L’escena d’un crim en català

Wenceslau Dutrem era bastant feliç a Mèxic. A la capital mexicana, aquest barceloní que havia fugit d’Espanya després de la Guerra Civil, ja que era militant del PSUC, feia de professor universitari i havia fundat uns laboratoris. Home d’esquerres, havia fet amistat amb Lev Trotski, el famós dirigent bolxevic que va acabar els seus dies en terres mexicanes, després de convertir-se en un jueu errant, fugint d’un Stalin que el volia mort. I el va veure mort, de fet. L’agost del 1940, un agent soviètic, el català Ramon Mercader, va acabar amb la seva vida d’un cop de piolet. Dutrem va intentar salvar la vida del revolucionari, però un cop va entrar a la sala on Trotski lluitava per la seva vida, va trobar-se amb l’assassí agredit pels amics del ferit. Dutrem ja l’havia vist, a aquell home, que s’havia guanyat la confiança de Trotski fent-se passar per un ciutadà belga. Per aquest motiu va quedar-se de pedra quan l’assassí, quan el va veure, li va demanar al català que li salvés la vida. “Fill de puta, ¿havies de ser català?”, va respondre-li el doctor.

Un despatx tacat de sang

Ramon Mercader va ser empresonat a Mèxic després d’assassinar Trotski, però sempre va amagar la seva identitat, que no va ser descoberta fins al 1953. A la presó, on va estar tancat fins al 1960, seguia fingint ser belga mentre rebia visites d’admiradors i personatges com ara Sara Montiel, de qui va córrer el rumor que s’havia enamorat de l’agent del KGB. L’únic moment en què va dubtar i se li va escapar una paraula en català, doncs, va ser el 1940 davant del cos ple de sang de Trotski en una habitació que avui dia segueix igual, tot i que unes tanques baixes no permeten acostar-se del tot al despatx on el revolucionari treballava quan Mercader li va clavar el cop de piolet. Poca cosa ha canviat, des de llavors. Algunes parts de la casa continuen exactament igual. La casa impressiona. Els forats de bala d’un intent anterior d’assassinat, els llibres, els mapes. Hi és tot, excepte el piolet, l’arma del crim.

Un barri de moda

La casa no ha canviat gaire, però el barri, sí. El 1940 Coyoacán era una zona residencial al sud de Ciutat de Mèxic, amb espais verds i cases tranquil·les. Convertida en un monstre que no deixa de créixer, la ciutat va passar per sobre de Coyoacán, tot i que el barri encara conserva part de la seva personalitat. Per arribar a la casa, pots fer-ho caminant per carrers tranquils amb bons restaurants, cafès amb un toc modern on joves amb barbes cuidades torren cafè colombià i, sobretot, turistes d’arreu del món atrets per la veritable reina del barri: Frida Kahlo. Sí, a tot just tres cantonades de la casa de Trotski hi ha la famosa Casa Azul, on va viure la pintora i el seu marit, Diego Rivera. Tot queda barrejat, ja que la primera residència de Trotski i la seva dona, Natalia Sedova, quan van arribar a Mèxic, va ser precisament la Casa Azul. Kahlo els va convidar perquè era simpatitzant comunista. Amb el pas dels mesos, molta gent va començar a parlar de si el revolucionari i la pintora, els dos marcats per una vida plena de dolor, van arribar a ser amants. Que van flirtejar, segur. En queden moltes cartes com a testimoni.

Mirades tristes

De fet, molts creuen que Trotski va marxar de la Casa Azul perquè Rivera estava tip de la seva relació amb Kahlo. El pintor no era un exemple de fidelitat, ni de moral, però, fos com fos, el revolucionari va buscar una casa nova a tres cantonades, on va seguir rebent admiradors mentre preparava articles contra Stalin. A Kahlo, Trotski i Rivera se’ls recorda al barri gairebé com a icones pop, amb productes amb el seu rostre. Si grates una mica, però, descobreixes la tristor en els records que s’exposen a les seves cases. Cap d’ells va aconseguir ser feliç, però mai van deixar de lluitar per ser-ho, a la seva manera. Els murs que Trotski va aixecar a casa seva per protegir-se, ara separen un barri de moda viu i feliç d’una casa plena de records on dos catalans es van trobar, el 1940, mentre Trotski s’acomiadava del món. La seva tomba es troba precisament aquí, a pocs metres d’on va ser assassinat.