Qui elegirà el substitut de Juncker?
L’Eurocambra exigeix que el president de la Comissió Europea sigui cap de llista a les europees
Brussel·lesLa paraula de moda a Brussel·les és spitzenkandidat. Els buròcrates comunitaris -i la premsa de tot Europa- han adoptat el mot alemany per parlar del sistema per elegir el president de la Comissió Europea (CE) que es va estrenar a les últimes eleccions europees, el 2014. L’Eurocambra no hi vol renunciar i està decidida a repetir-lo als comicis de l’any que ve. És tota una declaració de guerra contra el president de França, Emmanuel Macron, que està fent campanya en contra. I no està sol.
Segons el sistema de l’ spitzenkandidat (literalment, candidats principals en alemany), els grups polítics del Parlament Europeu han de designar un candidat a presidir la CE abans de les eleccions, de tal manera que els ciutadans quan voten a les europees estan escollint indirectament també el president de l’executiu comunitari. És fàcil entendre per què l’Eurocambra hi fa campanya a favor: amb el sistema, que els seus defensors qualifiquen de més democràtic, de facto és el Parlament qui designa el president de la Comissió i no només els líders europeus, tal com especifiquen els tractats comunitaris.
Sense efectes pràctics
Sophia Russack, analista del Centre d’Estudis de Política Europea (CEPS), admet que el sistema de caps de llista “va en la bona direcció” des del punt de vista democràtic, però avisa que no té efectes pràctics. “El Parlament va dir el 2014 que era una fórmula més democràtica i que motivaria més els electors a votar, però a la pràctica vam veure que no va tenir aquests efectes. Molta gent no coneixia els candidats i el percentatge de vot tampoc es va incrementar”, explica.
¿Es repetirà el sistema per a les eleccions del maig del 2019? L’Eurocambra va votar a principis de febrer a favor de mantenir el sistema. També s’hi ha pronunciat a favor Jean-Claude Juncker, l’actual president de la CE. Però l’última paraula la tenen els líders europeus. Macron està fent mans i mànigues per frenar-ho i compta amb el suport d’altres dirigents -els d’Holanda, Polònia, Hongria, la República Txeca, Lituània i Eslovàquia-, molestos perquè el Parlament Europeu els deixi sense marge de maniobra per elegir el substitut de Juncker.
Macron, europeista convençut, rebutja el sistema de spitzenkandidat perquè considera que és el Consell Europeu qui té la potestat d’escollir el president de la CE. Els crítics amb el sistema també subratllen que perpetua el domini del PPE a les institucions comunitàries. Des de fa dues dècades, el grup amb més escons a l’Eurocambra és el popular. Tant Juncker com els presidents del Parlament i del Consell són de la mateixa família política. Macron encara no forma part de cap grup polític europeu, cosa que el deixa sense opcions per proposar un president de la Comissió. La seva ambició és crear un nou grup europeista després de les eleccions.
Fins i tot els grups minoritaris, sense opcions per imposar president de la CE, defensen la fórmula dels caps de llista. “Espero que es mantingui el sistema. Com a partit minoritari no podem defensar una opinió o una altra en funció dels interessos de partit, sinó dels ideals europeistes”, afirma l’eurodiputat d’Els Verds/ALE Jordi Solé (ERC).
Tot i la pressió de Macron, Juncker dona per fet que es repetirà el sistema i ha demanat als grups polítics que designin candidat abans de finals d’any, per tenir marge suficient per fer campanya. Ja hi ha noms que sonen amb força, com els de Michel Barnier, negociador del Brexit; Margrethe Vestager, comissària de Competència, i Pierre Moscovici, comissari d’Economia.
Michel Barnier
El negociador del Brexit
El francès Michel Barnier és el més ben posicionat per ser el candidat del Partit Popular Europeu (PPE). Com que el més probable és que els conservadors continuïn sent la primera força de l’Eurocambra, té molts números per ser el pròxim president de la Comissió Europea. És el negociador europeu del Brexit, una feina que està fent amb èxit. En contra hi té el poc domini de l’anglès. Li podria fer ombra la francesa Christine Lagarde, directora de l’FMI.
Pierre Moscovici
El comissari econòmic
Pierre Moscovici, socialista francès, és exministre de Finances i actual comissari d’Afers Econòmics europeu. Europeista convençut, és un dels possibles candidats a president de la Comissió pels socialdemòcrates, tot i que amb la davallada que ha patit la seva família política a Europa només un pacte amb el PPE el podria situar al capdavant de la CE. La responsable de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, també sona com a possible candidata socialista.
Margrethe Vestager
La comissària liberal
La danesa Margrethe Vestager serà, amb tota probabilitat, la candidata dels liberals europeus (ALDE). Les seves actuacions com a comissària de Competència, i especialment la seva mà dura contra les grans multinacionals que han intentat pagar menys impostos a Europa, li han donat molt bona fama. Vestager podria deixar definitivament fora de la cursa presidencial l’etern candidat dels liberals, el líder d’ALDE al Parlament Europeu, el belga Guy Verhofstadt.
Iannis Varufakis
El candidat de l’esquerra
L’Esquerra Unitària Europea (GUE) és el cinquè grup de l’Eurocambra i no té pràcticament cap possibilitat de decidir el nom del president de la Comissió Europea, però un cap de llista conegut arreu de la UE, televisiu i carismàtic com ara l’exministre de Finances de Grècia, Iannis Varufakis, li pot fer guanyar vots. L’exmembre del govern de Syriza és el candidat ideal per dinamitzar la campanya per a les eleccions europees del 2019.