Erdogan es prepara una Constitució a mida

IstanbulDia feiner i a la sala de projecció d’una cafeteria de Kadiköy, a la part asiàtica d’Istanbul, no s’hi cap. “ Chile, la alegría ya vieneee, Chile, la alegría ya vieneee ”. En silenci i atents, en una atmosfera clandestina com el maquis, es veu No. La pel·lícula de Pablo Larraín, que relata la campanya anti-Pinochet que va guanyar contra pronòstic el referèndum que va escombrar el dictador el 1988, s’ha convertit en objecte de culte per a la meitat dels turcs. “En acabar podreu escriure el vostre contacte perquè ens puguem seguir organitzant. Ah! No us descuideu d’emportar-vos adhesius del No ”, demana la Selin, nom fictici d’una de les organitzadores. No triomfa a la pantalla, s’encenen els llums i, a la sortida, molts signen l’adhesió contra el canvi polític més radical a què s’enfronta Turquia des dels comicis multipartit del 1946.

El pròxim 16 d’abril els turcs aprovaran o no una reforma de la Constitució. Qui la proposa, el president Recep Tayyip Erdogan, diu que aquest canvi portarà a una necessària “democràcia d’estil turc”, un híbrid entre sistema presidencialista i parlamentari. Els que la critiquen reconeixen que cal refer la Constitució, però diuen que la proposada no serà ni democràcia ni res. Si el sí guanya, Erdogan, avui amb poder representatiu, podrà controlar l’executiu fins al 2034 amb una concentració de poder sense precedents des del sultanat otomà.

Canvi de cultura

La modificació preveu, per exemple, que el president pugui seleccionar el seu propi gabinet, governar mitjançant decrets i escollir vora un terç dels màxims òrgans judicials. Erdogan i els seu entorn defensen aquests canvis com a “efectius” i “propis de qualsevol sistema presidencial”. Però els crítics destaquen amb preocupació que el president també podrà ser membre d’un partit polític i influir en decisions com la selecció de jutges i fiscals, i que el consell de ministres podrà comptar amb persones que no siguin diputats, és a dir, no escollides democràticament. A més, els límits a l’emissió de decrets són ambigus. “Hi ha un alt risc que aquestes reformes debilitin el sistema de rendició de comptes”, alerta el professor Fuat Keyman, director del Centre de Polítiques d’Istanbul de la Universitat de Sabanci.

La popularitat d’Erdogan entre gran part dels turcs està fora de dubte i es va evidenciar més després del cop d’estat fallit del juliol. Les massives manifestacions de suport que han rebut tant ell com la seva exformació, la islamista AKP -que podrà tornar a dirigir si el sí guanya-, contrasten amb els seus tics autoritaris, que sembla que amoïnen poc els seus fidels i que alerten molt els que sospiten que aquesta “democràcia a la turca” té gat amagat. Erdogan ha titllat el Parlament en més d’una ocasió d’“obstacle”, i no s’ha estat de denunciar decisions judicials en contra seu.

Defensa de l’estabilitat

“Un sistema parlamentari es pot bloquejar fàcilment perquè el poder que redacta les lleis i el que les fa funcionar poden enfrontar-se, cosa que genera inestabilitat política i econòmica”, argumenta per telèfon Hilal Kaplan, una coneguda columnista pròxima a les tesis del president. Per a ella, les particularitats polítiques turques exigeixen aquesta reforma: “Des de la fundació de Turquia ens han governat 65 gabinets. La mitjana és d’un cada any i mig. Algunes coalicions no han durat ni un any. El sistema presidencial servirà per portar l’estabilitat que falta”.

En un moment en què l’estabilitat es relaciona globalment més amb règims coercitius que no pas amb sistemes liberals, i en què Turquia està en estat d’emergència i en guerra dins i fora del país amb l’Estat Islàmic i amb guerrilles kurdes com el PKK, els turcs hauran d’anar a les urnes sota durs condicionants. Erdogan, el govern i la seva premsa afí han identificat reiteradament els partidaris del no amb els “terroristes”, i la campanya pel sí tindrà més espai en televisió perquè sumarà el temps del president i el dels partit governants. Fins i tot un conegut presentador televisiu ha sigut acomiadat després de defensar el vot pel no a Twitter. “L’actual dilema que afronta la societat entre seguretat i democràcia és perjudicial per al debat d’aquesta reforma”, emfatitza el professor Keyman.

Els resultats de les enquestes, que tradicionalment a Turquia tenen un marcat to ideològic, ballen entre la victòria del sí i la del no. La tendència, de moment, s’acosta a l’empat. La clau la tindran els encara indecisos, que alguns sondejos eleven fins al 20% en un país en què el 75% de la població, segons un estudi, desconeix el contingut del que es vota d’aquí un mes mig.