Eritrea, una presó a cel obert

Barcelona“Si moro al mar no passa res: almenys no m’hauran torturat”, diu un dels centenars de testimonis recollits a l’informe de l’ONU sobre Eritrea, presentat aquesta setmana. Gairebé una de cada quatre persones que arriben en pastera a les costes d’Itàlia procedeix d’aquest petit país de la Banya d’Àfrica, de poc més de sis milions d’habitants: després dels sirians, són la segona nacionalitat entre els nàufrags del Mediterrani. L’informe documenta que fugen d’un règim que es basa en “l’ús sistemàtic d’assassinats extrajudicials, tortures, violacions i treballs forçats, que poden constituir crims contra la humanitat”.

De partit alliberador a règim tirà

L’informe, de 485 pàgines, posa llum sobre un dels països més opacs del món, i documenta exhaustivament un macabre catàleg de violacions de drets humans per part del règim “totalitari” del president Isaias Afworki. Sota un règim de partit únic que mai ha celebrat eleccions, la censura és absoluta i s’hi persegueixen les minories religioses que no pertanyen a les quatre confessions autoritzades al país. El partit del president, el Front Popular per la Democràcia i la Justícia, que va portar la independència respecte d’Etiòpia el 1993, s’ha convertit en un règim tirà: “L’actual situació dels drets humans a Eritrea és el resultat tràgic del desig de protegir i assegurar la supervivència d’un estat jove, que molt aviat va degenerar en pràctiques totalitàries que buscaven perpetuar el partit al poder”, assegura l’informe de l’ONU.

Es calcula que cinc mil joves fugen cada mes d’Eritrea, sobretot per lliurar-se del servei militar, obligatori per als més grans de 16 anys, que pot allargar-se fins als 40 anys per a les dones i fins als 50 en el cas dels homes: tota una maquinària estatal de treballs forçats i camps de concentració en els quals les dones són obligades a fer les feines domèstiques i les noies són convertides en esclaves sexuals.

Mussie Zerai és un frare eritreu que fa anys es va exiliar a Itàlia i ajuda les famílies que es juguen la vida en les pasteres del Mediterrani. “Eritrea està governada per una dictadura, no té Constitució i les llibertats més bàsiques estan anul·lades”, explica a l’ARA. “Els drets humans i civils i la justícia estan a zero. Ara fins i tot estan cridant a l’exèrcit avis de 70 i 80 anys perquè els joves estan marxant del país. Tenim unes 10.000 persones a la presó sense cap comunicació amb les seves famílies, sense càrrecs i sense judici. Eritrea és una presó a cel obert”, conclou. Els que intenten fugir són considerats traïdors i, segons l’ONU, les forces de seguretat disparen a matar a les fronteres.

Els investigadors descriuen un règim que deixa curt el Gran Germà d’Orwell: els serveis d’espionatge i vigilància de l’Estat fan que els eritreus visquin sota la por permanent de ser detinguts, torturats o morts, o de desaparèixer, una cultura de la por que ha imposat un clima d’autocensura i desconfiança que penetra el teixit de les comunitats i de les mateixes famílies.

El país, conclouen els investigadors, no es regeix a través de la llei sinó amb la por: “A Eritrea tinc por fins i tot de pensar, perquè temo que algú em pugui llegir el pensament”, va declarar un altre testimoni a la comissió creada per l’ONU el 2014 per investigar la situació dels drets humans a Eritrea, un organisme amb el qual el govern d’Asmara no ha volgut col·laborar i n’ha desqualificat les conclusions.

Europa mira a una altra banda

Human Rights Watch denuncia que davant la crisi actual al Mediterrani alguns governs europeus han començat a blanquejar la imatge d’Eritrea per justificar la restricció de la política d’asil. L’agència d’immigració danesa va publicar un informe basat en entrevistes amb diplomàtics occidentals i representants oficials eritreus en què es suggeria que el servei militar obligatori s’havia limitat als 18 mesos. Però no hi ha testimonis ni cap missatge oficial en aquest sentit.

Ara la Unió Europea s’està plantejant ampliar el seu paquet d’ajudes al desenvolupament d’Eritrea (el 2007 ja es va aprovar una partida de 122 milions d’euros en sis anys) amb l’argument que el principal problema del país és el desenvolupament econòmic.

“L’informe de les Nacions Unides deixa ben clar que a Eritrea hi ha sobretot una crisi de drets humans, i sense que hi hagi un canvi en el règim no es pot esperar cap progrés -explica per telèfon Leslie Lefkow, vicedirectora per a l’Àfrica de Human Rights Watch-. Tenim por que hi hagi acords problemàtics entre la UE i Eritrea per frenar la immigració a qualsevol preu”.