L’escalfament actual, l’únic global en 2.000 anys

BarcelonaHi ha una màxima que diu que la variabilitat climàtica sempre ha existit, és a dir, que els períodes càlids i els més freds, més humits o més secs, s’han anat succeint de forma natural. I és cert, tal com defensen els escèptics del canvi climàtic, que al·leguen que ara mateix patim un episodi d’escalfament natural. Però el que no s’havia demostrat mai és que el procés de canvi climàtic fos tan global ni tan uniforme. Tres estudis publicats ahir a Nature revelen que els diferents episodis climàtics viscuts els últims 2.000 anys ni van ser globals ni reunien característiques similars a l’actual. L’inici de l’era industrial, defensen els autors, marca un punt d’inflexió en el patró climàtic respecte a períodes previs. En conjunt, diu Nature al seu editorial, els articles “aporten noves evidències” de l’activitat humana sobre el clima i diferencien de forma rotunda el període industrial del preindustrial.

Impacte global

Fins ara s’assumia que en l’anomenada Era Comuna, que aplega els últims 2.000 anys, els fenòmens climàtics tenien un impacte global. Així s’ha considerat tradicionalment respecte al que es coneix com la petita edat de gel, que es va estendre des del segle XVI fins a finals del XIX, i la prèvia anomalia climàtica medieval, entre el 950 i 1250 de la nostra era. Si el primer va ser un període fred, glacial fins i tot, el medieval va ser just el contrari, càlid i amb sequeres llargues i persistents.

Però els efectes ni van ser globals ni van afectar el planeta de la mateixa manera ni al mateix moment, ni amb la mateixa intensitat. És a dir: hi ha una asincronia clara dels fenòmens climàtics i les seves conseqüències. En canvi, l’inici de l’era industrial -els últims 150 anys aproximadament- marca un punt d’inflexió que queda perfectament reflectit als registres climàtics, sobretot a partir del segle XX. L’efecte de canvi climàtic s’uniformitza i afecta fins al 98% del planeta. I aquesta contraposició és justament el que posa de manifest la sèrie de tres articles publicats a Nature, a més d’un editorial i un comentari científic, un desplegament gens habitual a la revista científica britànica.

Els articles parteixen de la compilació i anàlisi de dades que, indirectament, aporten informació sobre les condicions climàtiques i les seves variacions al llarg del temps. Les bases de dades que han permès la reconstrucció dels models climàtics de l’Era Comuna s’han elaborat a partir de l’estudi dels anells dels arbres, la composició química dels coralls, registres fòssils i referències historiogràfiques, entre altres.

Al primer article, Raphael Neukom, de l’Institut de Recerca del Canvi Climàtic a Berna (Suïssa), assenyala que les taxes d’escalfament climàtic són molt més evidents i progressives a l’era industrial que en períodes previs, malgrat la influència de les grans erupcions volcàniques a les illes d’Indonèsia. Segons les seves dades l’escalfament s’accelera de forma clara a partir del segle XX. En una segona peça, el mateix autor destaca “la coherència i sincronicitat” d’aquest període. Stefan Brönnimann, de la mateixa institució, apunta en un tercer article que l’inici del període d’escalfament global d’origen antropogènic se superposa amb la recuperació del sistema climàtic després del refredament provocat per les erupcions volcàniques a Indonèsia a inicis i mitjans del segle XIX.

Temperatures rècord a Holanda i Bèlgica

L’onada de calor dels últims dies va deixar ahir a Bèlgica la temperatura més alta de què s’hi té constància: el termòmetre es va enfilar fins a 39,9 ºC a Kleine Brogel, a tocar de la frontera amb Holanda. És una temperatura inèdita al país, que té dades des del 1833. La més alta fins ara eren els 38,8 graus registrats a Hechtel-Eksel i Lieja l’any passat i també el 2015. També a Holanda es van produir temperatures inèdites: 38,8 ºC a Gilze en Rijen, que van batre un rècord de 75 anys: els 38,6 graus del 23 d’agost del 1944 a Warnsveld.