“Espanya ha d’aprendre de la lluita contra la impunitat de la dictadura argentina”

BarcelonaFeia dies que un Ford de color verd oliva com els que feien servir els serveis secrets estava aparcat davant la porta de casa seva, en un barri obrer de San Martín, al nord de la província de Buenos Aires. El 4 de febrer del 1982 Ana María Martínez, una jove treballadora fabril argentina que militava a l’esquerra revolucionària, va sortir al vespre per anar a comprar: un home la va agafar i la va fer entrar al vehicle. Uns dies més tard trobaven el seu cos mig enterrat al costat d’un rierol, amb un tret al clatell i un altre a la panxa. Estava embarassada de 3 mesos. Han passat 36 anys, però els seus familiars i els seus companys no l’han oblidada i no han parat fins a aconseguir que els que van ordenar l’assassinat -alts responsables de la intel·ligència militar- fossin condemnats a cadena perpètua. El seu exmarit, Guillermo Schelling, exiliat a Catalunya, ha sigut una peça clau en el procés del que es considera l’últim crim de la dictadura argentina.

“Fa deu anys ens vam assabentar que la justícia argentina estava a punt d’arxivar el cas i, com que jo era un familiar directe, vaig poder presentar una querella per evitar-ho”, explica Schelling, que va arribar a Madrid el 1977, després que la policia es presentés a casa de la seva àvia, on s’havia amagat quan els companys de la seva cèl·lula a Mar del Plata van caure. “El missatge és que els anys no ho poden tapar tot. Espanya ha d’aprendre de la lluita contra la impunitat de la dictadura argentina. Cada 24 de març, en l’aniversari del cop d’estat, encara surten al carrer milers de persones i el moviment pels drets humans, 43 anys després, continua molt viu. No és només el cas de l’Ana María: són els 100 companys del Partit Socialista dels Treballadors [PST, que a l’època tenia tres mil militants] i tots els 30.000 desapareguts sota la dictadura argentina”.

La sentència ha sigut contundent: cadena perpètua per a dos generals argentins, Jorge Norberto Apa i Raúl Pascual Muñoz, pel segrest i l’assassinat d’Ana María Martínez, que tenia 32 anys. Els acusats, ara octogenaris, estan en arrest domiciliari i apel·laran, però ja han perdut tots els seus privilegis. El tercer responsable del crim ja és mort. En el judici es van presentar fins a una vintena de testimonis (veïns, familiars i companys de la jove assassinada) i les proves recollides per la comissió d’amics i familiars. Schelling va anar a Buenos Aires per seguir el procés i també va prestar el seu testimoni.

“Va ser complicat reviure tot allò. Apa va dir que ell havia estat nomenat general per Raúl Alfonsín ja en democràcia. I va insistir, com havien fet a l’època, que era un tema privat, no polític. Tot plegat perquè no es considerés un crim de lesa humanitat, que no prescriuen”, apunta Schelling, que s’acaba de jubilar.

Infiltrats per la policia

La prova determinant va ser un document de l’arxiu de la policia de Buenos Aires, que fa uns anys va ser lliurat a la Comissió Provincial per la Memòria, encapçalada pel premi Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel. És l’informe d’un agent infiltrat de la direcció d’intel·ligència de la policia de la província de Buenos Aires que es feia dir Juan Pedro Peters. Es va fer passar per un treballador de banca acomiadat per seguir l’Ana María (àlies Rosalía ) i els seus companys, que intervenien en una vaga contra una onada d’acomiadaments al sector. L’informe demostrava que un any abans de l’assassinat la policia havia infiltrat dos agents dins del PST. Un va ser descobert, i l’altre va assistir a desenes de reunions del grup i va desaparèixer poc abans que la matessin.

Per a Pablo Llonto, l’advocat especialitzat en drets humans que ha portat el cas, el més difícil va ser superar la idea que els últims anys de la dictadura ja no hi havia crims polítics. “Aquí alguns sectors del món judicial i també del periodístic creuen que el pitjor van ser els tres primers anys de la dictadura, entre 1976 i 1978, i que la resta s’ha de mirar amb uns altres ulls. Però hi va haver violacions dels drets humans abans del cop i també després de la recuperació de la democràcia”.

No s’hauria arribat tan lluny sense l’esforç de Carmen Mitrovich, la cunyada de l’Ana María, que va organitzar la comissió, va localitzar els testimonis i va portar el cas davant els organismes de drets humans i la fiscalia. “Hem fet una feina de formigueta. Al principi no teníem res de res, no sabíem ni qui eren els companys de l’Ana María, perquè només n’havíem sentit els àlies. Fa sis anys vam començar a anar a tots els actes per preguntar si algú els coneixia, vam buscar per tot arreu... i a poc a poc vam anar reconstruint la història”, recorda. “Vam anar als tribunals: a dins i a manifestar-nos a la porta perquè escoltessin el nostre clam de justícia. La fiscalia nacional i la provincial ens van ajudar molt, i també la comissió de la memòria, amb tots els documents que demostraven la infiltració”. Per a aquesta mestressa de casa, que es dedica en cos i ànima a recuperar la memòria de la seva cunyada, la sentència només és la primera part: ara es disposen a descobrir-ne els autors materials. “Serà més difícil, però no hi ha res impossible: vam anar fa uns dies al cementiri on se suposava que estava enterrat un dels de la banda que la va matar, però va resultar que no era allà”. No és el primer cop que dubten de si agents de la dictadura són realment morts.

Ferides obertes

Mitrovich diu que no oblida ni perdona, i nega que fer justícia reobri les ferides, senzillament perquè no s’han tancat mai. “A mi em van prendre la cunyada i el fill que portava al ventre, que hauria sigut el meu primer nebot o neboda, el primer net o neta dels meus pares. No ho he oblidat mai. El que no podem permetre és que ens esborrin la memòria”. Per a ella va ser un tràngol tenir l’assassí de la seva cunyada a pocs metres durant el judici: “Fins i tot va dir que era vulneració dels drets humans jutjar-los a la seva edat: si hagués pogut li hauria respost que no es recordaven dels drets humans quan van ordenar matar tanta gent”. Però també hi va haver coses bones, com els estudiants de secundària que van assistir com a públic al judici. “Un noi em va dir que ara vol estudiar dret per defensar causes com la nostra”.