Les escoles d’Alep comencen el curs sota les bombes

BarcelonaEls 30.000 alumnes de les escoles de primària i secundària dels barris de l’est d’Alep no van poder començar el curs el 24 de setembre, com estava previst. La intensitat dels bombardejos de l’aviació russa i siriana sobre els barris opositors de l’est, on viuen encara unes 250.000 persones sotmeses a setge, feia massa perillós obrir les escoles.

Mohamed Mustafà, responsable d’educació primària de les autoritats rebels d’Alep, explica a l’ARA a través de WhatsApp: “Quan la situació es complica, tanquem les escoles i les reobrim tan aviat com podem. Després de més de cinc anys de guerra, hem traslladat la majoria d’escoles a soterranis o refugis per evitar els bombardejos. Però en els últims atacs, fins i tot aquests són perillosos, perquè l’aviació russa fa servir míssils antibúnquers dissenyats per destruir els soterranis. Vam endarrerir l’inici del curs i vam portar les escoles a llocs més petits: ara tenim menys alumnes a cada classe i així també evitem els desplaçaments llargs”, afegeix el responsable.

L’Amjad, de 12 anys, alumne d’una escola que té el suport de Save the Children, relata com ha viscut els últims atacs. “No anem a classe perquè els avions llancen bombes constantment. Quan sentim un avió, seiem a terra amb por que tot ens caigui a sobre. El meu millor amic va morir en un bombardeig. M’encanta anar a l’escola a estudiar i m’agradaria arribar a ser enginyer per reconstruir les cases que han sigut destruïdes”. El director d’aquesta ONG al nord-oest de Síria, Nick Finney, alerta: “Ara tenim més possibilitats de veure com treuen els nens i nenes de sota la runa o trobar-los al terra d’un hospital que de veure’ls asseguts als seus pupitres. Es mereixen el dret a jugar i a estudiar. L’ús de les bombes antibúnquers vol dir literalment que no hi ha cap lloc on puguem protegir-los”, recorda, i reclama que s’investigui com a crim de guerra.

Currículum sense el líder

Enmig de la barbàrie, els mestres intenten no deixar de fer la seva feina. El curs es va reprendre dissabte passat, 1 d’octubre. El ministeri d’Educació s’ha organitzat al marge del règim sirià a les zones opositores i ha mantingut el currículum educatiu eliminant dels llibres de text les imatges i discursos que glorificaven el règim dels Al-Assad. Els llibres de les escoles destruïdes es recuperen sempre que és possible per fer-los servir en altres centres. “Ensenyem anglès, ciència i matemàtiques, i també àrab, ciències socials, art, esport i religió”, explica a l’ARA en una conversa per Facebook Abdulkhafi Alhamdo, professor d’anglès en una de les 160 escoles de l’est de l’avui irreconeixible capital econòmica de Síria.

Enginyers i universitaris

Ell és dels pocs mestres que continuen treballant a les zones de la ciutat sota control de l’oposició: el lloc dels que han marxat l’han ocupat “enginyers, advocats o molts estudiants universitaris que no podien continuar els seus estudis perquè van decidir participar en la revolta: per a la secundària, comptem amb el professorat amb més experiència”, relata el mestre. El sou, per als que en tenen, és d’entre 100 i 200 euros al mes, i les escoles funcionen quatre hores al dia, sis dies a la setmana.

El mestre relata com ha canviat l’actitud dels alumnes amb la guerra: “L’escola és com una segona casa; moltes famílies només deixen sortir les criatures de casa per anar a classe. Els primers dies estaven impacients per tornar. És una manera d’escapar-se de la guerra, o simplement de tenir alguna cosa a fer. Ara es porten molt millor, es cuiden els uns als altres. Els mestres ni tan sols hem d’alçar la veu. Els càstigs s’han acabat”. Però també hi ha moments terribles: “En començar la classe ens saludem i sovint perdo molt de temps escoltant les seves històries sobre els bombardejos a casa seva o als seus barris. No poden esperar a explicar-m’ho. Els escolto i després els dic que estic content de veure que estan bé. El més difícil és quan algú falta a classe perquè han mort els seus familiars. Recordo un alumne que es diu Omran: em va dir que no podria venir a classe durant dos dies “per raons personals”. No vaig voler insistir i li vaig demanar que tornés aviat i que intentés estudiar a casa. «Si Déu vol», em va contestar. Un amic seu em va dir que havia perdut la mare i que les seves germanes eren a l’hospital. Són coses que et desborden, encara que t’hi trobis sovint”, confessa.

El pati, al passadís

L’hora del pati és el moment de la trobada i el joc (al passadís de la primera planta de la casa que acull l’escola; sortir a fora és massa perillós), però amb la panxa buida. “Abans del setge els donàvem galetes, però ara no tenim res. Ja no porten entrepans a les motxilles perquè no hi ha pa enlloc. Sovint els faig broma sobre el que hem de menjar”, diu el mestre.

El professor fins i tot escull els exemples que fa servir per explicar la gramàtica anglesa. “No dic mai I went with my father to school perquè tinc alumnes que han perdut el pare o la mare; sempre hem d’anar amb compte”.

La relació entre els mestres i les famílies també és especial. “Sovint els pares i mares vénen a l’escola per demanar-nos que acceptem els seus fills: un dels problemes és la rotació, perquè quan algú perd la casa es canvia de barri, potser per anar a viure amb uns familiars, i aleshores han de canviar d’escola. Mai acabo el curs amb els mateixos alumnes”.

Com fan els mestres en contextos més fàcils, Alhamdo avisa els pares quan detecta que un alumne baixa de rendiment o falta a classe. “Els faig venir, però abans de parlar amb ells sempre esbrino amb el director de l’escola la situació de la família. No els vull fer sentir malament”.

Els pares i mares assumeixen un gran risc portant els seus fills a l’escola i sembla que tancar-los a casa (on tampoc no estarien segurs) és la reacció instintiva. “No sabem quant durarà la guerra i les famílies valoren la importància de l’educació. Tinc un pare que acompanya els seus fills a l’escola cada dia, encara que és molt a prop de casa seva. D’altres tenen el meu telèfon i si no poden venir em truquen per saber com van. Em diuen: “Els nostres fills moren sota les bombes i els míssils, però no permetrem que morin sent uns ignorants”. Creuen que deixar una criatura sense escola és “una altra forma de matar-la”.