els vells partits que s'han alternat al poder i han estat el pilar dels règims de les joves democràcies de Portugal, Itàlia i Grècia, s'han enfonsat, i s'ha creat un nou paisatge polític més fragmentat en què les aliances són més difícils. I això porta a governs més febles i inestables. No és descartable que el mateix escenari es produeixi a França a les eleccions de 2017.
El maig de 2012 els conservadors de Nova Democràcia van situar-se com a primer partit a Grècia, tot i que només amb el 18,9% dels vots, havent perdut més d'un milió de vots des dels anteriors comicis, de 2009. Els socialdemòcrates del Pasok van passar de ser el primer partit del país a convertir-se en la tercera força, amb el 13%, havent perdut 3 de cada 4 dels seus electors. En aquells comicis –després de l'experiment tecnocràtic de Lukàs Papadimos, que va foragitar el clan dels Papandreu– ja va quedar clar que Syriza era alternativa de poder. La formació d'Alexis Tsipras va passar d'un marginal 4,6% dels vots al 16,8%, situant-se com a segona força, fent el 'sorpasso' als socialistes. Aquesta aritmètica parlamentària impossible i inèdita al país va acabar portant a la repetició de les eleccions, un mes més tard, i el resultat va ser l'única suma possible: un govern de "gran coalició" dels conservadors i els socialistes.... justament l'acord que va propiciar, el gener de 2015, l'arribada al poder de Syriza, l'única força que apareixia com a alternativa real als programes d'austeritat que els grans partits havien acordat amb la 'troica'.
El panorama polític grec també s'ha fragmentat, passant d'un Parlament a cinc a un a vuit, amb 'outsiders' que van des dels neonazis d'Alba Daurada fins a grups neoliberals o formacions ultranacionalistes, com els Grecs Independents, que governen en coalició amb Syriza, una estranya amistat forjada a l'empara de la crisi política grega.
La implosió dels dos grans partits i l'èxit electoral dels emergents (Podem i, en segon terme, Ciutadans) són un reflex del mirall grec. Per això, el primer ministre Alexis Tsipras –que va tenir el suport de Pablo Iglesias a les eleccions de setembre passat, quan ja havia consumat el gir cap a un partit de gestió, acceptant les draconianes condicions del tercer rescat, en un gest que reflectia també la moderació de Podem– va ser un dels pocs líders europeus que va interpretar el resultat espanyol en clau de "cop a l'austeritat".
Però el 20-D ha constatat també que Espanya no és Grècia, almenys per ara. Si Syriza –que no era un nouvingut a la política sinó una formació tradicionalment arrelada com a paraigua de l'esquerra antisistema– ha arribat al poder trencant tots els esquemes, a Espanya les opcions de continuïtat (PP, PSOE i Ciutadans) conserven dos terços de l'electorat. Però aquesta fotografia pot evolucionar ràpidament, sobretot si, com va passar el juny de 2012 a Grècia, el PP i el PSOE aposten per una gran coalició d'acord amb Brussel·les.