Erdogan aboca Turquia al desastre ecològic

IstanbulDiversos autobusos amb desenes d'activistes surten de tots els racons de la ciutat d'Istanbul per dirigir-se cap als jutjats i lliurar-hi signatures. "O el canal, o Istanbul" és el lema que els reuneix: "És un pla de demolició: la gent que viu per on passarà el canal en serà expulsada. El canal és destrucció per als humans, per al bosc i per a la natura”, asseguren. I aquesta construcció, qualificada pel mateix president turc, Recep Tayyip Erdogan, de "projecte boig”, és només un bocí del que el màxim mandatari prepara per a la Turquia que vol: plantes d'energia, extracció de minerals o infraestructures de transport formen una llarga llista de projectes que els experts asseguren que tindran un alt cost mediambiental.

Del mar Negre al de Màrmara hi ha 30 quilòmetres a través del Bòsfor, una autopista marítima per on passen més de 40.000 vaixells a l'any. Al·legant que cal protegir el Bòsfor, Erdogan va decidir construir-ne una alternativa que es dirà Canal d'Istanbul. Gràcies al megaprojecte s'evitarien –segons el màxim mandatari– accidents com el del canal de Suez recentment. Així i tot, els experts avisen que és més probable un accident al nou canal –que pretén tenir prop de 360 metres d'amplada– que al Bòsfor, on hi ha 750 metres d'amplada al pas més estret.

Per altra banda, els perills d'un desastre mediambiental una vegada construït són múltiples. Segons els experts, el nou pas causarà problemes de salinitat –ja que el mar Negre és més salat que el de Màrmara– i posarà fi a les reserves d'aigua dolça d'un Istanbul de 16 milions d'habitants per culpa d'un projecte que aprofita els llacs.

La reacció de les entitats bancàries que haurien de finançar el projecte parla per si sola: cap banc turc vol posar-hi ni un cèntim –segons l'agència Reuters– per pagar una factura que podria arribar als 20.000 milions de dòlars. I amb una Turquia prop de la ruïna econòmica, el “projecte boig” comença a ser vist amb bons ulls per la Xina. Les relacions entre Ankara i Pequín són cada vegada més fluides, cosa que pot decantar la balança cap a un finançament del canal des del govern de Xi Jinping. Però no és l'única operació que Erdogan té entre mans.

Negocis opacs

La planta nuclear de Mersin –al sud del país– ha sigut un focus de debat durant anys, però l'arribada d'Erdogan al poder el va silenciar. “Aquest cas resumeix molt bé les característiques d'Erdogan: no t'importen les demandes de la gent, no t'importa l'acceptació social i no t'importa el cost mediambiental. El que tens és bàsicament una regió que es dona com a regal a Rússia a canvi d'alguna cosa”, explica a l'ARA Ethemcan Turhan, professor a la Universitat de Groningen. Per a ell, els negocis opacs de l'AKP, el partit d'Erdogan, són la base del problema: “Erdogan i els membres del partit volen fer funcionar Turquia com una empresa”.

La planta d'energia havia sigut el maldecap d'uns quants governs turcs des dels anys 70: ningú l'havia pogut dur a terme, ja fos per la inexistent acceptació social o per falta de finançament. Però més tard van trobar en el Kremlin el gran aliat: “Van venir amb les seves pròpies condicions. Signar aquest acord bilateral és signar un xec en blanc i regalar a Rússia un tros de terra”, explica l'acadèmic. Un tros de terra per a Moscou al sud d'un país que forma part de l'OTAN i que és un dels aliats militars més importants per a Occident. Però els negocis, segons avisa l'acadèmic, també es couen en un petit cercle.

Adjudicacions públiques

Més al nord, a la regió de Rize, els habitants passaran de sentir el cant dels ocells al soroll de les excavadores. I la població, òbviament, s'hi oposa. Desenes de persones dormen cada nit al bosc per impedir que més operaris de l'empresa Cengiz Insaat segueixin els procediments per obrir una pedrera en una zona rural, la qual servirà més endavant per construir un port al mar Negre. L'empresa –contractada pel ministeri de Transports i Infraestructures– figura al top 5 de companyies que han guanyat més adjudicacions públiques a tot el món i el seu president, Mehmet Cengiz, se'l situa dins el cercle del mateix Recep Tayyip Erdogan.

Els habitants d'aquesta zona remota –que rep el nom d'Ikincere– tenen totes les de perdre, però utilitzen tot allò al seu abast per impedir el pas dels operaris: dones armades amb bastons, troncs i bresques d'abelles contra policies antiavalots. L'advocat dels afectats, Yakup Okumuşoğlu, sap que la batalla està perduda, però té l'esperança de guanyar la guerra mediambiental: “Tant se val que aquesta lluita la guanyem o la perdem als tribunals. La cosa important és la lluita de la gent d'aquí i la consciència creixent en la societat. És impossible que perdem si mantenim la idea de protegir el medi ambient”, explica a l'ARA. I costi el que costi, els habitants de la petita Ikincere surten cada dia a protegir el bosc, majoritàriament dones que superen la seixantena.

“No deixarem que vàndals disfressats d'ecologistes evitin els nostres projectes en benefici de Turquia i 83 milions de persones”, afirmava Erdogan quan les protestes de Gezi incendiaven tot el país. Ara molts coincideixen a dir que aquests projectes tenen molts beneficiaris, menys els mateixos habitants turcs. “Per a qui són aquests projectes?”, es pregunta el professor Turhan.